No em sap greu de confessar que estic sorprès –“estupefacte”, seria la paraula adequada– per tot allò que envolta la visita del papa de Roma a Espanya i, a partir de demà, a Catalunya. Em costa d’entendre com pot ser que el cap de l’Església Catòlica mundial reba les atencions que rep de les autoritats civils i l’absència gairebé total de crítiques –com si ningú no s’atrevís a parlar-ne malament. Supose que les dretes espanyola i catalana, per raons culturals, no volen criticar un sant pare i les esquerres –perdudes completament en una realitat paral·lela– es pensen que aquest papa és dels seus i per això l’encimbellen amb una quantitat d’encens completament incompatible amb la idea d’un estat laic i fins i tot diria que amb la idea d’un estat modern. Els uns pels altres ofereixen en conjunt un espectacle lamentable, una mena de retorn a temps que semblaven passats que fa feredat.

Reconec l’habilitat vaticana. Sempre he admirat el funcionament del seu aparell polític, per a mi un dels més seriosos i ben greixats del planeta. I l’habilitat extraordinària amb què juguen amb dues cartes: ells són a la vegada la Santa Seu i l’estat de la Ciutat del Vaticà –segons què convinga més al papa en cada moment. I això permet al papa de ser un cap d’estat quan vol i simplement un líder religiós cinc minuts després.

Gràcies a això que els italians anomenen el doppio binario, el Vaticà usa la sobirania estatal per esquivar qualsevol problema que puga tenir amb les altres jurisdiccions estatals (com ara extradicions, investigacions judicials, regulacions financeres…), però, en canvi, invoca la natura religiosa i moral de l’Església Catòlica per obtenir tractaments privilegiats en debats polítics i per accedir a espais públics que no tindria a l’abast si fos un estat normal, un més. L’ensarronada –això és evident– li funciona a meravella d’ençà dels pactes del Laterà del 1929, signats entre Mussolini i el cardenal Gasparri; uns pactes que els juristes italians –especialment els laïcistes– fa decennis que denuncien perquè han creat un subjecte jurídic únic al món, un muntatge que acumula les immunitats pròpies d’un estat i els privilegis propis d’una església, de manera que esquiven hàbilment les obligacions de les dues condicions.

Tanmateix, si fan això és perquè els ho deixen fer. Jo sóc ateu –diuen que la fe t’és concedida i a mi no me la van concedir, de manera que tampoc no en dec tenir la culpa. Però en la meua vida he conegut prou gent a qui la religió ha donat forces per a lluitar per a aprendre a respectar-la. Gent que he vist fer-se gran i resilient i valenta, gràcies a la fe i a l’esperança. Gent que ha aguantat coses que no sé si hauria pogut aguantar sense aquesta fe. No tinc, per tant, res –més enllà de la polèmica intel·lectual o científica– contra aquells que creuen en Déu. Hi tenen dret i defensaré sempre el seu dret a pregar qui vulguen de la manera que vulguen i a encomanar-se a qui creguen convenient.

Ara, em sembla que hi ha una distància enorme entre això i acceptar acríticament que es puga colgar la societat –una societat, a més, legalment laica– sota el mantell religiós i col·lapsar-ne durant dies el funcionament, fins i tot més elemental, com no s’ha vist fer amb ningú més. A Barcelona vénen sovint caps d’estat i no hi ha hagut mai cap operació pública posada al seu servei que es puga comparar ni remotament amb aquesta.

És ací, doncs, on la balança es decanta perillosament. Perquè s’escau, a més, que l’Església Catòlica universal, com a institució, té un rècord històric molt poc defensable. N’hi ha prou de recordar la Inquisició. O Franco entrant sota pal·li. I no parle tan sols d’història. La pederàstia institucionalitzada. El robatori d’edificis. Les irregularitats financeres. El menysteniment de les dones. La marginació dels homosexuals… Sí que és veritat que hi ha papes i papes. Però no deixa de ser sorprenent que hi haja qui –en virtut de la democràcia– s’agafa a la personalitat, perquè parlem ni més ni menys que de la darrera i única monarquia absoluta d’Europa i una de les cinc (tan sols cinc) que resten al món; i les altres quatre –atenció a la llista– són Oman, l’Aràbia Saudita, Brunei i Eswatini.

O jo vaig molt perdut –cosa que sempre pense que pot passar– o Pedro Sánchez va prometre fa temps de posar fi al concordat –essencialment un tractat de privilegis, un acord bilateral entre un estat i una institució religiosa que atorga a aquesta darrera una condició jurídica excepcional que cap altra confessió ni cap altra organització civil no té. Això permet que normes pactades amb aquesta institució se situen per damunt de la legislació ordinària i fins i tot, en alguns aspectes, de la constitució. I posar fi també a les immatriculacions –que autoritzen el robatori urbanístic permanent. O reformar l’IBI per a aconseguir que l’Església el pague.

La qüestió del concordat és especialment greu, car es tracta d’un mecanisme d’excepcionalitat jurídica en benefici d’una sola confessió religiosa, cosa que cal deixar clar que és incompatible amb un estat veritablement laic i igualitari. Els acords amb l’Església Catòlica recollits pel concordat no es poden justificar per raons històriques ni de tradició. I entre els privilegis vigents hi ha encara l’obligació que tots els plans educatius incloguen l’ensenyament de la religió catòlica, el dret que els professors d’aquesta matèria siguen elegits per l’ordinari diocesà, però al mateix temps formen part dels claustres, la prohibició de demolir cap edifici religiós sense dessacralitzar-lo prèviament, o la inviolabilitat dels arxius i documents de l’Església, un entrebanc notable quan la policia vol investigar delictes comesos per clergues –que ausades que n’ha d’investigar. Dit amb paraules senzilles, és un tractat que converteix els privilegis d’una institució privada en dret públic. I blindat.

I tanmateix, després de prometre coses com aquesta, en aquesta visita, de sobte, tot són bones cares i reverències. Jo no me’n sé avenir, i això que encara ni tan sols he arribat a comentar les evidents mostres de menysteniment a la llengua i la identitat catalanes que els jerarques catòlics han proferit aquests darrers dies, o la miserable profanació pública a què aquesta gent sotmet Antoni Gaudi.

Per tot plegat, jo no puc evitar de demanar-me si en realitat, acceptant aquesta cosa que vivim, no evidenciem una malaltia col·lectiva més profunda: la incapacitat de les nostres societats d’assumir plenament allò que han decidit de ser. Perquè proclamem la laïcitat i la modernitat –fins i tot un cert volterianisme, allò d’écrasez l’infâme– i, tanmateix, quan arriba el papa, tothom se li agenolla. I no pas metafòricament: literalment. I es fa, a més, amb una naturalitat –i diria que amb una alegria fins i tot– que ens hauria de fer reflexionar sobre si el projecte il·lustrat que creiem compartir no és, en el fons, una convenció de façana que se’n va en orris a la primera visita d’un monarca absolut vestit amb sotana blanca. (Ai!, calla, que aquest era Francesc; Lleó, en un gest ben clar, ha recuperat l’aristocràtica musseta que el papa argentí va retirar.)

En relació amb això, potser caldria dir que el problema som, en realitat, nosaltres. Una societat que es diu laica però que atura les institucions durant dies, que mobilitza recursos públics d’una manera mai vista, que cedeix estadis de franc, que proposa que teletreballem per no molestar, que emmudeix quan li arriba qualsevol crítica per por de semblar irrespectuosa, és una societat que no s’ha acabat de creure allò que diu que és. I quan la por de semblar maleducat amb un cap d’estat religiós supera el compromís amb els principis que fonamenten l’estat de dret, aleshores és que falla alguna cosa greu. No pas en el Vaticà, que fa exactament allò que sempre ha fet: aprofitar les escletxes que li deixem, sinó en nosaltres, que continuem deixant-les obertes.

Perquè una cosa és la llibertat religiosa i una altra de molt diferent és la rendició institucional. I això que hem vist aquests dies a Espanya –i em fa l’efecte que veurem a partir de demà a Catalunya– no és respecte a la fe dels creients, sinó un lamentable espectacle de submissió.

PS1. Vicenç Lozano és, molt probablement, el periodista català que coneix millor el Vaticà i tot allò que envolta l’Església. Hem volgut parlar amb ell perquè ens explique com veu tot això que passa aquests dies: “Potser caldrà tornar a sortir al carrer per demanar bisbes catalans”.

PS2. Malgrat tot, la visita a Barcelona de Lleó toparà amb protestes. De les que van contra el seu menyspreu a la llengua catalana a la vaga de docents, passant per protestes de grups laics que es concentraran demà al passeig del Born: “No tothom espera Lleó XIV: aquestes són les protestes convocades durant la visita del papa”.

PS3. Avui Biel Mesquida rep el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, un premi que, per raons òbvies, vivim amb una alegria especial a VilaWeb. Per començar la celebració, Montserrat Serra ha preparat aquesta mirada literària sobre la seua obra, que conté les reflexions de Sebastià Perelló, Margalida Pons i Nicolau Dols: “Biel Mesquida, la cèl·lula i la fractura”.

PS4. Martí Crespo segueix en aquest reportatge especial –que inclou un vídeo llarg i emocionant– els passos dels germans bagencs Joan Carles i Xavier Lluch a la recerca del cos del seu avi republicà, mort el 1942, quan treballava a la força per als alemanys en la fortificació de l’illa de Jersey. És una història commovedora que cal conèixer.