Ens trobem amb Pau i Júlia Serrasolsas, del grup Ginestà, un migdia de mitjan maig. És dels primers dies que comença a fer calor de debò, i ens estem una bona estona cercant una ombra on poder fer l’entrevista per parlar de Gira tot igual, però diferent (Halley Records), el seu darrer disc. Finalment, decidim de fer l’entrevista a la plaça del Comerç de Sant Andreu, coneguda popularment com la plaça del Rellotge. És el divendres abans del cap de setmana llarg per la segona Pasqua, i algunes escoles i instituts de Barcelona ja tenen festa de lliure elecció. És per això que al carrer hi ha molt d’ambient, i els nens juguen despreocupadament abans d’anar a dinar.

Fa pocs dies que van anunciar un concert a Razzmatazz el 7 de novembre, i amb poques hores ja van vendre la meitat de les entrades, un fet que explica molt bé el moment en què es troben, un dels de més projecció de la seva carrera després d’anys de creixement sostingut.

Quan per fi ens asseiem, parlem del barri, de continuar fent cançons d’amor sense ser repetitiu, dels amics, de la relació amb el públic i de la necessitat de mantenir-se fidels a la manera com han entès sempre la música i el seu projecte.

—Fa poc vau anunciar un concert el 7 de novembre a Razzmatazz. Serà la primera vegada que hi toqueu?
—Júlia Serrasolsas [J.S.]: Serà la segona, perquè fa tres anys o quatre vam tocar-hi per l’aniversari del diari Ara. Era un concert especial de Nadal, però no era ben bé un concert nostre. Tenim moltes ganes de tornar-hi. Amb menys de dotze hores vam vendre la meitat de les entrades!

—És que, sobretot d’ençà dels dos darrers discss, heu crescut molt! Ho heu notat, això? Ja heu omplert un Apolo…
—J.S.: I un Paral·lel 62! Diria que ja les hem fet totes, les sales! [Riu].
—Pau Serrasolsas [P.S.]: Sí, però Razz nosaltres sols i amb la meitat de les entrades venudes ha estat realment una sorpresa.

—Encara falta mig any per al novembre, és difícil de preveure què farem d’aquí a tants mesos. Com conviviu amb aquesta mena de FOMO que es va apoderant de la indústria cultural i que obliga a anunciar concerts amb tanta antelació, a pressionar al públic, a fer-ho tot a l’engròs…?
—P.S.: Nosaltres sempre tenim molts dubtes de com fer les coses, però per sort estem molt ben envoltats i assessorats per un equip que ens proposa la millor solució per a fer els anuncis. En aquest cas, teníem molts dubtes, perquè vam tocar a l’Embassa’t la setmana passada, a l’estiu farem quaranta mil concerts per tot Catalunya i acabarem amb un concert a Barcelona. Vull dir que qui ens vulgui veure ja ens haurà vist. Per tant, l’estratègia que hem seguit per al concert de Razz ha estat que la gent tingui el bon record del concert de l’Embassa’t i anunciar-ho de seguida. Crear aquest efecte FOMO de: “Bua, no m’ho vull perdre”.
—J.S.: La gent que ens ha vist en una sala sap que l’energia no és la mateixa que hi ha en una festa major o en un festival.
—P.S.: Alhora, jugar-te-la venent entrades crea molta ansietat, però si ets capaç de vendre una sala com Razz, vol dir que la contractació de tot l’any següent ja la tens més o menys coberta.

—Ara que parleu de contractació: sou un grup que podem veure tant a festivals i sales com a festes majors o de barri i a concerts solidaris, com Act X Palestine o pel moviment per l’habitatge. Teniu en compte qui us contracta i varieu el preu del vostre caixet en funció d’això?
—J.S.: I tant. Hi ha coses que ens ve molt de gust fer, com, per exemple, tocar a la festa major de Sant Andreu o al Pallars, un lloc amb què tenim una vinculació emocional molt forta. Per tant, sempre que ens arriben propostes d’aquest tipus, intentem que sigui possible.
—P.S.: O, per exemple, potser no ens surt tan a compte anar a Alacant a fer un concert, però com que n’hi fem pocs, intentem equilibrar-ho una mica per poder-ho fer.
—J.S.: Participar en coses solidàries i polítiques, com anar a tocar al bloc Sant Agustí o la Casa Orsola, això ho fem perquè volem.

—Us ho deia perquè com més va més grups acaben fent rondes passant només per festivals i costa de veure’ls en uns altres espais, com ara festes majors.
—J.S.: És que els diners que té un ajuntament no són els que té un festival patrocinat i amb empreses darrere. A nosaltres ens encanten, les festes majors, i volem continuar fent-ne. Poder trobar aquest equilibri entre presentar discs a festivals i a festes majors, que són patrimoni de la humanitat.
—P.S.: Molta gent que ha fet el pas de cantar en castellà, després el circuit de festes majors no els ha acollit tan bé. Nosaltres tenim molta sort perquè aquest circuit sempre ens ha abraçat i ha estat el que ha fet que guanyem nou públic els últims anys.

—Aquest ha estat el primer disc que feu amb una certa estabilitat i podent dedicar-vos plenament a la música?
—J.S.: Sí.
—P.S.: Sobretot, és el disc que hem pogut fer més tranquils. Això segur. Hem pogut fer-ho professionalment.
—J.S.: I hem pogut dedicar a cada cançó el temps que necessitava, de principi a fi.
—P.S.: Hem tingut el temps ideal per a escoltar les cançons i perquè fossin elles les que ens conduïssin cap on havíem d’anar. Hi ha vegades que vas fent per instint i no et permets el temps de provar diferents versions, d’emportar-t’ho a casa i tornar-ho a escoltar… D’aquest disc, n’estem molt satisfets precisament perquè totes les cançons són molt pensades.
—J.S.: És el disc en què hem fet el que més hem volgut. Cada vegada sentim menys pressió per quina música hem de fer.

—Qui us la posa, aquesta pressió?
—J.S.: La indústria, la cultura de la festa major, dels festivals… En aquest disc, en canvi, hi ha molt d’equilibri entre tota l’essència de Ginestà. És un disc que ens defineix molt i que defineix també el moment en què som ara.

—Quin?
—J.S.: És un moment en el qual ens sentim molt tranquils i molt estables dins el panorama. Sentim que tenim un lloc dins la indústria.
—P.S.: Aquesta consolidació jo no la noto tant, perquè un dia hi ets i l’altre no, que és el que ha passat a molts grups. Malgrat que et pensis que ets dins, qualsevol dia pots ser fora…
—J.S.: Però ara hi som, dins.
—P.S.: Sí, sí, però són pujades i baixades. Ara tenim la tranquil·litat de fer el que volem fer, que és el que et fa dormir tranquil.

—L’èxit és això?
—P.S.: És molt relatiu… L’èxit és això: omplir mitja sala de Razz en poques hores, perquè vol dir que la gent està pendent de tu, que et vol veure, que es reserva un cap de setmana de novembre per venir-te a veure…
—J.S.: I tenir una gira per tot l’estiu!
—P.S.: És molt difícil de mesurar, l’èxit. Moltes vegades ni tan sols ho veiem fins que passen coses com aquesta [el concert de Razzmatazz] i en què de cop i volta ens sentim aclaparats per no haver-ne estat conscients, perquè hem estat en una microbombolla component, preparant el directe, pendents del disc… Llavors, quan surts, el món exterior sempre et sorprèn.

—Tot i que amb Suposo que l’amor és això vau créixer molt i que amb cada disc ho heu anat fent una mica més, tinc la sensació que ha estat una crescuda més pausada i estable que no pas la de grups que amb una sola cançó fan la gran pilotada i després desapareixen.
—J.S.: Sí. Sempre diem que ens n’alegrem molt, d’haver pogut fer aquest creixement, perquè aprens i et permet de fer les coses més a poc a poc. Hi ha grups que els passa que d’un estiu a un altre ho peten i, de cop, es troben en un escenari gegant amb un equip de cinquanta persones darrere sense saber ajustar un peu de micro, o sense tenir habilitats per al directe. És clar, tot això són coses que aprens amb el temps.
—P.S.: El que ha fet que ens hàgim consolidat ha estat la gent. Vivim del fet que la gent vulgui escoltar-nos. Això és la clau, i sense ells no hi ha carrera, ni èxit, ni res.
—J.S.: Una de les coses que em fa més il·lusió és que crec que la gent que ens escoltava al principi ens continua escoltant. Això és molt bonic, perquè vol dir que no hem perdut gent pel camí per haver fet cap ximpleria o haver volgut anar a buscar la màxima tendència, sinó que ha estat un creixement progressiu, bonic i coherent.

—Som a Sant Andreu, el barri on vau créixer. Quina vinculació hi teniu, ara? Com ha anat canviant la vostra relació amb el barri al llarg de la trajectòria de Ginestà?
—J.S.: En algun moment hem marxat, però ha estat una decisió tornar-hi. La nostra relació amb Sant Andreu no ha canviat, perquè és casa. Ens relacionem amb les veïnes, amb el comerç i amb tothom de la mateixa manera que hem fet sempre. Estem molt tranquils, és com sortir amb sabatilles!

—Heu fet l’himne de la UESA i heu tocat en algunes de les celebracions del club. Alhora, el Barça també ha comptat amb vosaltres alguna vegada. Quina relació teniu amb el futbol de barri i popular i el d’elit? Com conforma la vostra identitat de barri i país?
—P.S.: El Sant Andreu s’està fent gran! Abans era molt senzill i tothom entenia que poguessis ser dels dos equips. De fet, nosaltres sempre ho hem estat, especialment jo.
—J.S.: Jo també!
—P.S.: De petit no era del Sant Andreu, era del Barça. Arran d’anar al camp amb els amics m’he anat fent del Sant Andreu. Ser del Barça és una cosa inevitable perquè la duc al cor i, en canvi, ser del Sant Andreu és una cosa “apresa”. La majoria de la gent entén que la passió es pot dividir i que cantar pel Barça és una cosa nova que ens obre moltes portes. Són passions compartides, però és veritat que amb el Sant Andreu tenim una vinculació molt més propera, perquè coneixem la gent que hi ha, ens fem favors mutus.

—Tornant al disc: com us ho feu per continuar parlant d’amor sense repetir temes?
—P.S.: Inventant històries. És un joc una mica arriscat que ens hem proposat per a aquest disc. Estem molt acostumats a parlar de les nostres coses, però veure pel·lícules i llegir llibres és una bona eina per a poder crear noves narratives.

—Així doncs, a diferència dels altres, aquest disc no té res de personal?
—P.S.: Sí, sí, té molta cosa nostra, però també molta cosa ficcionada. Ha estat un gran repte, per això abans dèiem que ha estat un disc reflexionat. És un àlbum que parteix d’experiències personals, però que fem créixer amb unes altres històries. Anem més lluny.
—J.S.: Hi ha moltes cançons d’amor, però també hi ha espai per a l’amor cap a la família, per exemple.

—De fet, és el primer disc on hi ha una cançó de despit, no? La de “El mirall”?
—J.S.: Sí!
—P.S.: Sí, de despit així fort, sí.
—J.S.: Hem perdut la vergonya!
—P.S.: Hem explorat els límits del que és Ginestà. Moltes vegades se’ns situa en una cosa molt concreta, com les cançons d’amor, però aquesta vegada també hi ha cançons de lligar, de despit, polítiques…

—Ara que sou a la trentena o us hi acosteu: com es viu l’amor a partir dels trenta, quan la passió potser passa a un segon pla i quan ja hi ha moltes coses que s’han viscut per primera vegada?
—J. S.: Sempre que acabes una relació penses que res no tornarà a ser com allò que has viscut. Alhora, t’adones que cada vegada és millor, perquè tens més clar què vols. Som dues persones que deixem espai a la intensitat i a il·lusionar-nos. M’agrada pensar que aquesta passió adolescent persisteix.
—P. S.: La passió sempre hi ha de ser.
—J. S.: Si no, malament!
—P. S.: Però és veritat que quan et fas gran també valores unes altres coses: l’estabilitat, estar a gust, compartir afeccions… Estem en un punt molt relaxat de la nostra vida, i crec que es nota.
—J. S.: Potser en l’amor més jove –bé, a veure, que tinc vint-i-vuit anys!– dónes molta més importància a la part del principi, de l’efusivitat i, quan desapareix, t’atabales una mica. Ara estem més a gust en aquesta segona fase de l’amor en què tot està una mica més tranquil, però continua havent-hi passió. Vull dir, no passa res si no tens muntanyes russes. De fet, millor!

—Abans dèieu que el públic s’havia anat mantenint en els anys. És un públic que s’ha fet gran amb vosaltres?
—J. S.: Sí! Gent que fa temps que ens escolta ara ve embarassada als concerts!
—P. S.: A Spotify pots mirar les estadístiques: al començament, el nostre públic tenia entre vint anys i vint-i-cinc, i ara en tenen entre vint-i-vuit i trenta-quatre! És una evolució natural molt bonica, i crec que les lletres i les cançons també han evolucionat cap a un punt més reflexiu, madur… Fer música per a la teva generació és preciós.

—És com parlar de tu a tu.
—P. S.: Expliquem les històries que ens passen els uns als altres.
—J. S.: És que si ara expliquéssim que anem a fer un Erasmus, per exemple, seria estrany.

—Júlia: en aquest disc dediqueu una cançó a en Pau. A vegades penso que dir coses boniques a la gent de més a prop és molt més difícil, perquè es dóna per fet que els estimes, que hi ets i hi seràs incondicionalment…
—J. S.: A nosaltres, a casa, ens han educat molt en l’amor, en els “t’estimo”, en el fet de dir les coses. Això fa que repartim “t’estimos” i abraçades a la gent que ens estimem.
—P. S.: Connectar amb la gent de la nostra generació, amb les mares i amb els germans gràcies a aquest llenguatge és una cosa que ens ha sortit naturalment sempre.

—Parlant de lletres: disc rere disc se’n va aprenent, d’escriure cançons?
—P. S.: Sí, perquè les idees no són infinites i les lletres deixen de ser tan originals. En vas aprenent, et vas reinventant… Intento no fer servir sempre els mateixos recursos. Per exemple, en aquest disc vaig prohibir-me certes paraules que havien funcionat molt bé en el disc anterior.
—J. S.: Buscar noves referències, ajuntar-te amb altra gent per a compondre…

—Sou un grup que, tot i ajuntar-vos amb gent del sector, manteniu molt la vostra colla fora d’aquest circuit. Això us ajuda, d’alguna manera?
—J. S.: M’esgotaria moltíssim que tota la meva vida anés al voltant de la música.
—P. S.: La faràndula és voluntària. No ens hem sentit mai part de colles d’amics que funcionen per interessos, i la faràndula és això. Per això no n’hem format mai part.
—J. S.: I ens avenim molt amb tothom!
—P. S.: Evidentment!
—J.S.: El problema d’aquestes relacions forçades és que si mires qui era amic fa quatre anys veus que ara ja no ho són. Nosaltres estem més còmodes tenint bona sintonia amb tothom, però sense forçar res.
—P. S.: És que es nota molt… Quan veus algú que ja no són amics, penses: “Què ha passat? Algú ha deixat de ser famós i a l’altra part ja no li interessa?”
—J. S.: O ja han fet la col·laboració, i apa.

—Per acabar: parlem de “Gira tot igual, però diferent”, cançó que dediqueu al vostre avi i que dóna títol al disc. Què en vau aprendre, del vostre avi?
—P. S.: És la primera persona creativa que vam tenir a prop. Era pintor. De petits ens va inspirar molt, perquè ens vam criar molt amb ell. Alhora, ens va plantar la llavor de l’exigència, del perfeccionisme.

—Hi ha un moment en què li canteu:  “Sé que ens mires, i això em fa content, que el món d’avui se’n va a la merda, però et juro pel que vulguis que això ho guanyarem.” Quan dieu “això”, a què us referiu?
—J. S.: A totes les batalles que tenim sobre la taula i que ens travessen actualment: la lluita per l’habitatge, per exemple. Hi ha molta gent que lluita per això, i cal ser-hi.

—És agraït tenir discs i cançons com aquests en un moment en què els discursos catastrofistes i d’odi són a l’ordre del dia.
—J. S.: Sempre hi ha d’haver una mica d’esperança. Si dónes les coses per perdudes perds l’interès per a intentar canviar-les. Hi ha molta gent pensant com fer les coses, i cal confiar-hi.
—P. S.: D’una altra banda, la gent també ha de ser conscient que nosaltres no prenem decisions, sinó que simplement diem el que volem dir.

—No es canvia el món amb la música?
—J. S. i P. S. [alhora]: Acompanyes.