Irene Rubio (Sallent, Bages, 1991) va presentar-se al premi Documenta 2025 gairebé a darrera hora, amb la sensació que allò era “o ara o mai”. No s’esperava guanyar –fent broma, diu que ja hi havia massa Irenes premiades–, però ha acabat convertint-se en la quarta Irene que s’enduu el guardó després d’Irene Solà, Irene Pujadas i Irene Zurrón.

Amb Seràs la vall (l’Altra), una primera novel·la ambiciosa, fosca i d’una gran complexitat estructural, Rubio construeix l’univers de la Vall Seca: una comunitat de dones marcada per la sequera, costums molt arrelats i violència patriarcal. Entre rituals, herències i cossos sotmesos al pes de la terra i de la tradició, la novel·la també segueix el rastre de l’Irma, una bombera que, de la ciutat estant, observa el col·lapse d’aquest món tancat i s’endinsa en tots els seus secrets. Parlem de tot això amb l’autora, que també és professora de secundària.

—Sou la quarta Irene que guanya el premi Documenta!
—Mira, quan m’hi vaig presentar, recordo que una d’aquestes Irenes em va dir: “Segur que guanyes, és molt bo!” Jo li vaig dir que no, que no guanyaria, perquè ja havien guanyat moltes Irenes. És molt graciós, realment.

—Irene Solà, Irene Pujadas i Irene Zurrón les hem pogudes llegir i ja sabem qui són, però qui és Irene Rubio i per què escriviu?
—Sóc nascuda a Sallent. Vaig venir a Barcelona a estudiar llengües aplicades i després vaig fer un postgrau de política lingüística i gestió del multilingüisme. Les feines que vaig trobar després d’acabar la carrera eren molt precàries. En feia tres alhora! No tenia temps per a res més. Pensava: “Val la pena quedar-me a Barcelona per anar empalmant feines sense treure’n res?” Va ser llavors quan vaig decidir tornar a Sallent. Els primers anys allà no van ser gaire agraïts, però gràcies a la covid vaig poder aturar-me un temps i pensar. Vaig fer el màster per a ser professora de secundària i, des d’aleshores, m’hi dedico. Quan es va acabar tot el periple de les oposicions, vaig posar-me a escriure, que és una cosa que sempre m’havia agradat molt, però que havia deixat de fer tan bon punt vaig acabar segon de batxillerat. No hi vaig tornar fins que no vaig tenir trenta-tres anys!

—Què escrivíeu?
—Aprofitava les redaccions de l’institut per fer-les tan creatives com podia. També vaig començar un diari que no era ben bé un dietari, sinó més aviat un recull de reflexions i relats molt curts. Era una cosa molt privada.

—Vau venir de Sallent a Barcelona seguint la promesa de la gran ciutat, de les oportunitats, de conèixer gent diferent…?
—Sí. Quan neixes en un poble, idealitzes molt marxar a ciutat. Te’n vas a Barcelona a estudiar pensant-te que hi trobaràs qui sap què. T’adones que pots arribar a tenir moltes oportunitats, però que te les has de guanyar. Torno a Sallent després de ser expulsada directament per Barcelona. Són molt curioses, les dinàmiques de poble: tothom espera que vagis a buscar exactament allò que hi has deixat, però la persona que torna no és la mateixa que se’n va anar. Per tant, t’has de fer el teu lloc una altra vegada. Has de començar de zero en un espai que ja coneixes.

—Parlem de Seràs la vall: trobo que, tot i ser la primera novel·la, és un llibre de molta complexitat estructural. És ambiciós i exigent, en el bon sentit.
—Sí, és que vaig tornar-me una mica boja, realment. El fet va ser que, de cop, vaig trobar-me amb molt de temps: havia acabat les oposicions, les obres de casa… Pensava: “I ara què fas, amb aquest temps?”. Vaig dir: “Posa’t a escriure, que t’agradava molt i fa molt que no ho fas.” Recordo que era un estiu de sequera en què estava morta de calor. Em vaig posar a escriure i no vaig aixecar-me fins que no vaig tenir el llibre acabat.

—Anàveu fent sense cap idea en concret?
—El que em venia al cap, ho teclejava. Em va sortir el primer capítol de la novel·la. Quan me’l vaig llegir, vaig veure que no era un conte, sinó una cosa que podia ser més llarga. A partir d’aquí, vaig començar a fer-me preguntes sobre cap a on podia anar tot allò. Vaig adonar-me que aquella protagonista que havia construït no em servia per a explicar tot el món que m’havia imaginat, i va ser llavors quan vaig començar a fer aparèixer totes les altres veus. Però, és clar, aquelles veus en el present tampoc no em servien; per tant, me n’havia d’anar enrere i anar avançant alhora. Va ser un procés molt boig, de no voler deixar d’escriure.

—Vau començar construint una novel·la intimista que passava dins una casa amb només una àvia i una néta, però ha acabat essent a la inversa.
—Quan vaig començar a entendre com funcionava el personatge de l’Àvia Malapeça –que havia de ser la protagonista absoluta de la novel·la– vaig veure que hi havia coses que no podia explicar. És un personatge molt introspectiu, que sent vergonya de dir certes coses i creu que no les pot explicar. Totes les idees que jo tenia al cap, ella no les podia verbalitzar. Vaig fer-me una trampa al solitari i vaig decidir escriure el final, perquè tenia claríssim que la novel·la havia d’acabar amb un incendi. A partir d’aquí, vaig articular el personatge de l’Irma, que és bombera, i vaig introduir el de la Mare Riereta, una veïna que explica tot allò que l’Àvia Malapeça calla. D’altra banda, tenia el personatge de la néta, però havia d’explicar per què estava sola i què se n’havia fet, de la seva mare. Va ser llavors quan vaig fer aparèixer la Mare Malapeça i, de mica en mica, van anar naixent totes les altres veus.

—Tot això són recursos que heu anat desenvolupant pel vostre compte? No heu anat a cap curs d’escriptura?
—En el moment en què em plantejo escriure, em surt una inseguretat molt bèstia. Sabia que no volia fer un curs d’escriptura, perquè em guio bastant per la rauxa: si volia escriure una novel·la, la volia escriure de seguida, no després de fer un curs. Així i tot, vaig estar molt acompanyada, perquè vaig apuntar-me a Escriptura Natural, on fan acompanyament literari. Tu escrius i ells t’acompanyen, et comenten el text i hi treballeu plegats. Per exemple, les veus narratives eren cosa meva, però sense l’acompanyament d’algú extern que et va llegint potser no hauria arribat a aquest nivell de complexitat.

—Heu parlat del temps lliure i de l’estabilitat que us van donar les oposicions. La falta de temps i la inestabilitat, de fet, són constants en l’ofici d’escriptor. Tenir aquesta tranquil·litat, doncs, ha estat imprescindible per a poder escriure el llibre?
—Absolutament. Per a escriure necessitava dues coses: tenir una casa que pogués ser casa –perquè fins llavors havia anat empalmant lloguers diversos– i tenir les oposicions, que em garantien una estabilitat econòmica. Quan vaig tenir tot això, va ser quan vaig poder-me relaxar i començar tot plegat.

—Expliqueu que vau escriure el llibre en un estiu de sequera i de molta calor. Això es fa molt palès al llibre. Descriviu un paisatge àrid, hostil i poc habitable, tant a la vall com a la ciutat.
—De les poques coses que tenia clares quan vaig començar Seràs la vall hi havia la idea del costum, que per a mi és aquest anar fent sense sentit, sense plantejar-nos què fem amb totes aquestes contradiccions que heretem i que no ens aporten gran cosa. Tot això ho volia situar en un entorn rural –que és d’on venim– i contraposar-ho a una altra realitat completament diferent: la ciutat, que és el nostre present, on hem arraconat tot allò que ens fa nosa, però on tampoc no hem acabat de trobar la fórmula per a estar millor. El context urbà i el rural tenen molt de pes, però l’objectiu no era confrontar-los.

—Si tot és tan poc habitable, on és el refugi?
—No n’hi ha, de refugi! Sóc molt pessimista, i crec que això es reflecteix en la novel·la. No n’hi ha: simplement hem de fer com fan aquí, aguantar, perseverar i anar tirant amb les eines que tenim. Per a mi, Sallent és la trampa perfecta, perquè no som ni rurals ni ciutat, però tampoc no és el lloc més habitable del món. Però és així vagis on vagis.

—D’on us surt aquest escenari tan erm?
—L’escenari de la Vall Seca és el poble dels meus avis, que són d’un poblet de Castella – la Manxa. Quan hi vas a l’estiu tens una sensació d’aridesa absoluta. Vaig agafar-me a aquest record des d’una visió molt esbiaixada –perquè quan vaig començar Seràs la vall feia quinze anys que no hi anava– i hi vaig sumar la sequera d’aquell estiu, que semblava que no s’acabaria mai.

—Qui encarna i perpetua aquestes tradicions i costums de què parlàveu és, sobretot, l’Àvia Més Anciana. Què ens en podeu dir, d’aquest personatge?
—És un personatge ambigu i una mica pervers, perquè és qui ho articula tot. Hauria d’exercir de guia espiritual, però al final és una figura política que es mou per interès propi. En el moment en què neix la nena a la vall, la fa fora perquè sap que, quan es faci gran, serà ella l’anciana més vella i tindrà un poder que no vol cedir-li. És una persona amb una manca total d’empatia, perquè només mira per ella.

—A la Vall Seca hi viu una societat formada només per dones que funciona segons el cicle del cultiu i de la terra. Per què feu aquesta connexió?
—En el moment en què em vaig plantejar una societat rural amb unes regles pròpies, vaig pensar que només tenia sentit que elles mesuressin el temps pels cicles de la terra, perquè és allò que estructura la seva societat. Però, és clar, si presentava una societat només de dones, com m’ho feia perquè sobrevisquessin? En algun moment hi havien d’aparèixer homes.

—La relació amb els homes és una mena de bescanvi econòmic: ells fecunden les dones en canvi de cultiu.
—Exacte, és un intercanvi de forces. Per tant, té molt de sentit que la vida d’elles sigui regida pels cicles de la terra.

—És interessant com els homes intervenen en aquesta societat en teoria matriarcal d’una manera gairebé omnipresent.
—És que realment no és un matriarcat, el que hi ha a la vall. S’articulen de manera comunitària, sense jerarquies… però en realitat hi ha un amo, que és l’home, i actua des de la ciutat.

—A la vall no hi ha jerarquies, tampoc no tenen noms… Però sí que les dividiu segons la capacitat gestant: mares, filles, àvies…
—Tot això ve d’això que et deia dels costums. Sóc a la trentena i molta gent del meu entorn comença a tenir fills. Pensava: “Què pots fer i què no pots fer quan ets mare? Quin és el teu paper? Què et toca fer? I quan ets àvia?” Això de què et toca fer en cada moment de la vida m’interessava molt. En el moment en què tens una societat tan precària com la que hi ha a la vall, les tasques s’han de repartir d’alguna manera, i vaig pensar que seria interessant fer-ho a partir del cicle reproductiu.

—Al llibre també hi apareix aquesta idea dels cossos de les dones completament instrumentalitzats de manera violenta i sota control. Són violències que continuen arrelades a la societat, encara que adoptin formes diferents?
—Tan presents com al llibre no hi són, però evidentment continuen existint. Encara hi ha un control sobre el cos de la dona, sobre els moviments vitals i socials que fa. I això és molt opressiu. A Seràs la vall apareix d’una manera més extrema, però allà no hi ha res que no tingui una correspondència amb la realitat.

—Un punt interessant, en relació amb això, és la poca consciència que tenen les dones de la vall sobre aquella violència. Com que no coneixen res més, tenen totalment normalitzades violacions i maltractaments…
—Perquè és l’única realitat que han vist i és la manera que han trobat de continuar vivint a la vall. En el moment en què decideixo que les nenes baixaran a la vall, són nenes que no han vist mai un home. Si tu només has conegut una realitat perquè vius en un sistema molt tancat, no pots arribar a entendre que allò que et passa és violència, que això no t’ho poden fer.

—Tenint en compte que tracteu de molts temes, i molts són polítics —crítica al patriarcat, crisi d’habitatge, crisi climàtica, precarietat, etc.—, com ho feu per trobar l’equilibri entre la voluntat política i la literària?
—L’esforç el vaig fer precisament perquè això fos una novel·la. No volia fer assaig ni crítica política. Quan començo a construir el món, evidentment hi ha molts temes polítics i una crítica directa, però la voluntat sempre ha estat literària. Val a dir que em va anar molt bé que la Vall Seca fos un sistema tan tancat, amb vocabulari i expressions pròpies, perquè això m’allunyava i em preservava de la part política. A la ciutat, on tenen un llenguatge més contemporani, ja es posen certs noms sobre la taula.

—Seràs la vall dialoga amb molts llibres d’autores catalanes. Començant per La mort i la primavera, de Rodoreda, fins a Terres mortes, de Núria Bendicho, Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres, d’Irene Solà o, fins i tot, Els erms, de Carlota Gurt. Qui i què llegiu? Amb qui us inspireu?
—Doncs mira, precisament amb La mort i la primavera, que vaig llegir just abans de començar a escriure el llibre. També amb Els desposseïts, d’Úrsula K. Le Guin. Quan els vaig llegir, vaig veure clar que, si mai feia un llibre, havia d’anar cap aquí, perquè tots dos em van agradar molt. Aquests serien potser els dos referents més immediats, els que em van obrir una escletxa cap a un tipus de literatura que era possible. Evidentment, ja feia molt de temps que llegia moltes coses, sobretot distopia. A més, mentre escrivia Seràs la vall vaig llegir molt terror llatinoamericà, i ho vaig notar molt, perquè com més escrivia més se m’enfosquia la novel·la. Al capdavall, no deixa de ser un llibre on he posat totes les meves preocupacions: habitatge, patriarcat, capitalisme salvatge… No vaig plantejar-me si volia una novel·la lluminosa o fosca; simplement vaig anar fent. Com que sóc una persona amb tendència pessimista respecte del que ens ve, ha acabat essent una novel·la bastant fosca.

—El fet de ser autores que no sou de Barcelona us porta a escriure a partir d’aquest vessant rural? Les històries explicades dels pobles estant eren el següent esglaó a conquerir de la literatura?
—Si és una tendència natural, la celebro. Espero que no s’acabi aquí, perquè realment faltava literatura d’aquesta mena. Tant de bo en vingui molta més, perquè és el contrapès que necessitem.

—Com us preneu el premi Documenta: com un incentiu per a continuar escrivint i, potser, acabar dedicant-vos-hi, o com un reconeixement i prou?
—M’ho he passat molt bé escrivint. Vaig presentar-me al Documenta pensant: “És o ara o mai”, perquè tenia trenta-quatre anys i m’havia d’espavilar. Tot s’ha acabat escrivint molt de pressa, però en vaig gaudir molt. Ara que, per fi, he desbloquejat aquesta escriptura que durant tant de temps havia tingut reprimida, vull continuar escrivint. Alhora, veig impossible deixar l’aula, perquè l’ofici d’escriptor és molt precari, però sí que m’agradaria poder donar a l’escriptura més espai del que hi he pogut donar fins ara.