Aquesta onada de vagues de mestres a Catalunya ha estat com l’acció d’un desfibril·lador sobre el cor del país, un sistema educatiu que ja bategava molt feblement. Els mestres han recordat al govern que els seus narcòtics no fan efecte; han corregit l’altivesa primer del conseller Albert Dalmau i després de la consellera Esther Niubó, que encara ahir, amb l’autoritat rebregada, sortia a dir que la negociació s’ha acabat; s’han plantat davant la pressió mediàtica que els acusava de pidolar per quatre duros; han innovat en els mecanismes organitzatius i han canalitzat la ràbia pels conductes de la musculatura sindical, que és potser un dels deures pendents més importants d’aquest país; han debatut entre ells –potser aquest PSC tan autoritari ja no se n’adona, però la discussió i la confrontació no és indici de debilitat, sinó de fortalesa– i han assumit errors per poder-hi tornar.

El sistema és al caire de l’abisme i és raonable blocar-lo per refer-lo abans que s’hi acabi d’abocar del tot. El problema és que, per més pedaços específics que s’hi facin i per més que es multipliquin els recursos, el model que sorgeixi de les protestes servirà de ben poc si la llengua no hi recupera un protagonisme central. L’ensenyament és el cor del país. “El català és la sang”, em va dir una vegada la professora Noemí Rocabert, que es va esllomar per ensenyar-lo primer a la Mina i després a Ciutat Meridiana. El desfibril·lador pot reanimar el pacient, però no el farà sobreviure gaire enllà si la sang no torna a circular bé. I avui no hi circula.

El govern ho sap. Hi ha prop d’una trentena d’aules que ja han d’aplicar la norma del 25%, amb grups que ja fa temps que fins i tot tenen el llibre de matemàtiques en castellà. El diagnòstic del Pacte Nacional per la Llengua, signat pel president Salvador Illa, diu: “Cal reconèixer que hi ha sectors del sistema educatiu que no sols no s’han arribat a impartir en català de manera majoritària, sinó que ni tan sols estan dotant l’alumnat d’una competència suficient en aquesta llengua.” Segons les dades més recents, el català és la llengua habitual del 29% dels joves entre quinze anys i vint-i-nou. Fa vint anys era la d’un 42%. La xifra de joves que barregen sistemàticament català i castellà s’ha duplicat. I l’ús del castellà s’ha mantingut estable.

El govern ho sap, perquè les dades són clamoroses, i si no ho sap és perquè el vailet els deu haver buidat un ull. Potser la resta de consellers no s’han llegit el diagnòstic del Pacte malgrat haver-lo subscrit. És possible. Però es deuen haver llegit el pla de govern per a aquesta legislatura que han de fer complir, que té un apartat sobre educació molt eloqüent. Diu: “El 40% dels joves han nascut fora de Catalunya o són fills de famílies immigrants.” I: “Aquest fet demogràfic aporta una gran riquesa cultural al sistema educatiu, però alhora planteja reptes importants per garantir la inclusió, la cohesió social i l’equitat en els resultats acadèmics.” I només cal saber unir els punts.

Amb aquesta situació, no convertir el català en una prioritat absoluta vol dir abandonar el país a la inèrcia, i la inèrcia vol dir la castellanització, i pensar que hi pot haver cohesió social a Catalunya amb un castellà rampant que hagi engolit el català és com pensar que hi pot haver pau durant una dictadura. Som immersos en una dinàmica insostenible per al català, i no hi ha manera de revertir-la que no passi també per les aules, on hi ha un problema no només de persecució judicial, sinó d’incompliment: de vegades, perquè el trencadís de l’aula és difícilment governable sense més recursos, i de vegades, per pura ideologia.

Aquests darrers cinquanta anys, els mestres han carregat a l’esquena el pes d’una esperança excessivament romàntica, una fantasia col·lectiva segons la qual les escoles resoldrien el conflicte lingüístic amb una metodologia virtuosa, gairebé com una poció màgica. Vull dir: és veritat, la immersió s’ha sacralitzat, i no és la panacea. Sense la implementació d’una immersió lingüística laboral, pagada per les empreses que s’han fet d’or amb aquest model productiu, tampoc no n’hi haurà prou, i sense un esforç titànic de la societat civil –per més orgull que hi oposem–, tampoc. Però els mestres no se’n poden desentendre: és una altra ficció pensar que els problemes laborals dels docents es poden tractar per separat del grau de cohesió a les aules, i per tant de l’estat del català; és una ficció pensar que els problemes del sistema educatiu es poden resoldre com si la immersió fos una carpeta a banda.

Al País Valencià, la llengua ha estat cabdal en el torcebraç dels sindicats amb la consellera Carmen Ortí; a les Illes, els moments de brega més aferrissats també han estat per defensar el català. Al Principat, en canvi, el miratge que el context no és tan dramàtic sembla que permeti d’amagar la pols sota la catifa. La bel·ligerància del PP no pot servir de coartada: no dubto de la feina ni de la bona intenció del conseller Francesc Xavier Vila, però la pregunta adequada per als governs no és si fan més que els governs anteriors per solucionar els problemes, sinó si fan prou. No, la diferència amb el País Valencià i les Illes no és que tinguin governs més hostils, sinó que vénen del futur, i que saben l’efecte que té la progressiva marginació del català.

És veritat que no hi ha manera d’assegurar l’ensenyament efectiu de la llengua si no es rebaixa el nombre d’alumnes per aula, si no es reforça l’escola inclusiva i si no hi ha una pluja de milions per a les aules d’acollida, i és veritat que tot això ja forma part de les demandes en la negociació, però que siguin condicions imprescindibles no vol dir que siguin suficients. El català també requereix mesures que molts mestres rebran un dia com una imposició, com l’enduriment dels requisits lingüístics o un augment de les inspeccions. Avui la tenalla dels jutges espanyols i la inhibició dels socialistes deixa en mans dels mestres una missió que hauran de fer gairebé per militància. Demà, quan les circumstàncies canviïn i el vent sigui més propici, també caldrà passar per la sala d’operacions.