11.06.2026 - 21:40
Cantar a la Sagrada Família és especialment difícil i complicat. El temple té una reverberació llarguíssima, i coordinar –amb el retard físic del so– sis-cents cantaires repartits en cantories elevades, lluny els uns dels altres i apartats de l’orgue, és un exercici de precisió difícil d’imaginar i de concebre. Antoni Gaudí va idear aquests espais tan especials per al cant perquè volia crear l’efecte de “veus llunyanes”, un efecte indiscutiblement bell i emotiu per a l’oient però endimoniat i gairebé impossible per a l’intèrpret. Qualsevol peça cantada d’allà dalt estant ja és, per si mateixa, un desafiament, un autèntic envit.
Però els sis-cents cantaires convocats per a la cerimònia de despús-ahir no solament van superar amb nota la dificultat, sinó que fins i tot es van atrevir amb peces extremadament complicades que van marcar el temps de la cerimònia. És difícil, molt difícil, d’imaginar una entrada més solemne i més digna que aquell so antic, a cappella, del “Tu es Petrus”. I, tanmateix, el van fer –el van brodar, hauria de dir, si em permeteu la metàfora.
Aquests mateixos cantaires –els millors, els que van fer possible el moment musicalment més elevat de tota la visita papal– van ser expulsats del temple. La policia espanyola els va envoltar, desconfiada durant tot l’acte, i quan encara cantaven el “Virolai” els va fer baixar de les cantories i els va encerclar fora del recinte. No els va permetre ni d’acabar l’himne.
Vull deixar-ho clar: tota protesta és legítima. La del crit, la de la pancarta, la del carrer tallat, la de les pedres i la de les barricades també. La protesta és el so de la democràcia i no pot tenir límits. Però avui m’agradaria remarcar que dimecres es va tornar a demostrar que hi ha una manera de protestar que aquest país ha refinat durant més d’un segle i que té una força particular i única: la protesta des de l’excel·lència.
La protesta des de l’excel·lència consisteix a guanyar-se primer –pels mèrits propis indiscutibles– el dret de ser al centre de l’escenari, i a tenir després el valor de dir, d’allà estant, allò que cal dir. Sense por i amb compromís, amb la humilitat de saber que ets un virtuós, però que sobretot ets poble. És, sens dubte, la protesta més difícil, perquè exigeix el doble d’esforç: cal ser el millor abans de poder dir res. Però també és la més difícil de replicar, perquè no es pot desqualificar de qualsevol manera. Tu pots menystenir un eslògan de carrer, però no pots discutir un himne cantat impecablement a quinze metres d’altura.
Gaudí mateix la va practicar. L’11 de setembre de 1924, a setanta-un anys i essent ja l’arquitecte més cèlebre del país, un policia el va aturar quan anava a la missa en sufragi dels morts del 1714 i li va exigir que parlàs en castellà. Ell s’hi va negar, sabent l’escàndol que, precisament perquè era ell, desfermaria. El van detenir i va passar unes quantes hores al calabós, d’on va eixir pagant una multa, però sense haver canviat de llengua en cap moment. No va cridar, no va fer cap escarafall. Simplement, va continuar essent qui era, amb la dignitat de qui sap que la seua obra parla per ell i el defineix. La seua protesta era la seua excel·lència.
Pau Casals, un altre exemple il·lustre, també ho va fer l’any 1971 a la seu de les Nacions Unides, a Nova York, davant l’Assemblea General; davant, per tant, els representants de tots els estats del món. Casals –quan el secretari general el va convidar a parlar, abans de tocar “El cant dels ocells”– va pronunciar aquell estremidor i inoblidable “I am a Catalan”, una declaració solemne i immortal que cap discurs de cap polític no hauria pogut fer arribar tan lluny. El mecanisme era el mateix: l’excel·lència per a obrir la porta i la dignitat per a travessar el llindar.
I dimecres, aquests sis-cents cantaires que ja han passat a la nostra història, van saber-se inscriure magníficament en aquesta tradició catalana tan digna. Van assajar durant mesos, van estudiar, van vèncer una acústica extremadament exigent, van donar a la cerimònia la bellesa que tothom n’esperava gràcies a anys de feina i dedicació, d’aprenentatge. I aleshores, sense dubtar ni un segon, van saber posar tota la seua excel·lència al servei d’allò que som, al servei del poble de què formen part i que lluita per ser. Exactament com ho va fer Antoni Gaudí. Exactament com ho va fer Pau Casals. Protestant de manera excel·lent.
La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació i també la nostra opinió han de ser accessibles a tothom, sense murs de pagament. Però això té una contrapartida clara, que és que necessitem que els lectors, voluntàriament, ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.
