Bettino Sánchez

Ja ho sé, que amb aquests jutges espanyols cal ser sempre prudents. Però ahir, dimecres, el jutge Santiago Pedraz va fer pública una interlocutòria duríssima que Josep Nualart Casulleras analitza en aquest article i que explica una cosa que molts intuíem: que aquells cinc dies de retir polític de Pedro Sánchez, del 24 al 29 d’abril del 2024, no foren la reflexió d’un enamorat, com ell la va vendre sense gens de pudor ni vergonya, sinó el naixement operatiu d’una claveguera. També ahir la Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil entrà a la seu del PSOE, al carrer de Ferraz de Madrid, per requisar correus, comptabilitat i registres de visites del partit, ordenats pel mateix jutge. Ja veurem on acaba, tot plegat –que la credibilitat de l’UCO és la que és, també–, però no pot negar ningú que la fotografia té un fort regust italià.

I ho dic perquè tot, en aquest cas, em remet –no sé si a alguns lectors també els passa– a la Itàlia dels primers anys noranta. Tangentopoli començà el 17 de febrer de 1992 amb la detenció d’un dirigent socialista milanès de segona fila, Mario Chiesa, atrapat in fraganti amb set milions de lires d’una operació il·legal. Aquell fil, estirat de manera persistent per uns quants jutges incòmodes –Antonio Di Pietro, Francesco Saverio Borrelli, Piercamillo Davigo…–, va anar desfent la trama fins a la caiguda d’un sistema sencer, la caiguda del règim. La Democràcia Cristiana i el Partit Socialista Italià –el règim que havia governat la república d’ençà de la postguerra– es van acabar per sempre. Bettino Craxi, secretari del PSI i l’home més poderós d’Itàlia durant una dècada, va maldar per resistir-s’hi, va negar evidències, va denigrar els jutges, va parlar de “fang” –ell també va parlar de fang–, es va presentar com a víctima d’una conspiració, però al capdavall va acabar fugint vergonyosament a Tunísia i morint a Hammamet quatre anys després, sense haver tornat mai a Itàlia i sol com un mussol. I d’aquell totpoderós Partit Socialista Italià no en resta pràcticament res.

El paral·lelisme amb el PSOE actual no demana un gran esforç imaginatiu. Tenim Cerdán en compte de Chiesa, els àudios de l’UCO en compte dels primers interrogatoris milanesos, els pagaments a la “lampista” Leire Díez en compte dels diners robats als contractes públics, una “estructura B” del partit en compte del “sistema” italià, i un secretari general que es defensa exactament amb les mateixes paraules que Craxi. 

Perquè recordaré –per a qui l’haja oblidat– la frase clau, pronunciada per Craxi davant la cambra dels diputats el 3 de juliol de 1992, quan ja es veia venir la pedregada: “Si això que explique s’ha de considerar criminalitat política, aleshores gran part del nostre sistema seria un sistema criminal.” I, encara més memorable: “No crec que en aquesta sala hi haja ningú que puga alçar-se i jurar que això de què m’acuseu a mi no ho ha fet ell.” És a dir: tots ho fan. 

La defensa consistia, simplement, a embrutar tothom. A dissoldre la culpa pròpia en una culpa col·lectiva i convertir cada acusació en un atac contra “la democràcia”. Quan Sánchez, en la declaració institucional que tancà els cinc dies de retir, va parlar de la necessitat d’evitar que “el fang colonitze la vida pública”, citava Craxi gairebé al peu de la lletra –i no tinc cap argument per a saber si era conscient que ho feia o no. Siga com siga, l’estratègia és la mateixa: convertir el reu en jutge, acusar els jutges, acusar la premsa, acusar, sobretot, els qui es deixen “contaminar pel fang”.

I tanmateix, hi ha una diferència important, que ara com ara juga a favor de Sánchez: l’opinió pública. Craxi caigué quan una part de la magistratura italiana es decidí a regirar les butxaques, però sobretot caigué quan els italians van decidir de no perdonar ni un dia més. I això va passar concretament el 30 d’abril de 1993, quan davant l’Hotel Raphael de Roma –on vivia Craxi–, una multitud el va rebre llançant-li monedes a la cara. Aquella escena –recorde haver-ne llegit una crònica magnífica de La Stampa que parlava del dring metàl·lic de les monedes rebotant sobre l’asfalt en la nit romana– és la imatge més coneguda i més representativa de la caiguda del règim. 

A Catalunya i a l’estat espanyol encara no som en aquest punt. Hi ha massa gent –molta gent, massa gent– que no creu que el PSOE es puga comportar així; ser això. Hi ha qui encara no vol creure que Pedro Sánchez i Salvador Illa són allò que són i no allò que diuen que són. I, evidentment, massa gent creu que, si mor el PSOE, tan sols significarà el triomf del PP –un partit igual o pitjor encara– i no pas l’oportunitat de rematar el règim i fer net. Ho puc entendre, però la crua realitat és que fins el dia que tota aquesta gent no comence a girar el cap, tot aquest temps que perdrem. Nosaltres com a ciutadans i Catalunya com a país. Perquè ja és gros que l’independentisme done un suport tan acrític a aquest personal i, sobretot, és simplement incomprensible que tinga tanta por de trencar-hi la relació.

PS1. El 28 de maig de 2023, avui fa tres anys, Marga Prohens tastava la victòria en unes eleccions que van significar una derrota crua per als partits del pacte de progrés, després de vuit anys de governar. Avui la realitat ens diu que la gestió d’aquests tres anys no ha resolt, ni de bon tros, els problemes cabdals de les Illes: ni l’accés a l’habitatge, ni el fre de la saturació turística, ni encara menys la protecció de la llengua. Ho explica Martí Gelabert: “Govern Prohens: tres anys de fracàs, quatre grans mentides i un viatge polèmic”.

PS2. Famílies, mestres i entitats reclamen més recursos i personal dedicats a l’escola inclusiva, per evitar que esdevinga un espai d’exclusió dels alumnes més vulnerables. Alba Tebar en parla, en aquest reportatge: “‘Sembla que se’n riguin de nosaltres’: les mancances de l’escola inclusiva, una de les principals reivindicacions de pares i professors”.

PS3. L’any 2018, Antoni Vives, escriptor, consultor i tinent batlle d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona durant el mandat de Xavier Trias, va acceptar un encàrrec del príncep de l’Aràbia Saudita, Mohàmmed bin Salman, i s’hi va estar sis anys. Vives havia de dirigir un projecte faraònic, Noem, emblema de la transformació a què el príncep empeny el país. Vives narra ara l’experiència a Al país secret (Pòrtic), un llibre que combina la crònica, les memòries i l’assaig. Ha passat pel plató de VilaWeb Televisió per parlar-ne amb Ot Bou. Vegeu-ne el vídeo.