La Patum de Berga: festa, guerra i un polsim de M

Diu que un habitant de les Amèriques, segles enrere, feia cua per a rebre l’hòstia consagrada de mans d’un missioner. Un missioner que volia introduir la religió cristiana al continent. Quan li va arribar el torn, l’habitant de les Amèriques es va menjar l’eucaristia i, tot esperançat, va esperar que fes efecte. Passada una estona de no notar res de res, tot decebut, es va girar cap al missioner, li va oferir una planta dita mescalina i li va deixar anar un “prova tu ara amb la nostra, viam què tal.”

A Lieja, ara fa vuit-cents anys, el poder de l’eucaristia també es va qüestionar. Va ser l’heretge Berenguer de Tours, qui va dir que la presència del cos de Crist dins l’eucaristia no era real: “Dins l’hòstia no hi ha el fill de Déu!” La reacció de l’Església no es podia fer esperar. Els cristians van reforçar el seu dogma: “El cos de Crist… i tant que és dins!” I van fer una festa alegre destinada a adoctrinar el poble: la processó del Corpus Christi.

La nova i atractiva festa consistia –i consisteix encara– en un grup de gent que anava pel poble tot seguint una hòstia consagrada. La peça, davant de tot, portada pel capellà, i un seguici darrere. Aquesta festa, que primer només era a Lieja (1246), després es va espargir cap a Roma (1264), Toledo (1280), Sevilla (1282), Girona (1314), Barcelona (1320), Manresa (1322), Solsona (1331), Bagà (1333) o Berga (1454), i més llocs. Era una festa molt més divertida que Dijous Sant, fins aleshores l’únic dedicat a consagrar l’eucaristia.

Molt més divertida perquè el poble, sempre tan imprevisible, va convertir algunes processons en rues, i després en carnavals, caos i festes. És l’actual Patum. Una festa en què van entrar balls i representacions, els anomenats “entremesos”, que no havien de ser necessàriament religiosos. Són l’Àliga, els Gegants, els Nans Nous, els Nans Vells, els Turcs i Cavallets, etcètera. Una Patum barreja d’elements religiosos, laics i pagans. El ball dels Turcs i Cavallets, per exemple, segurament en un inici era un ball pagà que es feia amb una cabra, però després es va reconvertir en el que és ara, una representació de la batalla entre cristians i musulmans. Aquests balls i representacions teatrals van tenir molt més èxit que la processó seguint l’eucaristia. Van acabar separant-se. La Patum per un costat, la processó per l’altre.

Fa sis-cents anys que la Patum es fa a Berga. I el poder polític, atès l’èxit de la Patum, s’hi ha volgut associar. Però a voltes, n’abusa. És la festa com a eina de propaganda política. L’historiador Albert Rumbo ens diu a la Patum de Berga: festa, guerra i política (Diputació de Barcelona) que ho han intentat tots. Carlins, liberals, espanyolistes, catalanistes, poderosos des de dalt, per a manipular, com Franco. El poble des de baix, amb estelades, per a fer-se-la seva. La Patum també és un terreny de disputa simbòlica i, si dijous al balcó hi havia la senyora Sílvia Orriols, la Guita petita anava amb una bandera antifeixista.

Cada vegada que comença la Patum faig tres coses. En primer lloc, recordo que tot ve d’aquest dubte: “Dins l’eucaristia hi ha el cos de crist?” En segon lloc, penso en l’habitant de les Amèriques. I, per acabar, miro aquest vídeo de la Patum, que uneix com ningú les dues idees.