Fa temps que treballe –i que treballem a VilaWeb– amb l’ajut de les eines d’intel·ligència artificial. Personalment he fet de Claude –Anthropic– una mena d’assistent virtual, gràcies al qual puc guanyar temps i profunditat en tasques que abans eren molt feixugues. 

Sobre la IA, circulen massa tòpics. La meua conclusió –provisional, com totes les conclusions– és que depèn de l’usuari. En primer lloc, hi has de treballar amb les habilitats o coneixements –skills– i l’has d’anar adaptant a tu, fent-li aprendre què necessites, com t’agrada que treballe, quins paranys ha d’esquivar… No és, com hi ha gent que pensa, fer una pregunta i au. Per traure’n profit de debò, calen mesos de feina pacient a educar-la. I encara hi ha una cosa més: la IA et serveix –aquesta és la conclusió principal a què he arribat– per a aquelles coses en què tens un criteri format i pots discutir-hi. Si no, si d’allò no en saps prèviament, és més perillosa que no útil.

Un dia de la setmana passada, el meu Claude em va anunciar que l’empresa Anthropic havia fet públic un nou model, que porta per nom Fable 5, i que podia provar-lo durant uns quants dies. Els models són, com si diguéssem, versions pensades per fer coses diferents i que pots anar combinant –sobretot perquè el preu d’allò que pagues depèn del consum que en fas i aquest consum no compta igual amb els models més bàsics que amb els complexos. 

Per exemple, ara mateix Claude ofereix de manera bàsica el model Haiku (que és bo per a fer preguntes senzilles sobre coses del dia a dia), el model Sonnet i el model Opus (que ja és pensat per a respondre preguntes o fer tasques complexes i que requereixen una certa sofisticació). Fable s’anunciava com el producte ideal per a tasques molt complexes –i és sabut que encara n’hi ha un altre, Mythos, que l’empresa ha decidit de restringir sols a uns pocs usuaris per la por de tot allò que s’hi pot fer, de tan “intel·ligent” què és.

Òbviament, vaig decidir de provar Fable. Fa dies que corre el rumor que Israel juga amb la hipòtesi de provocar un conflicte amb Turquia, vist que el conflicte amb l’Iran es pot acabar de manera poc satisfactòria per al primer ministre israelià. De manera que vaig demanar a Fable que em preparàs un dossier amb tot allò que pogués trobar en hebreu, turc, àrab i persa –llengües que jo no domine– sobre aquesta qüestió. Li vaig explicar el context. Ja tenia un skill que li havia creat fa mesos identificant els diaris que considere més fiables de cada país, i amb tot plegat em va retornar en cosa de minuts un dossier realment molt ben fet amb la traducció catalana de tota la informació que havia compilat, amb les fonts identificades perfectament i fins i tot amb avisos, comentaris i suggeriments que em van semblar molt adients. Em va fer en minuts una feina que a mi m’hauria costat setmanes.

La sorpresa va arribar dissabte, quan el govern dels Estats Units va prohibir a Antrophic que els qui no som ciutadans dels Estats Units poguéssem fer servir Fable. Efectivament, vaig poder comprovar que el servei s’havia tallat i no hi vaig poder accedir. L’executiu justificava la decisió per raons de seguretat nacional, preocupats –deien– per qüestions de ciberseguretat que la companyia Anthropic discuteix, però que legalment no pot esquivar. I com que és impossible de saber la ciutadania de qui fa servir el model, Anthropic no ha tingut cap més remei que tancar Fable per a tothom.

La meua reacció immediata –com us podeu imaginar– va ser d’estupor. Per allò que representa simbòlicament i políticament. El govern dels Estats Units acaba de declarar, de manera oficial i sense ambigüitats, que una eina d’intel·ligència artificial és tan poderosa, tan determinant estratègicament, que no pot estar en mans de qualsevol. Que ha de ser restringida, com fa temps es van restringir certes tecnologies militars, certs coneixements nuclears, certes capacitats que els estats han decidit que no han de circular lliurement.

Però el cas és que no parlem d’una bomba, ni d’un míssil, ni d’un programa d’enriquiment d’urani. Parlem d’una eina que jo porte a la butxaca –com supose que molts de vosaltres. Que faig servir per aprendre, per analitzar, per pensar més bé i més de pressa. I que ara el govern d’un país estranger ha decidit que no en puc usar la versió més potent perquè no tinc el passaport correcte.

Hi ha una estranyesa singular en tot plegat que no desapareix quan proves de racionalitzar-ho, sinó que s’aprofundeix. És la mateixa estranyesa que sentiríem si ens diguessen que els qui no som nord-americans no podem llegir certs llibres, o accedir a certes biblioteques, o consultar certes enciclopèdies. Perquè la intel·ligència artificial, en el fons, no és sinó un instrument de coneixement, una eina cognitiva. I el coneixement sempre ha estat –en les societats que es proclamen obertes– un bé que circula lliurement, que s’expandeix, que resisteix les fronteres i les supera.

La restricció als qui no som ciutadans dels Estats Units, per molt que s’embolcalle amb arguments de seguretat nacional, és per tant un gest profundament polític. I en aquest cas ho és doblement, perquè la restricció no afecta la capacitat de fer mal sinó la capacitat de saber. No fem bromes: un actor realment maliciós i amb recursos trobarà maneres d’accedir a allò que necessita. La decisió nord-americana no protegeix els seus ciutadans de cap amenaça concreta, ans reserva el privilegi de disposar de l’eina cognitiva més poderosa que existeix avui dia.

I això ens obliga a fer un pas enrere i mirar el quadre més ampli. La cursa tecnològica que vivim no és un procés neutre d’innovació col·lectiva en benefici de la humanitat. És, sobretot, una competència de poder entre els grans estats. I la intel·ligència artificial ha passat a ser el camp de batalla principal d’aquesta competència, de la mateixa manera que ho van ser, al segle XX, la cursa nuclear o la cursa espacial. Amb una diferència important, això sí: que en aquells casos els instruments de poder eren, clarament, instruments militars, costosíssims i fora de l’abast de la gent corrent. I ara parlem d’alguna cosa que s’assembla molt més al pensament. A la capacitat d’anàlisi. A la intel·ligència, si de cas hi podem donar un nom provisional.

I és ací on l’analogia amb la bomba, que hom comença a usar retòricament, acaba adquirint un gruix inquietant. Perquè si la IA és una arma, això que duem a la butxaca és –jo no ho sé veure de cap més manera– un dispositiu bèl·lic. I si és un dispositiu bèl·lic, tot allò que hi fem –preparar un dossier sobre Israel i Turquia, demanar-li que ens explique com es repara l’aerotèrmia de casa o cercar quin dia va nàixer Lluís Llach– és, en la lògica dels estats, una activitat que pot ser controlada, restringida, fins i tot prohibida. És clar que no és exactament això que passa ara mateix. Però la lògica que ha impulsat el govern dels Estats Units apunta en aquesta direcció. I tots sabem que qualsevol lògica, una vegada activada, té una tendència pertorbadora a continuar.

De moment, continue duent el meu Claude a la butxaca. I fent-lo servir fins on em deixen. Però, de tant en tant, ara mateix, m’hi fique la mà i pense en allò que representa. Pense que algú, en algun despatx de Washington, ha decidit que aquest programari és massa poderós per a mi i massa perillós per a ells. Pense en tot allò que pot significar passejar-nos pel món amb una bomba en cada butxaca. I, sobretot, pense en la rapidesa amb què passa tot això i quina sorpresa –que jo no sóc capaç d’imaginar– ens fornirà el futur immediat. Amb un punt d’angoixa, ho reconec.

PS. Avui sóc a Brussel·les, on aquesta vesprada presentaré Entendre els mapes al Casal Català (Boondaalse Steenweg, 207) a les 18.30, en un acte organitzat per l’ANC i el Consell de la República, i que comptarà amb la participació del president Puigdemont, amb qui vaig treballar molt, precisament sobre mapes, al diari el Punt, quan era tan sols un periodista.