El duríssim final de Can Lluís

Barcelona aquests dies perd un dels seus locals més emblemàtics. El carismàtic restaurant Can Lluís, fundat el 1929, al carrer de la Cera, porta llargs mesos tancats, i Ferran Rodríguez i Júlia Ferrer, els amos del negoci, han estat desnonats, amb el pany de la porta canviat, aiguats i robatoris, sense poder entrar a recollir les neveres i més materials. Desnonats el maig passat a petició de la propietat, el fons d’inversió israelià Real Estate Investors 360, i per ordre del jutge de primera instància número 53 de Barcelona, Joan Marsal Guillamet, que per increïble que sembli va fer executar un desnonament per edicte, al·legant que el fons d’inversió no podia localitzar a la Júlia i el Ferran… quan feia mesos que hi parlaven. “I el jutge diu que és correcte!”, diu la Júlia. I desnonats es van trobar, i amb el pany canviat. Ara, tots dos donen bastant per perdut el seu desig: traspassar el restaurant als fills, en Pol i l’Eric, que serien així la tercera generació que el portaria. En aquests moments, la família negocia amb la propietat la llicència del restaurant i el deute, atès que no tan sols els han desnonat, sinó que en aquests moments els reclamen gairebé 50.000 euros en concepte, entre més qüestions, de lloguers impagats durant la pandèmia, quan van ser obligats a tancar per l’estat d’alarma. “Van ser ells qui van deixar de cobrar-nos els rebuts al banc. I després van dir que érem nosaltres qui no volíem pagar. Volíem renegociar el lloguer a mitja pandèmia”, diu la Júlia, la filla de Quatretondeta, que durant dècades ha portat la cuina, recuperant receptes antigues, al costat del seu marit Ferran, l’home que no tan sols va començar a treballar-hi a setze anys, sinó que hi va néixer dins, a l’altell que encara es conserva, en què la família vivia.

Aquest restaurant, que aquests darrers mesos ha vist com sense-sostres hi entraven a dormir, tot colant-se per una finestra, és inclòs dins la llista de locals emblemàtics de la ciutat, per mèrits propis. L’escriptor Carlos Ruiz Zafón hi fa dinar els protagonistes en tres de les seves novel·les –El joc de l’àngel, El presoner del cel i El laberint dels esperits–, però la llista de comensals reals, recollides en els cinc llibres de visites amb dedicatòries “que valen un imperi”, és realment impressionant. Un que els ha vists, els llibres de signatures, és el periodista Toni Vall, que en parlava ací: “Fullejar-los és quedar-se bocabadat cada dues pàgines, és passejar per la història millor que amb un llibre d’història. La Gauche Divine en ple, la Nova Cançó, tota la literatura catalana d’aquests darrers cinquanta anys, el teatre i el cinema espanyol, no hi falta ni un sol nom. Un àngel original d’Ocaña, un torero –al·lucinantment preciós– de Rafael Alberti, un disseny de Pertegaz, una auca còmica de Terenci Moix i un dibuix de Tony Curtis fet sense aixecar el llapis del paper. Les paraules de dos premis Nobel, Harold Pinter i José Saramago. Dedicatòries que valen un imperi: Vittorio Gassman, Fernán-Gómez, Tete Montoliu, Rubianes, Ana María Matute, Vázquez Montalbán, Cassen, Víctor Mora, Sara Montiel, Tip i Coll, Hertha Frankel i tots els noms que ara us puguin passar pel cap.”

Per exemple, els Arctic Monkeys.

Història viva de la ciutat, per aquest local “s’hi va confabular part de la Caputxinada”, diu en Ferran. “Els actors de doblatge en vaga als anys noranta sempre van tenir un plat a taula”, afegeix, reforçant el vincle de la casa amb la cultura. “El món del teatre i la faràndula va començar a venir aquí als anys seixanta, quan venien Josep Anton Codina, Maria Aurèlia Capmany, i darrere seu, actors i actrius”, diu la Júlia. “Terenci Moix, quinze anys venint sis dies la setmana a dinar i sopar”, afegeix en Ferran. Local tancat sense que ni les lleis ni la iniciativa política els salvi: “Saps què fan, aquests fons voltors? Com la pesca d’arrossegament, que s’ho emporta tot. I l’ajuntament s’ho mira. Trucat, ens han trucat per dir-nos que els sap molt de greu, i quina llàstima.”

Aquests dies, vivim els darrers episodis d’un cas que hauria pogut canviar el 2016. “Nosaltres volíem comprar el local del restaurant, on érem de renda antiga. Havíem arribat a un acord de preu. Doncs els administradors de la finca, els Clarisó, ens va fer una mala jugada. Sabent que estàvem disposats a comprar el local, van comprar abans tot l’edifici, i el van revendre al cap de quatre dies al fons d’inversió actual. Això ens va condemnar. Vam passar de pagar 900 euros al mes, a demanar-nos-en 3.000, 4.000 o 6.000. Una cosa és actualitzar la renda antiga. I l’altra, això. Anys de pressions pel lloguer i amenaces continuades de desnonaments.” De poder comprar el local, s’ha acabat tancant el negoci, donant de baixa els treballadors, i negociant ara el deute amb un fons d’inversió estranger que té un representant a Barcelona que no parla català ni castellà, tan sols anglès.

“Porteu-lo a un altre local, ens diuen. Però això, no. Can Lluís són aquestes parets. No té sentit”, diu en Pol, el fill cineasta, com el comensal Marc Recha, amb qui va fer àpats i pel·lícules. I en Pol, que era a punt de fer el relleu, té raó. Ací és on va esclatar la bomba l’any 1946 durant una emboscada de la policia a una suposada anarquista. I el restaurant encara guarda l’impacte de l’explosió a terra. Can Lluís són aquestes parets, i aquests terres amb impactes de bomba. Aquell dia, es va morir l’avi Lluís i el seu germà, cosa que va fer que el pare d’en Ferran es quedés sense pare, sense tiet, i heretant el negoci amb encara no vint anys. “Encara no sabem si es va morir per l’impacte de la bomba o pel foc creuat de la policia”, diu en Ferran.

Can Lluís, un dels locals més emblemàtics i carismàtics que desapareixen davant els ulls impotents de tants clients que fa poc en celebraven la vida. “Just abans de la pandèmia, celebràvem els noranta anys, i mira”, acaba la Júlia.