Dimarts el papa Lleó XIV arriba a Barcelona i no ho fa sense polèmica. Aquesta vegada per la poca presència del català i per la controvertida benedicció de la Torre de la Glòria a la Sagrada Família. Parlem de tot plegat amb el periodista i expert en afers vaticans Vicenç Lozano, que fa poc va publicar Lleó XIV, ombres sota la cúpula (Pòrtic).

—Com ha rebut la polèmica pel català en la visita del papa al Vaticà? Hi ha arribat?
—Evidentment, ha arribat al Vaticà i al mateix papa. És obvi, perquè hi ha hagut entitats, no tan sols de la societat civil, sinó també de religioses de Catalunya, que li han demanat la priorització del català en la visita. El Vaticà vol evitar un escàndol que pugui enfosquir una visita al papa. El que passa és que convèncer, fonamentalment, la Conferència Episcopal Espanyola és complicat. Són ells qui, en definitiva, van fixar el percentatge de català que s’havia d’utilitzar en un inici durant la visita. La proposta que es va fer des de Catalunya i des de l’església catalana era molt diferent, però, com sempre, van passar el ribot.

—Aquests dies s’han dit moltes coses. Què creieu que passarà?
—Evidentment hi haurà un canvi. Crec que hi haurà un augment de l’ús de paraules en català per part del papa. Intentaran mantenir el missal que hi ha fins ara, en què evidentment la presència del català és inexistent, però jo crec que hi haurà alguna sorpresa final. Pel que fa al tema fonamental que és el de la benedicció de la torre que es feia íntegrament en castellà, jo crec que podem donar per descomptat que hi haurà una presència important del català, perquè realment és absolutament absurd quan estem parlant d’una torre dissenyada per Antoni Gaudí, un personatge que era profundament catalanista. Gaudí va ser empresonat per parlar en català. Va parlar en català fins i tot amb el rei Alfons XIII. Gaudí insistia en el fet que la seva ideologia era Déu i la pàtria, és a dir, Catalunya. El temple de la Sagrada Família no és pas una altra cosa que un reflex de l’espiritualitat, però també de la catalanitat del mateix Antoni Gaudí. És una polèmica, però realment era innecessària. El papa té la sensibilitat que, si va a qualsevol país, parla la llengua d’aquell indret, almenys unes paraules. En el cas de Catalunya, és evident que ha mancat una sensibilitat, quan el volum de presència del català durant l’última visita del papa Benet XVI de fa setze anys era infinitament superior a la qual ara s’ha dissenyat.

—Què ha canviat?
—No ha canviat res. La perspectiva que té el Vaticà, des del punt de vista de la diplomàcia, és que no entra en aquells assumptes que poden ser sensibles, especialment a Europa. És veritat que, després, amb més països, s’accepta el dret d’autodeterminació i, fins i tot, se’l proclama. Tothom està d’acord a defensar el dret d’autodeterminació del poble palestí. En canvi, el dret d’autodeterminació del poble català? Amb això ja hi ha dubtes. Perquè l’estat espanyol és un estat de la Unió Europea; el disseny dels estats a Europa és el que és. Volen respectar l’statu quo i no suscitar més problemes dels ja existents. Per tant, era normal que actuessin com ho van fer, i no diguessin absolutament res. L’única vegada que el Vaticà va dir alguna cosa a favor de la independència d’un país a Europa va ser amb Croàcia. Van ser dels primers a reconèixer-la. Però, és clar, Croàcia era l’estat catòlic als Balcans, contra els serbis i ortodoxos, i els musulmans a Bòsnia. En aquest sentit, tenia un sentit també polític. Amb l’assumpte de Catalunya és molt diferent.

—Quina actitud va tenir amb la independència de Catalunya?
—El Vaticà va tenir moltes pressions. Jo havia parlat d’aquest assumpte amb el papa Francesc, qui em va dir una vegada: “Mira, no em parlis del procés, parla’m de Messi.” Estava tip de les pressions que rebia per part del govern de Madrid perquè el Vaticà fes una declaració sobre la sagrada unitat de l’estat espanyol, com també per part de l’independentisme català, que pressionava perquè, pal cap baix, hi hagués una declaració a favor del dret de decidir. Però el Vaticà es va mantenir absolutament al marge. Sí que l’1 d’octubre va esverar la diplomàcia vaticana, com també totes les diplomàcies europees. Van veure que tot plegat havia sortit absolutament de mare. Va ser una reacció absolutament fora de lloc, quan la gent simplement estava votant. Aquí sí que va haver-hi pressions cap al Vaticà.

—Per què aquests darrers anys el catalanisme ha perdut força al Vaticà?
—La influència dels catalans al Vaticà ha perdut força. Mai com ara hi ha hagut tan pocs catalans treballant a la Santa Seu. No hi ha cap càrrec important que sigui català. Queden lluny els temps d’una influència catalana al Vaticà. Fa un parell de pontificats que ja han passat a la història. S’han anat jubilant els catalans que tenien càrrecs allà i, per tant, la catalanitat ha quedat més diluïda. Durant la història hi ha hagut personatges superimportants al Vaticà que eren catalans i que han explicat que Catalunya era una nació. Això ara evidentment no hi és i, per tant, la sensibilitat que pot tenir la divulgació vaticana amb l’assumpte del català és realment inferior.

—També suposo que perjudica el fet que l’església catalana ha estat governada cada vegada més per gent que té menys sensibilitat amb el catalanisme i més amb l’espanyolisme.
—Sí, evidentment la campanya històrica “Volem bisbes catalans” es troba a faltar. Potser caldrà tornar a sortir al carrer a demanar-ho com es va fer els anys seixanta. I ho dic perquè falta sensibilitat, no solament de l’àmbit lingüístic, sinó també de l’àmbit religiós i espiritual.

—Què voleu dir?
—Hi ha diferències entre l’Església catalana i l’Església espanyola, però sobretot n’hi ha una de clau. L’Església espanyola ha viscut durant molts anys –i encara, en part, continua vivint– de la croada de Franco. “Per la gràcia de Déu”, deien les monedes. Per una altra banda, l’Església catalana dels anys seixanta va posar una gran esperança en el Consell Vaticà II, que significava una reforma profunda. Buscava una Església més participativa, més sinodal, que escoltés el darrer feligrès de la darrera parròquia. Això se’n va anar en orris amb els pontificats ultraconservadors de Joan II i Benet XVI. Però als seminaris catalans, els sacerdots que estudiaven aquí tenien la sensibilitat del concili, una sensibilitat oberta. A l’estat espanyol, però, el franquisme va negar que hagués existit, fins i tot, un consell del Vaticà II. Es van manifestar radicalment en contra de qualsevol reforma. I aquesta és la diferència que hi ha. I, últimament, a Catalunya s’han nomenat un seguit de bisbes que provenen d’uns altres indrets, que no han estudiat en seminaris catalans i, per tant, no tenen aquesta sensibilitat. Alguns parlen català, perquè són de la Franja o de València, però els falta aquesta sensibilitat d’haver viscut aquí, d’haver mamat aquí els principis d’una Església que, en un moment donat, va ser extremadament nacionalista.

—Creieu que aquesta elecció d’aquests bisbes nous és expressa o es deu al fet que no hi ha opcions de bisbes que hagin estudiat en seminaris catalans?
—Sí que hi ha opcions. Hi ha sacerdots magnífics que parlen català. Ara, n’hi ha pocs. I els pocs que hi ha potser són massa progres.

—I quin paper ha jugat en tot això Joan Josep Omella?
—Quina pregunta! Ha jugat un paper de manca absoluta de sensibilitat. Vull pensar que ha estat per omissió i per desconeixement, però hi ha hagut problemes en aquest aspecte. Ha faltat una sensibilitat més pròxima a la història recent de l’Església catalana. És a dir, la història recent de l’Església catalana no és l’ideari que ha portat durant el seu mandat l’arquebisbe Omella. És una qüestió, no solament de sensibilitat, sinó també de formació.

—Afirmeu que Lleó XIV coneix Catalunya.
—Coneix Catalunya, o se li ha explicat la realitat catalana. Els bisbes catalans que han anat al Vaticà li ho han explicat tot. La sensibilitat que hi ha amb l’assumpte de la llengua, per descomptat. Com va passar també amb el papa Francesc, qui té aquella anècdota amb la lliga de Montserrat quan va anar al Vaticà. Quan el papa Francesc va veure el discurs que havia de fer amb els catalans i va veure que el discurs estava en castellà, es va estranyar i va preguntar: “No és en català?” És una anècdota, però reflecteix molt bé que no és una qüestió només del papa. El papa no pot estar pendent de tots els discursos i discursets que fa cada dia.

—Aquesta coneixença de Catalunya en part és perquè té una especial relació amb la parròquia de Sant Roc de Badalona?
—Sí, la relació amb la parròquia de Sant Roc de Badalona és molt important per a ell perquè va significar un fet molt important. Quan va ser allà, va veure la feina que feien conjuntament amb la fundació de Sant Roc. Es veu que abans els trucava gairebé cada setmana. I, d’ençà que és papa, continua trucant de tant en tant.

—En principi no està previst que visiti la parròquia de Sant Roc de Badalona, però pot ser que hi hagi coses que no sabem si visitarà oficialment, però que ell acabi visitant?
—Hi ha sorpreses fora d’agenda, evidentment. Al Palau del Bisbe segurament rebrà autoritats o ciutadans destacats per algun motiu. Però pensa que tot això es produirà entre el 9 i el 10 de juny. Hi ha poc espai a l’agenda; no obstant això, s’aprofitarà per a fer alguna cosa sorpresa. S’havia parlat que podria anar, fins i tot, a l’Spotify Camp Nou, perquè és bastant afeccionat al futbol. Veurem què acaba passant. Sé que l’ha visitat gent de la seguretat vaticana, però, evidentment, això és una probabilitat. Com que és un afeccionat del futbol, li podria fer gràcia visitar el camp, com també la capella que ha estat restaurada ara durant les obres de remodelació. La visita a l’estat espanyol és una visita fomentada per la benedicció de la Torre de Jesucrist de la Sagrada Família. A Madrid, segurament serà una visita més institucional que la de Catalunya.

—Hi ha uns quants col·lectius que preparen protestes amb l’arribada del papa. Hi ha una crida a portar l’estelada, els docents han convocat una vaga i es mobilitzaran. Serà complicat fer arribar la protesta? Hi haurà molta seguretat?
—La seguretat és absoluta, és la gran prioritat. Probablement, les manifestacions que hi pugui haver contra la visita del papa quedaran molt allunyades de la primera línia. Pel que fa a les estelades, no crec que hi hagi una guerra en contra, però mai se sap. Tot dependrà de les consignes dels controls. Això dependrà de les autoritats d’aquí i les espanyoles, no serà una consigna del Vaticà. Cal recordar que hi haurà la família reial espanyola, el president del govern espanyol… És a dir, hi haurà màxima seguretat.

—En l’última entrevista que us vam fer a VilaWeb, explicàveu que en els darrers temps la seguretat del papa ha estat una de les debilitats.
—Quan Francis Prevost va arribar al Vaticà es va adonar que gran part de les guerres brutes que hi va haver al Vaticà durant els dotze anys del pontificat del papa Francesc van venir precisament de les forces de seguretat vaticanes, de la Guàrdia Suïssa, la Generalitat Vaticana i, sobretot, de la Santa Aliança. I això li va fer pujar una mica la mosca al nas. I, és clar, el moment en què és elegit papa, té clar que no se n’acaba de refiar. Llavors decideix avisar uns amics que han estat espies nord-americans o que han treballat a l’FBI, i els porta al Vaticà. Ara tots ells han passat a ser funcionaris del Vaticà, i són els encarregats de dissenyar la nova seguretat del Vaticà. Són la guàrdia del papa.

—Quina valoració féu del seu papat? Ha canviat alguna visió sobre ell d’ençà que vau publicar el llibre?
—No, de cap manera. S’està complint allò que esperàvem, tots aquells indicis que teníem. Sobretot d’ençà de dilluns passat amb l’encíclica. És l’encíclica més progressista que ha fet mai un papa a la història. No solament amb l’assumpte de demanar una ètica i una moralitat als responsables de la intel·ligència artificial, sinó també amb l’assumpte social, de la pobresa, d’insistir en la justícia social i amb l’assumpte ecològic, com va fer ja el papa Francesc. Crec que és un text absolutament fantàstic. En el llibre ja vaig preveure que passaria això, igual que vaig anunciar també que saltarien espurnes d’un moment a l’altre amb Donald Trump, perquè havia d’acabar sent així. Era inevitable.

—Hi ha gent que diu que potser ens hem confós amb aquesta idea… Com que el veiem anti-Trump, hem pensat que era molt més progressista del que realment és.
—Hi ha moltes opinions al respecte. Jo crec que és un papa d’aspecte tradicional, perquè a ell li agrada la tradició de l’Església des d’un punt de vista històric i patrimonial. No per  a treure-la al museu o al carrer. No farà mai tota una missa en llatí. És evident que aquest papa té un aspecte més tradicional que no pas el papa Francesc, però en el fons és un absolut reformista. I això està avalat, fonamentalment per l’extrema dreta. Ho ha avalat Steve Bannon, l’antic assessor de Donald Trump, que va assegurar que el pitjor context que podria haver al Vaticà és que ell fos elegit com a papa. Quan va ser elegit, va dir que era absolutament una desgràcia per als catòlics del món. Això vol dir alguna cosa. A més, ho ha demostrat amb els dos texts que ha fet, on situa Crist al centre de l’Església, òbviament, però també els pobres, la gent més necessitada, la gent més marginada, els immigrants, els refugiats, etcètera. Ell associa absolutament Crist i el cristianisme amb la pobresa, la marginalitat; ho associa amb la gent que té necessitats espirituals, però també necessitats òbviament materials.