Marc Rodríguez (Barcelona, 1975) arriba als cinquanta anys i a les portes de tres dècades d’ofici amb la mateixa curiositat amb què va descobrir el teatre de la butaca estant. Ara protagonitza al Teatre Borràs La promesa, la nova comèdia de Yago Alonso i Silvia Navarro, dirigida per Pau Roca, que reuneix un grup d’amics en una festa temàtica dels anys noranta que acaba convertint-se en un mirall incòmode sobre les promeses de joventut, el pas del temps i les contradiccions del present.

En aquesta conversa, l’actor parla dels seus inicis al teatre, dels trenta anys de trajectòria, de la seva relació amb la comèdia i de la família teatral que comparteix amb noms com Julio Manrique o Joan Carreras. Però també reivindica una certa manera de viure sense estar pendent del mòbil i sense caure en la immediatesa del moment. “No m’agrada això de tenir-ho tot disponible a totes hores”, diu.

—A La promesa, un grup d’amics us retrobeu per celebrar que, després d’un any, la Paula ha tornat a viure a Barcelona. La festa té com a temàtica els anys noranta, l’època en què els personatges van viure l’adolescència, però que també coincideix amb la vostra adolescència a la vida real, oi?
—Més o menys, sí. El 1995 tenia vint anys, així que potser ja em va agafar una mica més gran. Però tot depèn del nivell de maduresa de cadascú, i jo, a vint anys, encara era molt immadur.

—A l’obra repasseu cançons mítiques de l’època: Sau, Green Day, Nirvana… Quins records en teniu, d’aquells anys?
—Sóc el petit de quatre germans. La gran té dinou anys més que jo, la mateixa diferència d’edat que entre ella i la meva mare. Amb la petita, ens en separen set. Per tant, escoltava la música que escoltaven ells. Recordo molt anar de concerts amb la Mireia, que és la petita, i ara hi vaig amb la seva filla. També recordo gravar discos, comprar-ne de pirates i anar a concerts amb els amics.

—A l’obra, el grup d’amics es coneix al cau. En el vostre cas, també vau ser escolta?
—No, no vaig anar al cau, però anava a una mena de catequesi que s’hi assemblava força, perquè també fèiem excursions, campaments i travesses.

—Hi ha un moment en què un dels personatges diu: “Els anys noranta van ser l’última dècada bona.” Hi esteu d’acord?
—Saps què passa? Que amb aquestes coses necessitem distància. Quan em faig aquesta mena de preguntes, no sé si és que m’he fet gran o si és que realment trobem a faltar aquella contracultura. Ara, per exemple, em costa molt veure-la en la música. Abans hi havia els punkis i tota aquella cosa de voler cagar-se en tot, hi havia una certa rebel·lia. Ara em costa de veure-ho, però potser és perquè encara necessitem perspectiva. Ja et dic que, quan et fas gran, de vegades no saps si ets tu, que ja no saps diferenciar les coses.

—També pot ser una mica perillós idealitzar èpoques passades. Amb el temps es perden els matisos.
—Sí… A veure, jo hi ha coses que trobo a faltar.

—Com ara?
—No ho sé. A mi em costa aquest salt d’abans a ara. Per exemple, no tinc xarxes socials. El mòbil el puc tenir apagat durant hores i ni me’n recordo. No en depenc. Hi ha certes coses del funcionament actual del món que em desorienten. No és que estiguem pitjor que mai, però el canvi ha estat tan gros que encara n’estem aprenent. Potser d’aquí a un temps serà igual, però ja no hi haurà tantes ficades de pota. Perquè, si el progrés ha de ser en negatiu, vol dir que d’aquí a deu anys estarem fatal, no?

—El vostre personatge va disfressat de voluntari dels Jocs Olímpics del 92. Els recordeu?
—Molt. El meu germà treballava en imatge i so en una empresa de postproducció i era el tècnic de la pantalla de l’Estadi Olímpic on es feien les repeticions. Jo tenia disset anys, l’any 92. Però gairebé recordo més quan els van concedir, perquè hi va haver molt d’enrenou.

—I la transformació de la ciutat, com la vau viure?
—Recordo molt els canvis físics. Jo vivia a prop de la Sagrada Família, però anava a l’escola a Sarrià. Cada dia tornava caminant a casa i passava per una riera. A partir d’aquell moment, la riera desapareix, apareixen les rondes… També recordo molt quan van fer la rambla del Raval, on vaig anar a viure a partir dels vint-i-sis anys. Allà, hi van fer una neteja molt bèstia. De fet, amb aquella època hi ha un cert conflicte: aquesta voluntat de rentar la cara de la ciutat i de decidir què era convenient i què no.

—Un altre dels grans temes de l’obra és un conflicte laboral amb un repartidor, un tema molt actual. Quin posicionament teniu respecte d’aquest tema?
—Mai a la vida no he demanat un Glovo, ni un Uber, ni un Cabify. No ho necessito. Si vull res, baixo a buscar-ho. I si, segons quina hora és, no pot ser, doncs no pot ser. No m’agrada això de tenir-ho tot disponible a totes hores. Les mancances que trobem en el món en què vivim crec que estan relacionades amb una mena de contractes invisibles amb aquestes coses.

—Què voleu dir?
—No sé si, per exemple, que els lloguers siguin tan cars té a veure amb el fet que comprem coses a dos euros o que fem venir algú a casa perquè ens porti un paquet de mocadors. No m’agrada, em costa. Això d’haver-te de baixar una aplicació per anar a un concert i haver de… Em poso tan nerviós amb el mòbil! M’atabalo.

—També és interessant la manera com l’obra posa el focus en com ens aprofitem dels més vulnerables per treure’n rèdit econòmic.
—És clar, perquè pensem: “Bé, és feina per a ells”. Sempre busquem algun subterfugi per fer-nos les coses més suportables. No sé com dir-t’ho… Jo no vull quedar-me sense taxis. Els taxis de Barcelona funcionen, sé quant val un trajecte d’aquí a allà. Això dels Cabify i els Uber… Ja sé que ajuden molta gent, però quan els uns fan vaga i els altres aprofiten per apujar els preus, em fa pensar que el que volen és que, quan només quedin ells, siguin ells els qui marquin els preus. I penso: per què necessitem una cosa si ja en teníem una altra?

—Tot i haver fet molts registres diferents, teniu la sensació que la comèdia continua essent el vostre hàbitat natural?
—M’agrada molt, la comèdia. Primer et penses que més o menys et surt, que tens gràcia i que la gent t’identifica amb això. Amb els anys, quan et fas gran, comences a pensar en quins mecanismes provoquen aquest efecte. M’agrada i crec que hi entenc, de comèdia, però m’agrada fer de tot. Als actors, el que ens agrada són les bones històries i tenir bons companys. I un bon director, per exemple, és una cosa que valoro moltíssim.

—És una manera de triar entre els papers que us arriben, fixar-vos en el director amb qui treballareu?
—Sempre he anat agafant el que m’ha arribat. Però sí que és veritat que, com que per sort sóc dels privilegiats que van tenint feina, si alguna vegada em coincideixen dues o tres propostes, n’acabo escollint una segons la gent que hi ha. A La promesa, per exemple, m’agradava molt la gent i el director, en Pau Roca, però del text encara no en sabia res, perquè no el teníem. Només per la gent, ja tenia clar que em venia de gust fer-ho.

—Teniu cinquanta anys i en fa més de vint-i-cinc que us dediqueu al teatre…
—El juliol de l’any que ve en farà trenta, que vaig debutar. Tenia vint-i-un anys. Va ser amb Valencia, de Paco Zarzoso, dirigida per Rafael Duran, dins la programació del Festival Grec del 97, a la Beckett, quan encara era al carrer Alegre de Dalt, a Gràcia.

—Mirant enrere, quina valoració en feu, d’aquests trenta anys?
—Primer de tot, que han passat volant i que cada vegada va més de pressa. I, en segon lloc, que ha estat molt divertit. Ho valoro positivament. Però passa una cosa: ens agrada tant la nostra feina que, a vegades, acabes deixant de fer unes altres coses a la vida per això. Però és que ens agrada molt. Jo, a més, he tingut la sort de poder exercir-la. Recordo sortir de l’Institut del Teatre i veure companys amb molt de talent, però si després no et donen l’oportunitat, i si després de la primera oportunitat no te’n donen una segona i no pots anar aprenent mentre treballes, és una putada. Per això penso que tots hauríem de tenir l’oportunitat de fer tres o quatre muntatges seguits, perquè és així com se n’aprèn.

—És un peix que es mossega la cua: si no treballes, no et veuen, i si no et veuen, no treballes. A més, és molt difícil entrar a la roda.
—Diuen que només un 10% dels actors es guanya la vida fent d’actor. Per sort, jo sóc un d’aquests.

—Això que comentàveu de deixar de fer coses per la feina… Us penediu d’alguna renúncia?
—No, perquè ni te n’adones. No són renúncies conscients. A vegades he tingut l’oportunitat de parar i fer unes altres coses, i no ho he fet. Vull dir que no hi ha penediment. Gens.

—Per arribar a fer comèdia, s’ha de tenir un cert carisma o se n’aprèn?
—Si desgranes els pensaments dels personatges, sempre hi trobes un perquè. Sempre hi ha alguna cosa sorprenent: què és el que fa riure i què és el que no. I amb les persones passa igual. Hi ha una part que tens de manera natural, però està bé saber per què funciona.

—De petit éreu el nen graciós de casa o de la classe?
—No gaire. Potser amb els amics, però no especialment. De fet, era molt tímid, molt reservat. Això no vol dir que no parlés, eh?, però era reservat. Quan vaig començar a fer teatre, va ser una altra cosa.

—Voleu dir que el teatre us va canviar la manera de ser?
—Sí! Sobretot en la manera com em relacionava amb el món. D’anar amb por pel món vaig passar a transitar-hi millor.

—En el vostre cas, no vau decidir fer teatre perquè ja en féssiu de petit, sinó que va ser anant-ne a veure’n que vau decidir de dedicar-vos-hi.
—Vaig arribar al teatre com a espectador. Hi ha gent que fa cursos, teatre amateur… Jo no n’havia fet mai ni m’ho havia plantejat. Però a l’escola ens van portar a veure dues obres que em van marcar moltíssim: L’hostal de la Glòria, al Romea, dirigida per García Valdés, i Flor de nit. Vaig al·lucinar. Després, de més gran, vaig començar a anar tot sol al teatre. El teatre i la música eren les meves dues grans aficions. Abans, Catalunya Ràdio regalava entrades del Centre Dramàtic de la Generalitat per a les pre-estrenes. Les anaves a buscar a les set del matí i, al vespre, anaves a veure l’obra.

—De fet, a l’institut éreu més de xifres que de lletres, oi?
—Sí, de ciències pures. Vaig començar a estudiar física. Però, ben mirat, també hi ha una relació. Amb la física intentem d’entendre com funciona la realitat i per què passen les coses, i amb el teatre fem una mica igual amb els personatges: què ens passa i com ho traslladem a l’escenari.

—A casa, què us van dir quan vau dir que volíeu dedicar-vos al teatre?
—No em van dir mai res. De fet, em van ajudar. Tinc col·legues, per exemple, que s’han hagut de pagar la carrera ells. Jo, no. Els estudis me’ls van pagar els meus pares. Algun cop ho he preguntat a la meva mare, però sempre m’ha dit que se’n fiaven. Confiaven molt en mi.

—Sou d’una quinta molt reeixida i molt unida: Julio Manrique, Xavi Ricart, Joan Carreras…
—Mira, sóc el padrí del fill d’en Joan Carreras! En Joan és el meu millor amic. En Julio, dins del grup, sempre ha estat el qui tenia més inquietuds, el qui sempre ha volgut fer un pas més. També hi ha l’Ivan Benet, l’Andrew Tarbet, el Norbert Martínez, la Cristina Genebat, la Mireia Aixalà… Tots ells són com la meva família teatral.

—Com es gestiona el fet que uns treballin més que uns altres?
—Hi he pensat sovint, sobretot amb les generacions d’ara, en què algun el fitxen per a una sèrie i cobra molts diners, mentre que els altres no… Ha de ser difícil. Amb el teatre és una mica més suau, perquè vas fent una obra, després una altra… En el nostre grup, el que ha passat és que hem treballat junts i sempre hi ha hagut molt d’equilibri. Ens hem cuidat molt. Estem molt contents d’haver coincidit tots.

—Ara ja fa anys que heu entrat a les cases de la gent, sobretot amb Polònia i, més recentment, amb Com si fos ahir. És una exposició molt diferent de la del teatre. Com l’heu viscuda?
—Això ha estat molt progressiu. A Polònia hi vaig entrar fent els anònims, els personatges que parlen, però que no són ningú en concret, perquè jo no sé imitar. I ara ja fa uns quinze anys que hi sóc. Aquest canvi que dius l’he anat notant amb els anys. Saps què passa? Que tinc la sort que la gent no m’acaba de situar. Em veuen pel carrer, però no saben el meu nom. I això m’agrada. M’ho prenc com un afalac, perquè sovint em diuen: “M’agraden molt els papers que fas.” És una cosa molt general, però m’ho prenc bé, perquè no saben qui sóc, però vol dir que faig coses diferents i que hi veuen alguna cosa particular. I això, per a mi, és un afalac.

—Vau començar fent anònims, però també heu acabat interpretant personatges coneguts. Per exemple, Pablo Iglesias.
—Si t’hi fixes, és la meva veu en castellà i poca cosa més. Passa que ens maquillen molt bé, però sóc jo disfressat i prou.

—Per què dieu que no sabeu imitar?
—Perquè no en sé. Em fa mandra. Alguna vegada ho he provat, però em costa molt. Hi ha gent que té molta més veritat imitant. Al final, són màscares diferents. Cadascú troba la seva manera de treballar.

—Voleu afegir res més?
—No, ja he parlat molt!