Fa uns mesos, Òmnium Cultural va anunciar que reconeixia l’escriptor Biel Mesquida amb el 58è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Aquesta tarda, li serà atorgat el guardó en una cerimònia al Palau de la Música Catalana. La celebració serà plena de poetes, cantants i músics, una actriu i lluitadors per la llengua i la cultura catalanes, i molta alegria i fervor; això ens ho ha dit el guardonat.

La trajectòria literària de Biel Mesquida (Castelló, 1947) va començar amb L’adolescent de sal, obra destacada amb el premi Prudenci Bertrana el 1973, que va ser víctima de la censura i va marcar la literatura catalana per la seva transgressió i avantguarda. També és autor de les novel·les Puta Marès (Ahí), Doi, Excelsior o El temps escrit, Vertígens, Llefre de tu; de narracions aplegades a T’estim a tu, Els detalls del món, Acrollam, Trémolo, Encarnacions; de llibres de poemes com El bell país on els homes desitgen els homes, Carpe momentum i Trast, que acaba de publicar laBreu Edicions; i Passes per Palma en prosa de no-ficció, entre més. En la seva obra literària, també hi comptem les col·laboracions que publica cada diumenge a VilaWeb, a la secció Closcadelletra, i el bloc Plagueta de bord, que va alimentar durant força anys.

Per entendre la literatura de Biel Mesquida, cal situar-nos en un espai d’incomoditat, perquè la seva és una literatura de transgressió i també del gust i del plaer com a veritables mecanismes de comprensió del món, tal com escriu Sebastià Perelló. Aquests són alguns trets que caracteritzen la seva obra, que ara volem resseguir amb tres ponències que van llegir tres primeres espases de la llengua, la literatura i els estudis literaris dels Països Catalans durant el seminari “Monogràfic Biel Mesquida”, fet a Palma i a Santanyí el febrer passat: el filòleg i traductor Nicolau Dols, president de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans; l’escriptor Sebastià Perelló i la doctora en estudis literari i especialista en literatura catalana contemporània Margalida Pons.

Insurrecció

El text literari, de reflexió, sobre la literatura de Mesquida escrit per Sebastià Perelló i que pren per títol “Biel Mesquida: declinar-se en la fractura”, comença així: “Per ventura cal partir d’una idea del gust com a veritable mecanisme de comprensió del món i la bolla per tal d’entendre l’obra de Biel Mesquida, des de la idea d’un saber del plaer, i viceversa, d’un plaer de la saviesa, en una veritable complicitat entre coneixement i delectació.” I continua explicant que aquest delit sempre prové d’una perspectiva lligada al conflicte, “que hem de relacionar amb la insurrecció. Perquè entén la literatura com un mecanisme de sabotatge, que cerca torpedinar i posar traves, fer la contra i fer nosa, en una mena d’activisme artístic, des dels seus orígens, des d’aquell adolescent de sal”. Perquè Mesquida sap, com recorda Perelló, que “si no destorba no és literatura, ni mai serà capaç de fer-te anar allà on el seu mestre Barthes parla del plaer del text. Perquè és aquesta fractura que cerca provocar, que congria una relació crítica, que ens qüestiona i ens interpel·la.”

La cèl·lula

És curiós però no és casualitat que tant Nicolau Dols com Margalida Pons fan referència a la biologia per referir-se a aspectes de la literatura de Mesquida. I és que l’escriptor va estudiar biologia. Nicolau Dols, a la conferència “Els meus Bielmesquides”, explicita: “Mirau: en Biel Mesquida és biòleg. Qualcú pot pensar que darrere aquesta observació hi ha la voluntat d’obrir la porta a l’anàlisi de tots els termes de botànica i zoologia, normalment insectes, que apareixen a la seva obra. Però jo no ho dic per això. Per formació, Mesquida veu uns ulls i, abans de poder-ho evitar, ja els ha descomposts en còrnia, escleròtica, conjuntiva, pupil·la, iris, cristal·lí, retina, nervi òptic, músculs extraoculars i glàndules lacrimals. Estreny una mà i en sent l’epidermis, la dermis, i la hipoderma, els músculs lumbricals i els tendons flexors i extensors, i les estructures cel·lulars que constitueixen tot això.”

Dols parla de la capacitat de Mesquida de pensar i repensar la pròpia obra: “En Biel Mesquida és avesat a l’anàlisi i té una mirada atomitzada de la realitat. És per aquí que descobreix que no hi ha diferència entre les coses i el llenguatge, que tot és descomponible en àtoms. Mesquida veu el món i l’expressió del món de la mateixa manera que la veia Lucreci.”

I Margalida Pons titula la seva ponència “La cèl·lula Mesquida: sobre la subjecció”: “Perquè la cèl·lula remet a una matèria encara no organitzada o disciplinada en cos i, per això, molt més lliure. Veig viable una lectura de Mesquida en termes de desig, és clar, però també veig viable una lectura en clau neomaterialista, una lectura que noti que la matèria, allò que encara no és ni cos, no és passiva sinó profundament relacional.”

Segons que explica Margalida Pons, “Biel Mesquida va més enllà de la idea de cos tal com el concebem habitualment. En les obres dels setanta s’instal·la en un lloc que anomeno pre-cos, que és un lloc dominat per pulsions, encara no organitzades, el món de les cèl·lules, de les molècules o d’allò semiòtic, on el subjecte encara no s’ha constituït.”

“Sembla molt clar que Biel Mesquida no escriu sobre el cos: escriu des del cos o, més enrere encara, des de la cèl·lula. Sembla clar que la matèria no és un tema sinó una precondició. A escala global, no és el primer que ho fa. En la literatura dels anys seixanta i setanta, parlar de ‘escriure amb el cos’ remet a textos on la llengua no descriu simplement l’organisme, sinó que en reprodueix ritmes, intensitats, sexualitat o violència. Per exemple, Hélène Cixous i Marguerite Duras trenquen la sintaxi lineal per donar pas a una veu corporal i desbordada; Pier Paolo Pasolini converteix la sexualitat i la carn en llenguatge polític; Jean Genet fa de la materialitat del desig una gramàtica narrativa; Samuel Beckett porta el llenguatge al límit físic de la veu i l’esgotament; Severo Sarduy corporalitza l’escriptura barroca i performativa; Clarice Lispector explora la consciència com una experiència gairebé orgànica; Reinaldo Arenas escriu el desig i la persecució des de la pròpia carn; Néstor Perlongher, al poema Cadáveres (que fa al·lusió als desapareguts de la dictadura argentina) converteix el cos en flux sensual i polític. La contracultura i la Beat Generation –Allen Ginsberg i William S. Burroughs– fan del text una extensió del cos i de la percepció alterada; Kathy Acker desmunta la identitat amb una escriptura visceral fascinada per la pornografia i els tatuatges. En conjunt, aquests escriptors comparteixen la idea que el text no representa el cos sinó que el performa: la sintaxi respira, s’interromp, gemega o es desborda, i la subjectivitat apareix com una experiència sensorial abans que conceptual. A nivell planetari Biel Mesquida no és el primer que fa tot això, és clar, però diria que és un dels primers que ho fa en el camp literari català. Perquè, no ens enganyem, escriptors que habitualment són considerats molt corporals, com Vicent Andrés Estellés, Maria-Mercè Marçal o Mireia Calafell, no escriuen amb el cos sinó que escriuen sobre el cos. Fan una cosa diferent.”

I Sebastià Perelló diu que Mesquida sempre va a la recerca de dir el món des de les sensacions, “i això implica la consideració del cos com a pedra angular de les seves construccions imaginatives. I el seu compromís amb les sensacions determina els afectes, els apetits, les ànsies, els anhels, les avinences i negociacions polítiques i ideològiques que articulen els seus personatges i les seves veus amb els altres i amb el món”.

Transgressió

“He passat temps estudiant les escriptures d’experimentació, explica Margalida Pons, i sempre he pensat que la transgressió, en abstracte, com a concepte fadrí, no existeix. És un concepte sistèmic, sempre està en relació amb l’hegemonia i amb el món. En el pla estètic, les transgressions de Biel Mesquida sempre s’incardinen en aquesta subjecció que es manifesta en un xoc. Encara que digui que quan va escriure L’adolescent de sal no es va sentir fermat per cap dels imperatius dels anys setanta, segurament aquesta novel·la no hauria estat possible si no existís el prototip de la novel·la clàssica i mimètica que vol negar. Igualment, l’efecte propulsiu de llibres com El bell país on els homes desitges els homes no seria possible si no existís un paradigma subjector molt ben arrelat (l’amor romàntic, en podríem dir) contra el qual els poemes reaccionen. I, així i tot, hi ha qui cita el títol com El bell país on els homes estimen els homes, cosa que empipa Biel Mesquida una cosa de no dir.”

“Però la subjecció no impera només en el pla estètic sinó també en el pla sociològic. […] L’obra de Mesquida dels anys setanta i vuitanta s’inscriu en un camp de forces molt concret: la censura franquista, la cultura de la normalització, els debats identitaris de la transició. La seva radicalitat formal i sexual no és un caprici estètic, sinó un xoc amb dispositius de poder que produeixen subjectes, llengües i cossos legítims.”

De transgressions, en parla més Sebastià Perelló: “L’adolescent de sal impregna tota l’obra que vindrà després. […] Perquè és tota la seva obra que sorgeix d’aquesta munió de conflictes que bombollegen en la seva literatura, que s’alça en una mena de creuer de veus polifòniques i que fa servir la transgressió com a mètode permanent de fricció, més que com un contingut, […]. Perquè té molt present l’etimologia, quan transgredir es relaciona amb la idea de passar sempre a l’altre costat, travessar, que no contempla només la contravenció d’una regla, sinó que implica una aventura, que s’aferra a la idea de clandestinitat, que tresca en la marginalitat, que es presenta com a bretxa i fissura, sense deixar de suggerir-se com a lloc de negociació permanent, perquè fins i tot assumeix la pèrdua de poder transgressiu en el procés d’incorporar noves vies inexplorades i en l’acció de desmentir-se o capgirar-se.”

Negociació

El concepte “negociació” també apareix en les reflexions de Nicolau Dols, però encarat a la llengua. Diu: “La llengua de Mesquida no és trencadora respecte de la llengua comuna, sinó eixampladora, amplificadora. Té la rara virtut de sortir d’ell mateix i així i tot mantenir-se fidel a la convenció. És una tensió creadora.” I continua: “L’afinat sentit de la llengua amb què treballa duu Mesquida a crear fins i tot paraules –el famós ‘cervelltremolar’, entre moltes altres–, però això no representa un trencament, sinó una perfecta sintonia amb els processos de creació de mots presents en el caràcter de la llengua.”

I Margalida Pons ens explica: “Nosaltres recordem els escriptors pels escenaris que han creat, pels personatges que han inventat o per les històries que han imaginat. Però Biel Mesquida el recordem per la llengua, pel treball lingüístic, que tanmateix també és polític. Moltes d’aquestes paraules tenen a veure amb l’acció de tremolar (‘llenguatrèmol’, ‘cervelltremolar’…), perquè el tremolament potser és el signe o el moviment que més el defineix. Tremolar és agitar-se sense moure’s d’allà mateix. És bellugar-se i al mateix temps romandre. Hem assumit aquests mots, ens hem mesquiditzat.”

Fragilitat

Margalida Pons conclou: “La ‘cèl·lula Mesquida’ no és només una metàfora biològica; és una manera d’entendre l’escriptura com a activitat incessant, com a esdeveniment material que persisteix en el canvi. La cèl·lula no és estable, no és òrgan, no és organisme disciplinat: és frontera porosa, intercanvi, supervivència difícil. Així també el text mesquidià, que performa la vida en la seva agitació microscòpica.”

Sebastià Perelló parla de fragilitat en l’obra de Mesquida i també de soledat: “Aquesta seva manera de deixar-se anar en l’imprecís, la boira, desenfocat, vague, incert i promiscu, a la recerca de l’inestable, la divergència, l’inconsistent, en una mena de l’art del desequilibri que fa bascular els clixés i els estereotips, la sopa d’all i la moneda corrent, però sense atribuir-se cap mena de sobirania, ni encarnar-se en cap forma de fèrula, ni estructura rígida que s’atribueixi el mandat de representar o de parlar per boca de ningú. Per això s’articula des de la fragilitat, des d’allò que pot fracturar-se […] Per això la literatura inquieta de Mesquida acull una caterva d’individus fràgils, de figures que suren en la divergència de sempre romandre a la seva manera fora de lloc, que sol ésser, d’altra banda, la gent que oblida la Història.” I més endavant: “Des del principi, hi ha en l’obra de Mesquida la presència d’una soledat que és una mena d’engolidor al bell mig de la gran festa verbal que, tanmateix, no deixa de dir aquella incompréhesion de la vie de què parlava Bergson, i que sempre té la darrera paraula. I que ens arriba sempre amb la veu d’un inconformista. D’un que sempre està malapler.”

“Tanmateix, aquesta discrepància, aquest descontentament que implica rabejar-se en la realitat des de la perspectiva de l’inadaptat i el solitari, quasi mai no se’ns presenta des del drama, perquè aquest dissident ni prescindeix de l’humor ni del melodrama, i els seus ulls de damnat també són els d’un llépol sensual i sibarita, llaminer i voluptuós, que ens estira cap a la voràgine des d’una estètica de l’imprevisible […]. I és quan ja hi tornam a ser: una literatura que és dilapidació, tanatofòbica, que ens incita al malbaratament, que entén l’escriptura com a pol·linització i atemptat, com a amenaça i paròdia del que és com cal.”