7 de juny de 1926. Passen cinc minuts de les sis de la tarda. Carrers de Bailèn i de la Gran Via de les Corts Catalanes. Un home travessa l’encreuament on es troben els dos sentits de la línia 30 del tramvia de Barcelona, l’ascendent que ve de la plaça de Tetuan i la descendent que ve del passeig de Gràcia. L’ancià ha vist que baixava el segon i ha calculat fatalment que tenia temps de passar, però no s’ha adonat que de l’altre sentit, per la seva esquerra, ve un altre tramvia. De fet, travessa la via del sentit ascendent i, quan està a punt de travessar la del sentit descendent, s’adona que té a sobre el tramvia que ve del passeig de Gràcia. Fa un pas enrere per mirar de deixar passar el vehicle, però de seguida es produeix el xoc amb l’altre tramvia, que ve de la plaça de Tetuan. Tot passa tan de pressa que el conductor no té temps d’evitar l’accident. L’home queda estès a terra, malferit, tot i que conscient.

Un guàrdia civil és el primer qui es fa càrrec de l’accidentat. No el reconeix. Tampoc els dos vianants que hi acuden ràpidament. Miren d’aturar un taxi, però cap xòfer no vol fer pujar al seu cotxe aquell aparent captaire ensangonat. Finalment, després de quatre intents infructuosos, aconsegueixen de portar-lo a la Casa de Socors de Sant Pere, a la ronda de Sant Pere. Tot i que l’home balbuceja el seu nom, la fitxa d’ingrés no el conté, i de la resta d’informació s’indica que “s’ignora”. El vellet, amb barba blanca, vestit austerament i pobre, amb agulles imperdibles que li subjecten el vestit i unes sabates gastades, no duu cap document d’identitat. Només un llibre pietós a la butxaca de l’americana. Després d’una exploració per part del facultatiu de guàrdia, s’ordena el seu ingrés a l’Hospital Clínic, però com que no disposa de llits, es trasllada el malferit a l’Hospital de la Santa Creu, el vell hospital dels pobres.

A l’Hospital de la Santa Creu, com ell ho volia

Entretant, a la Sagrada Família comencen a inquietar-se. Antoni Gaudí encara no ha tornat al seu taller on d’ençà de fa temps també viu, i és un home de costums fixos i horaris habituals. Aquell dia havia donat per acabada la feina dient al seu operari: “Demà farem coses molt boniques” i se n’havia anat a l’oratori de Sant Felip Neri, conegut com els Felipons, on la seva salut ja no li permetia d’anar cada tarda. Però, aquell dia sí, havia sortit de la Sagrada Família cap a les sis de la tarda, i a quarts d’onze de la nit encara no hi havia tornat. El porter és qui dóna l’avís a mossèn Gil Parés, capellà de la basílica, i el fa anar a la Casa de Socors de Sant Pere, on li diuen que efectivament havien atès un vellet de barba blanca. Alarmat, mossèn Parés avisa Domènec Sugranyes, l’arquitecte ajudant de les obres. Tots dos se’n van a l’Hospital Clínic, on els diuen que l’únic accidentat atès és a la morgue. A mitjanit, s’acosten amb l’ai al cor a l’Hospital de la Santa Creu, on els diuen que si Gaudí fos allà ja ho sabria tothom. De tota manera, insisteixen a passar i revisar totes les sales. Quan arriben al llit número 10 de la sala de Sant Tomàs, s’adonen que l’intern és el senyor Gaudí. L’arquitecte, ja llavors un home-símbol de l’art, la catalanitat i la fe, jeia com un captaire a l’asil dels més humils, com ell mateix havia previst que faria si mai es trobava malalt, complint-se una mena de profecia.

El pronòstic no és esperançador. Té una commoció cerebral, li fan mal les costelles, té contusions a les cames i unes quantes ferides i lesions a la part esquerra de la cara, que havia impactat amb el tramvia. Tot i que es valora el seu trasllat a una clínica privada, el risc és massa elevat i se’l manté ingressat en una habituació individual, la 19 de la sala de la Immaculada. Allà, mossèn Parés li pregunta si vol rebre els sagraments, i Gaudí assenteix. Sembla que ha revifat i ha recuperat la lucidesa. Després de rebre el viàtic, el moribund entra en un estat comatós. Entretant, la notícia comença a córrer, i l’hospital s’omple d’amics, col·laboradors, curiosos i periodistes. L’edició de La Veu de Catalunya del vespre del 8 de juny ja dóna compte dels fets.

Tres dies d’agonia i un dol ciutadà

L’endemà, Gaudí continua gravíssim. No hi ha pràcticament cap esperança de millora i tothom es prepara per a un desenllaç imminent. Són uns quants còmplices els qui el vetllen, mentre el ferit murmura: “Déu meu, Déu meu”. A les quatre de la matinada sembla que el final és imminent, però l’agonia encara s’allargarà dotze hores més. Finalment, acompanyat de sacerdots i arquitectes, Gaudí exhala l’últim sospir. Són les quatre de la tarda del 10 de juny de 1926, i la notícia s’escampa per tota la ciutat. Gaudí havia deixat escrit al testament que volia un enterrament senzill, sense pompes ni honors oficials. Malgrat això, els marmessors i els qui l’havien atès a l’hospital tenen clar que la ciutat voldrà acomiadar-se del seu arquitecte, i es disposa la capella ardent al mateix establiment gòtic. Gaudí és vestit amb l’hàbit dels servites, amb un santcrist al coll i un rosari entre les mans entortolligades. És vetllat durant la nit per arquitectes i alumnes de l’Escola d’Arquitectura, i durant el matí següent desfila per la capella ardent una corrua de gent. L’escultor Joan Matamala, fill del seu col·laborador Llorenç Matamala, li fa una màscara mortuòria i l’embalsamen, mentre es prepara el seu enterrament a la capella de la Mare de Déu del Carme, a la cripta de la Sagrada Família, previst pel 12 de juny, vigília de Sant Antoni de Pàdua, patró dels constructors.

El funeral d’Antoni Gaudí forma part d’aquells grans enterraments cívics que viu Barcelona d’ençà del comiat de Jacint Verdaguer, i que tindrà continuïtat en els dols per Enric Prat de la Riba, Àngel Guimerà, Francesc Macià o Buenaventura Durruti. Una gernació omple els carrers que van de l’hospital fins a la catedral, on se celebra la missa de difunts. El seguici fúnebre és auster, tal com és el desig del finat. Els guàrdies urbans a cavall van vestits d’ordinari, el cotxe el mena un sol home i és tirat per dos cavalls. De la catedral serà traslladat a la Sagrada Família, mentre les persianes s’abaixen al seu pas i la gent surt al carrer. Dins l’església a mig construir, que restarà en obres fins avui dia –quan el final ja sembla més proper que mai– se celebra un respons i l’acomiada l’Orfeó Català dirigit personalment pel mestre Lluís Millet. A quarts de nou del vespre, Antoni Gaudí i Cornet reposa per l’eternitat. S’havia guanyat la glòria.