Ningú no sap gaire bé com passarà ni quan, però tots hem vist en la nostra vida que hi ha un moment en què una vaga deixa de ser una vaga i es vesteix de revolta. Ahir, quan la consulta entre els professors del Principat va donar uns resultats tan clars i multitudinaris, quan la mobilització al País Valencià –en el dinovè dia de vaga indefinida!– no tan sols no es va frenar, sinó que es va eixamplar, quan la solidaritat que van rebre els vaguistes es va mostrar tan espontània, tan àmplia i tan diversa i quan els governs -tant se val la senyora Ortí com la senyora Nuibó– es van mostrar tan desconcertats, crec que es va fer més que evident, més que indiscutible, que això ja no és un conflicte laboral convencional. Que és –a mi m’ho sembla, si més no– una altra cosa.

Tot això que passa –i passa simultàniament al nord i al sud del Sénia– és, en el fons, una revolta contra la degradació sistemàtica d’un servei que la societat considera –al costat de la sanitat– el bé més important que té. S’ha arribat al límit que no deixa anar més enllà i que obliga a reaccionar. Quan milers i milers de mestres decideixen de jugar-se el sou de la manera tan valenta com ho fan és perquè creuen sincerament en la seua professió, en la seua vocació, i en el valor del seu treball per a tota la societat. I això, en aquest món en què vivim, ple d’individualismes hedonistes, reels curts, poc compromís social i memòria ben escassa, és un fet colossal que cal agrair i aplaudir.

Les causes concretes i els detalls anecdòtics de la degradació potser no són idèntics. Però el resultat –al País Valencià i al Principat– és el mateix: mestres i professors treballant en condicions que tan sols es poden qualificar d’indignes, amb aules saturades, sense prou recursos ni prou personal per a atendre la gran complexitat de la societat actual, amb una burocràcia creixent que s’ha menjat el temps que s’hauria de dedicar als alumnes i amb unes conselleries que semblen viure en un altre planeta. Així, simplement, no és possible de fer bé la feina, no es pot fer de mestre. I no és una qüestió d’uns quants euros més o menys –que això també és important, és clar. Simplement, quan veus que no és possible de fer bé la feina, fa anys que ho denuncies i observes que, malgrat les denúncies, tot es degrada i a més proven d’humiliar-te o directament t’insulten o t’amenacen, la gent troba en aquest comportament imperdonable la força interior per a dir prou.

Els governs d’aquests dos territoris estan clarament consternats per la magnitud del moviment que els ha caigut al damunt. I no se’n saben avenir, perquè ells han aplicat el manual de sempre, el que fan servir de manera regular, i aquesta vegada no els ha funcionat. Han provat de criminalitzar els ensenyants en les tribunes polítiques i mediàtiques: que si perjudiquen els alumnes, que si són uns irresponsables, que si no es podrà fer la processó de Corpus… Han mobilitzat els sindicats afins, aquells que arriben als despatxos i signen allò que toca, aquells que no optaran mai per la revolta, sinó per mirar de frenar el moviment. Han anunciat augments salarials amb el propòsit de trencar la solidaritat entre els vaguistes. I no els ha funcionat res. La consulta al Principat –especialment i d’una manera clamorosament històrica– ha demostrat que la base ja no segueix els qui seuen en nom seu a les taules de negociació i ara el moviment continua, creixent amb una autonomia que desconcerta aquells qui es pensaven que això era una coseta més de les moltes que passen, que ja ho tenien controlat.

Ara, sobretot, allò que els governs –l’un del PSOE, l’altre del PP, per si algú creia que era qüestió de colors– no havien previst és que els docents en vaga no estan sols. Ben al contrari. I això fa pensar molt. La solidaritat que reben d’alumnes, de famílies, de sectors socials ben diversos –ahir per València van desfilar bombers, estibadors del port i oficinistes, tots barrejats al seu costat– no és decorativa. Ben al contrari: és un símptoma. I és un símptoma molt important perquè indica que molta gent se sent identificada amb aquesta sensació que alguna cosa s’ha trencat; que no es pot continuar aguantant aquest estat de coses, que no es pot restar indiferent quan l’estat del benestar no és una conquesta consolidada sinó quelcom que s’erosiona dia a dia. I que l’estat de les autonomies espanyol i postfranquista és un fracàs, una invenció de torero que no serveix per a res ni resol res de res. 

En relació amb això, hi ha una cosa que vull subratllar molt: aquesta mobilització passa a banda i banda del Sénia, i trenca de manera meravellosa les fronteres autonòmiques. I això no és, simplement, una coincidència cronològica, un fet casual en el calendari. És que les condicions són les mateixes i la gent que n’és víctima ja ha deixat de creure que els esquifits governs sucursalistes resoldran allò que han provocat o permès durant dècades. La frontera inventada entre el País Valencià i el Principat s’ha tornat completament insignificant, perquè el problema és compartit. I per tant la resistència també ho ha de ser.

No puc acabar avui sense dir que quan ens arriba una mobilització d’aquesta naturalesa, el deure i l’obligació dels qui creiem en un sistema públic d’ensenyament fort i en una societat, en un país que no accepta la seua degradació, és ben clar: cal fer costat als vaguistes. Cal fer ben visible la solidaritat amb ells. Cal explicar a tothom que això no és una qüestió de reivindicacions corporatives, sinó que és una batalla clau i fonamental per a decidir quin país volem ser i quines condicions necessitem per a poder-lo tirar endavant. Avui, per tant, ens trobem amb una oportunitat històrica i crec que no tenim el dret de mirar-nos-la amb displicència: això que passa ja és més una vaga. I passa.

PS1: En el cas del Principat, la votació d’ahir, dijous, significa que avui els docents tornen a fer vaga i que hi haurà noves mobilitzacions la setmana vinent. Pol Baraza explica en aquest article quines convocatòries i mobilitzacions es faran: “Refús dels docents al pre-acord d’Educació: hi haurà més vagues i negociacions?”. Avui també hi haurà vaga de les escoles concertades, tal com expliquem en aquest article.

PS2. Demà, dissabte, les escoles Bressola celebraran cinquanta anys amb la tradicional Bressolada al parc de l’estany de Sant Esteve del Monestir, al Rosselló: “Castellers, colles geganteres i una cançó pel cinquantè aniversari, així serà la Bressolada d’enguany”.

PS3. A VilaWeb Televisió, La tertúlia proscrita d’ahir, dijous, la dedicàrem a la revolta dels mestres, amb Estel Solé, Sebastià Portell i Txell Partal. Vegeu-ne el video.

PS4. Obeses acaba de culminar L’ai al cor, un dels projectes més ambiciosos de la seua trajectòria, amb la publicació de la segona part del disc. Emma Granyer n’ha parlat –d’això i de més coses– amb Arnau Tordera: “Avui tinc més ego que no pas fa setze anys, perquè sóc més bon músic”.

PS5. VilaWeb és el diari dels Països Catalans, nacionalment autocentrat sense deixar de ser obert al món. Com ho són tots els grans diaris nacionals en qualsevol país. Reforçar-lo és fer-se’n subscriptor. Vosaltres trieu si voleu tenir una alternativa com aquesta o si no ens mereixem ser un país normal. Apunteu-vos-hi ací.