The Washington Post · Michael Birnbaum

El president dels Estats Units, Donald Trump, va declarar la fi de la guerra de l’Iran amb un missatge a les xarxes socials diumenge a última hora: “Vaixells del món, engegueu motors. Que flueixi el petroli!”

Atès que el règim iranià continua al poder, costa de veure fins a quin punt l’acord, que Trump ha anunciat a so de bombo i platerets, es diferencia gaire de l’statu quo que imperava al Llevant el 27 de febrer, la vigília de l’esclat del conflicte.

Perquè el pacte és ben lluny dels objectius originals d’una guerra que Trump va declarar amb la promesa de rescatar els ciutadans que havien sortit als carrers de tot l’Iran per a protestar contra el règim. Durant les primeres hores del conflicte –en què els EUA van assassinar el líder suprem de l’Iran, Ali Khamenei–, Trump fins i tot es va adreçar directament als iranians del carrer, als quals va instar obertament a recuperar el país.

L’alçament, tanmateix, no es va arribar a produir. En els gairebé quatre mesos transcorreguts fins ara, el règim iranià no tan sols ha aconseguit de resistir els embats de l’exèrcit més poderós de la història, sinó que també ha estat capaç de clausurar –i de mantenir tancat– l’estret d’Ormuz, tot posant cap per avall el mercat de l’energia mundial i dinamitant la relació entre Trump i el president israelià, Benjamin Netanyahu.

Tant Trump com el seu cercle íntim han afirmat que l’Iran s’havia compromès a no desenvolupar armes nuclears segons l’acord, els detalls del qual encara no s’han fet públics. Però el règim iranià, que sovint ha fet promeses d’aquesta mena anteriorment, va insinuar abans-d’ahir que el calendari per a les negociacions sobre el programa nuclear del país encara no s’havia definit i que les converses tan sols començarien una volta els EUA aixequessin el blocatge naval sobre els ports del país.

Atesa la manca d’informació sobre el contingut de l’acord, els experts diuen que continua essent massa aviat per a avaluar el llegat històric d’un conflicte que va començar amb cinc setmanes i mitja de combats intensos i que va acabar deixant pas a més de dos mesos d’un alto-el-foc altament inestable.

Amb tot, resulta evident que l’estratègia i els objectius de Trump han canviat radicalment d’ençà de l’esclat del conflicte. En compte de provar d’obrir una rebel·lió interna a l’Iran, l’atenció del president nord-americà sembla centrar-se ara a negociar amb el règim: Trump, de fet, s’ha preocupat d’evitar qualsevol pas en fals que pugui posar en perill la pau, al contrari que Netanyahu.

“El canvi de règim mai no m’ha importat”, va declarar Trump a The Wall Street Journal abans-d’ahir: “Els dirigents de l’Iran actuals –va afegir– són el tercer grup amb qui hem tractat [d’ençà de l’esclat del conflicte], i el més racional amb qui ens hem trobat fins ara.”

Trump i els seus partidaris diuen que la guerra ha estat un gran èxit, atès que els EUA han aconseguit de liquidar gran part de la cúpula del règim, infligir grans danys al programa nuclear iranià i destruir del tot l’armada del país.

“Si els iranians el compleixen, aquest acord transformarà radicalment el Llevant els cinquanta anys vinents”, va declarar abans-d’ahir el vice-president dels Estats Units: “Aquesta regió del món ha estat un cas perdut durant tota la meva vida, i encara més enrere i tot.”

Alguns experts en el Llevant qüestionen les prediccions de Vance, tot i que molts coincideixen a dir que qualsevol pacte que posi fi a les hostilitats i reobri l’estret probablement serà preferible a una guerra prolongada.

“Si aquest acord acaba tirant endavant tal com s’ha informat, el règim continuarà dirigint l’Iran i disposant d’un arsenal temible amb què podrà continuar amenaçant la resta de la regió: míssils balístics, drons i una xarxa d’aliats regional, afeblida però encara perillosa, al Líban, l’Irac i el Iemen”, explica Brian Katulis, investigador principal del Middle East Institute, un think tank de Washington.

“Trump ha hagut de fer marxa enrere”, continua Katulis. “Sabia que no tenia bones opcions del punt de vista militar i que, per tant, li calia arribar a alguna mena d’acord. Ambdues parts cantaran victòria: d’això aniran els quatre o cinc dies vinents.”

Mentre el president nord-americà s’afanya a esbombar les virtuts de l’acord, algunes veus de l’univers trumpista qüestionen la idea, repetida sovint pel president, que la fi dels combats ha deixat la regió –i el món– més bé que no pas abans de l’esclat del conflicte.

“Fa dies que em pregunto: per què no podem nosaltres, el poble, veure el maleït acord, en compte d’haver-nos-en d’assabentar a través de gent que esmenta fonts anònimes?”, va escriure a X el locutor de ràdio Mark Levin, que ha estat un dels interlocutors clau de Trump quant a la qüestió de l’Iran durant el seu segon mandat presidencial.

“Sincerament, mai no havia vist res d’igual. Si és un gran resultat per a la pau, doncs que el facin públic”, afegia.

Un altre aliat pròxim de Trump, el senador Lindsey Graham, també va qüestionar veladament els termes de l’acord tot dient que el preocupava una mica que la versió iraniana del text diferís de la nord-americana.

“La nostra legislació estipula que qualsevol acord nuclear amb l’Iran s’ha d’enviar al congrés per a ser revisat i aprovat. Espero amb interès poder llegir el producte final de les negociacions”, va escriure a X, on es va referir a Vance com “l’arquitecte de l’acord”. I va afegir: “El temps dirà què en sortirà.”

Abans-d’ahir a la nit, el règim iranià va dir que els detalls de l’acord no es publicarien fins divendres, quan el text serà signat. La idea és protegir-lo de pressions externes, tot i que la manca d’informació pública també podria augmentar el risc que el pacte es trenqui mentre els equips negociadors n’ultimen els detalls.

Els responsables polítics iranians gairebé no han esmentat la qüestió nuclear d’ençà de l’anunci de Trump, a diferència dels negociadors nord-americans. En ocasions anteriors, Teheran havia insinuat que no faria grans concessions en aquest àmbit si Washington no acceptava de rebaixar significativament les sancions contra el país.

Els negociadors se centraran ara en la moratòria a l’enriquiment de combustible nuclear, com també en la destinació de les reserves d’urani altament enriquit que Teheran va començar a acumular després del 2018, quan Trump va retirar els EUA de l’acord nuclear signat pel seu predecessor, Barack Obama.

“L’Iran sap què ha de fer per dilatar aquestes negociacions i provar d’obtenir concessions pel camí”, va escriure a X Dan Shapiro, que era ambaixador dels Estats Units a Israel quan es va concretar l’acord nuclear amb l’Iran, l’any 2015, i que posteriorment va treballar per al govern Biden com a expert en l’Iran: “És possible que mai no s’arribi a cap acord; si s’hi acaba arribant, és molt probable que sigui pitjor que no pas allò que podríem haver aconseguit per mitjà de la diplomàcia abans de la guerra.”

“L’aspecte més important de l’acord és la reobertura de l’estret de l’Ormuz”, continua Shapiro. I afegeix: “Per a l’Iran, la lliçó és clara: el control de l’estret d’Ormuz, que fins ara era més una possibilitat teòrica que no pas una realitat, ha esdevingut una arma negociadora clau, amb què el règim ha aconseguit de tòrcer el braç de Trump i infligir grans costs a l’economia mundial.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb