Omella, la llengua i el catalanisme: una llarga història de menysteniment

El cardenal Joan Josep Omella (Cretes, Matarranya, 1946), arquebisbe de Barcelona, està visiblement incòmode amb la polèmica sobre l’ús del català durant la visita del papa Lleó XIV a Barcelona, la setmana vinent, que fins ara era previst que fos més aviat escàs. Després d’uns quants dies de queixes, dijous Omella va esclatar, finalment, en una conferència de premsa: “A mi no em pressiona ningú. M’ha escrit molta gent queixant-se. I a mi què? Queixi’s al papa! El papa sap on ve. Li ho hem explicat, l’hem preparat, i estava tot en català i sap que ha de parlar una mica en català, evidentment. El que passa és que hi ha gent que els agrada fer polèmica, i això és el que hem d’evitar.”

L’origen de l’enrenou, sobretot, és que el text que s’ha publicat de la benedicció de la torre de Jesús de la Sagrada Família, probablement el moment central de la visita, era tot en castellà. “És perquè l’entengui tothom”, va argumentar Omella en aquella mateixa conferència. Però la Santa Seu té penjats a la seva pàgina web una bona colla de documents oficials amb fragments en català, els entengui qui els entengui. Per exemple, el text de l’homilia que el 2010 va pronunciar Benet XVI, també a la Sagrada Família, que començava i s’acabava en català. Aleshores, el papa també va fer servir el català per a bona part de la benedicció de l’altar de la basílica, com ara l’ungiment amb oli crismal, la crema d’encens i la il·luminació. 

Sigui com sigui, no hauria de sorprendre ningú una reacció tan irada del cardenal Omella. No és la seva primera mostra pública de menyspreu a la llengua. La més cèlebre potser fou la de l’octubre del 2023, durant l’audiència a la confraria de la Mare de Déu de Montserrat a Roma, amb motiu dels vuit-cents anys de la seva fundació. En veure el text, Francesc va constatar que era en castellà, i va dir a Omella: “Però ha de ser en català…” El cardenal li va respondre: “No.” Per a relativitzar l’enrenou que va causar la difusió del vídeo d’aquell moment, Omella va dir que ell s’estimava molt la llengua, tot i que se li va escapar el desdeny que sent per la seva variant ribagorçana: “En principi, jo parlo malament el català perquè sóc de la Franja”, va dir. 

No són anècdotes isolades. És cosa de concepció. Omella, que és arquebisbe de Barcelona d’ençà del 2015 i que venia de dirigir la diòcesi de Barbastre-Montsó, sempre ha estat renuent a mantenir el fil catalanista de l’Església catalana. En una de les seves primeres grans intervencions, durant la missa per les víctimes dels atemptats del 17 d’agost de 2017, va parlar gairebé tota l’estona en castellà i es va referir al president Carles Puigdemont com el “president de l’autonomia” i als Mossos d’Esquadra com “la policia de l’autonomia”. Aquestes actituds d’Omella han causat, de bon començament, un cert malestar entre la comunitat catòlica catalana precisament per això. El col·lectiu Església Plural li va retreure llavors en un comunicat la “falta de sensibilitat cap a la realitat catalana”. En un moment de clara davallada de l’ús del català a l’Església, Omella mateix ha continuat fent misses en castellà i ha desatès el problema.

Aquesta “manca de sensibilitat”, si és així com se n’ha de dir, ha anat més enllà de la llengua. Omella sempre ha declarat en públic que no volia entrar en qüestions polítiques, però a la pràctica ha triat amb molta cura els moments per entrar-hi. No en consta cap declaració contrària al fet que bisbes com Antonio Cañizares preguessin públicament per la unitat d’Espanya, i en canvi va fer múltiples declaracions de rebuig implícit al procés. Per exemple: “La unió ens fa més forts, mentre que la divisió ens corroeix i ens destrueix.” O bé: “Jo veig que la societat està dividida, i hauríem de procurar d’evitar tot allò que porta a la divisió i a l’enfrontament.” O, encara: “Vivim moments complexos, però no podem ser profetes de calamitats”, va dir durant l’homilia de la Mercè, just abans del referèndum. 

Potser un dels moments en què es veié més clarament aquesta adhesió d’Omella a la posició de l’estat espanyol fou a final d’octubre del 2017, en una conversa per telèfon amb el president Puigdemont, recollida a les seves memòries. “Has de complir la llei. Si us heu saltat la llei, ara no us espereu segons què”, li va etzibar. Els dies abans, hi ha qui va mirar de convèncer el president que el cardenal podia aconseguir ajut del papa Francesc. El periodista Antoni Puigverd, per exemple, li ho va assegurar: “El papa Francesc ens ajudarà segur”, li va escriure. En un altre missatge, Puigverd li relatava que Josep Caminal i Javier Godó “van insistir molt al cardenal Omella en el sentit d’afavorir una intervenció del papa i, alhora, la proposta del cardenal Parolin, secretari d’estat, com a mediador.” Finalment, d’ajuda del papa no n’hi va haver, i el paper d’Omella es va limitar a protegir la unitat de l’estat.

Omella també va criticar que la presó preventiva dels presos polítics era excessiva, però mai no va fer el pas de visitar-los, tot i que alguns, com ara Joaquim Forn, li va demanar per carta que hi anés. L’octubre del 2020, quan ja era president de la Conferència Episcopal Espanyola, la germana de Jordi Turull, Isabel Turull, li va retreure que s’acluqués d’ulls respecte de la situació dels presoners polítics. Omella li va respondre que els bisbes visitaven sols les presons de la seva diòcesi. “No puc visitar els presos d’una altra diòcesi”, va explicar, i va afegir que visitava regularment la presó de Barcelona. Tanmateix, tampoc no va visitar la presidenta Carme Forcadell a Wad-Ras, que sí que era dins la seva diòcesi. 

De fet, l’aplicació de l’article 155 –contra el qual no es va pronunciar mai explícitament– va servir perquè el govern de Mariano Rajoy sadollés una de les velles reivindicacions d’Omella: amb la Generalitat intervinguda, Rajoy va enviar la Guàrdia Civil a buidar el Museu de Lleida i traslladar desenes d’obres d’art a Vilanova de Sixena. Omella sempre se n’havia mostrat partidari. La posició d’Omella ja venia de quan era bisbe de Barbastre-Montsó, entre el 1999 i el 2004, temps en què per aquest motiu va tenir un enfrontament molt tens amb el bisbe de Lleida, Francesc Xavier Ciuraneta. “Això és una mica com quan dos nens agafen una joguina i cap dels dos la deixa anar. Perdó per l’expressió, però si reclamen unes obres, s’han de retornar”, havia declarat aquell mateix estiu.

Uns mesos més tard, aprofitant unes vacances, Omella va visitar el monestir de Sixena i va contemplar les obres acompanyat d’Ángel Pérez, el seu successor a la diòcesi. “És un cavall de Troia que la Conferència Episcopal Espanyola ens cola a Catalunya en el context del procés, perquè calia descatalanitzar l’església catalana”, resumeix una font que va seguir de prop la trajectòria del conflicte.