Lluís Puig: “Potser encara veureu algun jutge del Suprem anar-se’n a l’exili”

Ara que ja hi ha data per a la sentència del TJUE sobre la llei d’amnistia, es comença a perfilar un horitzó judicial que pot propiciar la tornada dels exiliats. Però el camí és encara molt complex i ple d’obstacles, i el conseller Lluís Puig no vol pensar gaire en el futur. És un mecanisme de defensa que s’ha imposat, sobretot d’ençà del desencís d’ara fa just dos anys, quan el Suprem espanyol va refusar d’amnistiar-los malgrat la claredat d’una llei aprovada per les corts espanyoles i que havia entrat en vigor. En aquest moment encara incert, Puig ens atén per videoconferència, de la Casa Macià estant, que mostra orgullós després de molt de temps de reformes i d’haver-la aconseguit ressuscitar i deixar gairebé a punt per a la commemoració del centenari dels Fets de Prats de Molló.

—Què espereu que pugui passar ara?
—Jo esperava que el Tribunal Constitucional resolgués el recurs d’empara abans que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea fes la seva sentència. Els nostres recursos al TC no van lligats, no havíem d’esperar. El fet que el Constitucional esperi que primer resolgui el TJUE és gairebé com treure’s autoritat ells mateixos. No sé si després el Constitucional  anirà gaire de pressa. En quaranta-vuit hores, el TC podria tenir la resolució dels recursos. Jo ho espero, però les setmanes i els mesos van passant i la vida va tirant endavant i no puc fer res més. El temps que s’agafin després de la sentència del TJUE sí que serà un teatre polític. Dos anys de desafecció jurídica.

—El Constitucional juga amb el temps de resolució dels vostres recursos. El PSOE us utilitza com a mesura de pressió per als seus interessos? Us heu sentit utilitzat?
—Només us puc dir que a les reunions a Perpinyà, quan Junts es va reunir per plantejar i votar si s’havia de continuar donant suport al govern del Pedro Sánchez, jo només vaig dir una frase: que la nostra causa no condicioni el vot; que si s’ha de trencar amb el PSOE, que ningú digui, ai, i si això fa mal a l’exili? Va quedar molt clar que la decisió la prenia el partit i que tant hi feia què ens passés a nosaltres tres. Això ens ha castigat? No ho crec. Que Junts es planti i no voti segons quines coses que perjudiquen Catalunya em sembla molt bé. Això em perjudicarà a mi, personalment? Potser.

—Però digui què digui el TC, qui finalment haurà de signar l’amnistia és el Suprem, i a veure què passa.
—Doncs potser encara veureu algun jutge del Suprem anar-se’n a l’exili.

—Tant com això?
—Si la desobediència arriba a aquests límits, no sé què faran amb aquests jutges. Faig broma, però…

—Voleu dir que, si el Constitucional és prou clar a l’hora de resoldre a favor vostre aquestes demandes, serà absolutament impensable que el Suprem ho desobeeixi?
—Sembla que hi ha supòsits enrevessats on es podrien acabar agafant i és clar que la creativitat jurídico-literària d’aquests personatges és ben recaragolada. Però ja veurem què faran.

—Ara fa dos anys, recordo que éreu molt optimistes i pensàveu que us amnistiarien. Ha estat un dels cops més durs?
—De moments dolents, n’hi ha hagut molts, però quan aleshores feia sis anys i mig d’exili, jo personalment però també la família i les amistats més properes vam fer plans sobre què posaríem a la maleta, què seria el primer que carregaríem al cotxe per a baixar. Per tant, la patacada, el xoc emocional, va ser dur i vam estar un parell de dies tocats, molt tocats. Parlo per mi i el meu entorn. Vam estar molt tocats fins que al cap de quaranta-vuit hores vam haver de decidir que la vida continuava i que ens havíem de refer i tirar endavant.

—Vist amb perspectiva, tot és més fàcil de jutjar, però vau ser excessivament ingenus de pensar que us amnistiarien quan qui ho havia de decidir era un jutge com Llarena?
—Em podeu dir ingenu, potser ho sóc. Però que el poder legislatiu legislés i el poder judicial no ho apliqués, això no em va passar ni pel cap. I que fos el Suprem mateix, la mateixa sala, el mateix instructor o el president de sala Marchena, és igual. Si jo fos en un escalafó jeràrquic, tenint molt clar que una cosa és el poder executiu, legislatiu i el judicial, si jo fos en aquesta cadena de comandament, ni em passaria pel cap d’aturar l’aplicació d’una llei molt clara sobre els terminis i sobre els col·lectius de persones a qui s’adreçava. El cas dels tres que som a l’exili és evident, però ja sabeu que hi ha molts casos encara per resoldre. Hi ha gent de França, de Bèlgica, d’Itàlia que pregunten, però com és que encara ets aquí? Que no va sortir aquesta llei? A ningú no li passava pel cap. O tots som molt ingenus o aquí hi ha una anomalia, una desobediència per part del Tribunal Suprem d’una llei aprovada democràticament en seu parlamentària i publicada en el BOE, que no s’entén. Jo continuo sense entendre-ho, però ja he desistit d’entendre-ho.

—I el PSOE? Hauria hagut de fer més coses per a forçar que l’amnistia s’acabés aplicant com cal, atesa la influència que pot tenir en organismes com el TC?
—Oficialment, no sé si han fet o han deixat de fer. En una democràcia consolidada, no caldria que hi hagués ingerències polítiques en resolucions judicials. La teoria, entenc, és aquesta. Si a la pràctica els polítics que manen a l’oposició poden posar travetes, per acció o inacció, és que la consolidació d’aquesta democràcia és molt precària. No tinc cap altre argument per a entendre-ho. Per tant, no sé si han fet poc, si no han fet res, volgudament, o és perquè es creuen molt la separació de poders. Però, sigui com sigui, és clar que ningú no ha pressionat prou, si és que algú ha pressionat una mica. Ningú ha pressionat prou perquè això s’executés. És evident que ho allargaran tant com podran; i quan no ho puguin allargar, encara ho allargaran vint-i-quatre hores més, a veure si ens poden corcar, rosegar i provocar una llaga a l’estómac. Perquè les emocions van per dins.

—Quines són aquestes emocions ara?
—Ha arribat un punt que, amb tot això, dic: mira, tinc molta feina i ara no em va bé tornar. I és veritat! Tornaré abans de Nadal, però ja et diré si d’aquest any, del que ve, d’aquí a dos anys o d’aquí a tres. I si hi ha res que m’anima i em dóna forces, és que continuem rebent molt suport ciutadà i d’associacions, i que sigui amb la meva no-presència a la butaca del Parlament de Catalunya, amb els llaços grocs que hi ha a la butaca del president Puigdemont i de la meva, continuem constatant que hi ha una anomalia democràtica. I això no ho poden amagar. Jo em connecto al parlament per via telemàtica quan hi ha una llei d’amnistia aprovada.

—Dieu que continueu rebent suport. No ha afluixat, el suport als exiliats?
—Cada setmana, en unes quantes poblacions de Catalunya, es fan actes per a reivindicar la llibertat i l’amnistia per a tothom. I ja no et dic a Terrassa, que sabeu que se’n fan cada dia d’ençà de l’inici de l’exili. Això ja és una muntanya de suport. El fet de ser a Catalunya Nord, aquesta proximitat, facilita que em pugui trobar amb molta gent, amb entitats, grups de cultura popular. No m’hauria imaginat mai que escriuria tants pròlegs de llibres, ni tants texts per a programes de mà, ni que faria tantes connexions en assemblees generals d’entitats. El 2018 i el 2019 hi havia una certa por sobre si ens detenien i ens extradien, cosa que ara ja s’ha calmat.

—Una altra cosa és el potencial polític que té ara l’exili, en comparació amb els primers anys.
—Les ganes de normalitzar la vida i de pacificar-la són evidents. Però ho repeteixo: cada vegada que veig el saló de plens del parlament, hi ha dos llaços grocs. Dins el parlament, la presidència de Vox de la Comissió de Peticions, quan em va veure per pantalla, va fer tot el possible perquè no m’hi pogués connectar, fins que els lletrats els van parar els peus. Per tant, molesto a algunes opcions polítiques dins el parlament. Mentre molesti, aguantaré ferm. Perquè vol dir que continua fent falta que aparegui en pantalla, que intervingui, que voti, que demani el vot, que hi sigui, a totes les reunions que es fan al parlament o en altres espais. Perquè continua essent una anomalia. El president Illa mateix ho reconeix, perquè quan parlava de les prioritats d’enguany deia que treballaria per l’aplicació de l’amnistia.

—Com afecta aquesta situació als vostres drets com a diputat?
—L’única cosa que no puc fer és estar connectat en directe als plenaris, perquè l’espai no està habilitat. I no únicament jo, sinó més diputats, de la Vall d’Aran fins a les Terres de l’Ebre, que amb el fantàstic tren de Rodalia que tenim hi ha dies que no hi poden ser presencialment. En tot cas, als plens tinc el vot delegat, en aquest cas a la presidenta del grup, Mònica Sales, i jo segueixo el desenvolupament del ple pel canal Parlament. I a les comissions de què formo part, de Cultura, Política Lingüística i de Peticions, no fallo mai, i sempre hi sóc en pantalla.

—De l’exili estant percebeu desànim en l’independentisme?
—Aquest desànim o falta d’il·lusió, com en vulguis dir, crec que és un mantra que molta gent s’ha dedicat a sembrar.

—Voleu dir que no és pas tan real?
—Aquí ningú no té xifres. Tot és “em sembla que el meu entorn està desanimat”… Escolta’m, jo em trobo amb molts grups de gent que en tenen ganes, que tenen ganes que passin coses. Però hi ha un immens nombre de grups que són minories, i no estan vinculats entre si. De jovent, cada vegada n’hi torna a haver més, i em remeto a les manifestacions dels últims mesos. Jo em trobo cada cop més jovent que es comença a organitzar, però segurament hi ha una desconnexió generacional important. Quanta gent hi ha? No ho sé. Per això només hi ha l’opció de tornar a repetir el Primer d’Octubre, per saber-ho.

—Sí que hi ha menys força de mobilització.
—Heu demanat als qui no s’ha aplicat l’amnistia com estan? No els tres de l’exili, sinó tots els altres. Com estan les seves famílies i els seus amics després de vuit anys així? Tot i saber que tens la veritat de part teva, que és una injustícia, passar-te tants anys pendent de si el teu fill o la teva filla entrarà a la presó provoca una angoixa que només pots entendre si la pateixes en la pròpia carn. Aquesta repressió és la primera culpable d’aquesta letargia, que no vol dir que la gent hagi deixat de ser independentista. Ha quedat abaltida. És clar, és que fa mal, la repressió.

—Heu pensat com continuareu la vostra activitat política quan acabi aquesta legislatura, tant si heu tornat com si no?
—És que em queda molt lluny… Si la legislatura dura dos anys, per a mi el 2028 no existeix. Mentre pugui anar treballant per la cultura, hi estaré treballant aquesta legislatura, i l’altra, i l’altra. No penso deixar de treballar per la cultura professionalment, o jubilat. Això sí que ho tinc clar. Com això que fem a la Casa Macià. Això és fer política, política cultural i de país, que és el que sempre he fet, i això no ho faig com a diputat.

—El pitjor d’aquests anys deu haver estat el cost personal. En el vostre cas, la mort dels pares.
—Sí, la mort dels pares, i de més familiars que se m’han mort i de moltes amistats. Aquesta setmana s’ha mort l’Albert Sans, de l’Esbart Dansaire de Rubí, amb qui tenia una grandíssima amistat. Havia estat un mestre meu de dansa tradicional. Doncs avui [dijous, 11 de juny, quan fem l’entrevista telemàticament], aquesta tarda, l’enterraven i no puc ser a Rubí. No és perquè sigui més important aquest que els pares, eh? Però vull dir que no són només els pares, sinó també dos cunyats, un altre familiar i moltes amistats, del món de la cultura i de fora de la cultura, és igual. Cada cop que hi ha una mort d’aquestes, és el moment en què et sents més impotent.

—Us ho demanava perquè hi ha hagut gent que ha volgut banalitzar l’exili.
—Molta gent l’ha banalitzat tot dient que els exiliats de veritat són els del 39. Evidentment, van passar fam i fred i van morir. I afegiré que els exiliats de Terra Lliure dels anys setanta havien de tornar a entrar al sud per robar bancs per poder menjar, no perquè volguessin fer-se rics. Cada exili de cada època ha tingut unes connotacions ni més importants ni menys. Evidentment, el nostre exili del 2017 no hi té res a veure. En cada època els exilis han tingut unes connotacions diferents, i no ho desitjo a ningú. Una amiga que es va exiliar als anys setanta em va dir que quan aprens que estàs definitivament temporal és quan has assumit l’exili. Perquè hi ha qui és a l’exili i vol tenir les coses definitives. I no: és tenir definitivament la temporalitat. Tenir la maleta a punt, no físicament, sinó mentalment. I la continuo tenint, aquí al cap.