Hi ha una expressió que fa dies que em ronda tothora. Me la repeteixen per tot arreu amics, lectors, gent que m’atura al carrer; l’altre dia, el comentari d’una persona en un tren, arran d’aquest editorial. L’argumentació és sempre la mateixa: “Ja ho sé que el PSOE és un desastre i que són uns lladres i tot això, però si cau, vindrà el PP amb Vox i serà pitjor.” Fugir del foc per caure a les brases…

Entenc perfectament la preocupació. No és en absolut irracional ni es pot despatxar com si fos una qüestió menor. Però en aquest raonament hi ha un parany intel·lectual que crec que paga la pena d’examinar amb una certa fredor, si és possible.

Entenguem-nos: el PSOE no és un mal menor accidental. És, estructuralment, el principal garant del règim del 78. Ho ha estat sempre. Quan calia defensar la unitat d’Espanya, el PSOE hi era. Quan calia criminalitzar la independència de Catalunya, el PSOE hi era. Quan el Tribunal Suprem empresonava dirigents polítics, el PSOE hi era. Quan ha calgut mantenir polítics a l’exili, el PSOE hi era. Quan ha calgut mobilitzar l’aparell de l’estat espanyol contra la dissidència –i parle d’un aparell que inclou mitjans, fiscalies, serveis d’intel·ligència, espionatge tecnològic o amenaces de tota mena–, el PSOE no s’equivocava mai de bàndol. No perquè no tingués cap més possibilitat, sinó perquè sap perfectament quins són els principis fonamentals del sistema que gestiona.

I tots sabem que no és tan sols la qüestió nacional. Cada vegada que ha calgut prendre una decisió transcendental per al règim –d’entrar a l’OTAN a canviar la constitució a les ordres de Brussel·les, fer servir el terrorisme d’estat o aplicar polítiques d’austeritat– el PSOE hi ha estat. Sempre, sense fallar ni una sola vegada.

El PP fa les mateixes coses però sense gràcia. De manera salvatge, com veiem al País Valencià, la Franja i les Illes. El PSOE les fa amb un discurs d’aparença progressista –no sempre, però en general– que les fa digeribles per a sectors que, altrament, les rebutjarien. El resultat és que el PSOE és més eficaç en la defensa de l’status quo que no pas el PP. I és per això que resulta tan còmode i tan útil per al règim.

Ara: tot això és política i es pot debatre amb dades i amb raons. Ho he dit al començament: la preocupació és perfectament comprensible. Però jo vull parlar d’una altra cosa. Vull parlar de què passa quan una col·lectivitat resta atrapada en la lògica del mal menor com a forma permanent de vida política.

Hi ha un nom, que jo sàpiga, en filosofia política per a descriure aquest mal. Però hi ha la història. El cas més conegut –i, ho reconec: el més radical i exagerat– és el d’aquells jueus alemanys que el 1932 van votar Hindenburg per aturar Hitler. Fins i tot el van finançar. Al final Hindenburg va guanyar i, sis mesos després, va nomenar Hitler canceller. Racionalment, Hindenburg era el mal menor enfront de Hitler, però resulta que la dinàmica del sistema els havia posats tots dos en una posició en què qualsevol elecció els conduïa al mateix lloc.

Posaré un exemple menys extremat i més acostat. Durant dècades, els votants de l’esquerra francesa han votat socialistes tan sols per aturar la dreta. Els mateixos socialistes que van desmantellar les proteccions laborals, que van impulsar guerres colonials, que van gestionar l’austeritat. Quan Hollande va acabar el mandat, la credibilitat de l’esquerra institucional estava tan erosionada que Marine Le Pen va arribar a la segona volta per primera vegada en la història. El remei havia contribuït a la malaltia?

I aquest és precisament el parany del mal menor com a estratègia permanent: aferrar-se al mal menor no atura el deteriorament, simplement l’alenteix i el fa menys visible. I com que és menys visible també és més difícil de combatre.

La por, en política, és un instrument de dominació extraordinàriament eficaç. Quan votes per por i no per convicció, l’única cosa que fas, en realitat, és transferir el poder de decisió a qui et fa tenir por. Qui controla l’amenaça controla el teu vot. Això és vàlid per a la dreta que agitava el fantasma del comunisme, però també per a l’esquerra que agita el fantasma del feixisme. En tots dos casos, el resultat és el mateix: el votant perd la seua decisió.

I la qüestió que sovint no es formula és: i si la por és correcta però la resposta és equivocada? És a dir: i si, efectivament, el PP amb Vox seria pitjor –que és així–, però la solució no és votar PSOE, sinó construir una alternativa real? O simplement mantenir-la, perquè el cas és que els catalans ja la vam construir, aquesta alternativa, la dècada passada. Perquè si la resposta a cada crisi és sempre la mateixa –aguantar i votar el mal menor– no es crearà mai l’espai per a res diferent.

Per als catalans, tot això té una dimensió afegida. No és que el PSOE siga el mal menor respecte del PP. És que tots dos són expressions del mateix projecte nacional espanyol. Triar entre l’un i l’altre és simplement triar quin funcionari gestionarà la teua subordinació. Faig una caricatura, d’acord, però distingir entre el PSOE i el PP no és sinó allò del policia bo o el policia dolent, cosa que tampoc no és una elecció en el sentit profund del terme.

Tot això, temps enrere, Václav Havel ho va explicar amb una claredat que no he vist superada encara: el problema del poder totalitari –va dir– no és que faça impossible la llibertat, sinó que fa que la gent s’acostume a no desitjar-la. Quan la gent ha viscut prou temps sota la lògica del mal menor, deixa de poder imaginar res diferent. I la pregunta “quin dels dos és pitjor?” substitueix definitivament la pregunta “com podria anar d’una altra manera tot això?”

Aquest és, crec, el veritable envit del moment actual. Per a mi, no és cosa de decidir si el PSOE és més dolent o menys que el PP, sinó de recobrar la capacitat de formular preguntes que no es troben contingudes dins el marc que el sistema ha construït per a mantenir-nos dominats. Per a mantenir-nos dominats com a catalans. I per a mantenir-nos dominats com a ciutadans.

PS1. Catalunya Nord comença avui una consulta ciutadana que pot obrir el camí al canvi de nom del departament dels Pirineus Orientals. Durant un mes, fins el primer de juliol, els residents de més de divuit anys podran votar entre mantenir la denominació actual, substituir-la per la de Pirineus Catalans o bé adoptar el nom de Pirineus Mediterranis. Cap de les tres denominacions no respon al nom real del país, però ningú no pot negligir avui que incorporar la referència a la catalanitat en el nom del departament –passar de Pirineus Orientals a Pirineus Catalans– seria un salt endavant de dimensions històriques. Siga com siga, la decisió definitiva és a les mans de les autoritats franceses, com explica Alexandre Solano en aquest reportatge.

PS2. Cada any, a començament de juny, milers d’estudiants s’examinen de les proves de selectivitat per a accedir a la universitat. En aquest reportatge us oferim una guia amb tota la informació sobre el calendari de la selectivitat del 2026, els horaris de les proves i la data en què se’n sabran els resultats.

PS3. La setmana passada es va fer a l’Ateneu Barcelonès la presentació del nou llibre de VilaWeb Per un nou dret a la secessió, escrit per Timothy Williams Waters. En aquesta pàgina trobareu la crònica que n’ha escrit Josep Nualart Casulleras i el vídeo de la conversa que vam tenir l’autor i jo mateix, en dues versions –l’original en anglès i la versió doblada al català.

PS4. Tots aquests continguts, que trobareu a VilaWeb i prou, i tants altres que us fem arribar puntualment, són possibles gràcies al suport dels nostres subscriptors. Ells fan que tots pugueu llegir lliurement el nostre treball, sense murs de pagament. Però en necessitem més per a garantir la supervivència del diari a llarg termini i per a encarar els nous projectes que tenim a les mans –com ara l’edició de llibres o l’augment significatiu de la producció de vídeos. Per això us demanem que penseu a ser subscriptors o, si més no, a fer una donació única i sense cap més compromís. VilaWeb depèn de vosaltres.