Hi ha –si més no, jo ho veig així– una forma de corrupció que espanta més que les altres; una que desconcerta d’una manera especial. No és pas la dels qui roben per necessitat, ni la dels qui es deixen arrossegar per la cobdícia en un moment de debilitat. La corrupció que espanta més, crec, és la d’aquells qui construeixen durant anys una doble vida moralment incompatible, amb una precisió quirúrgica admirable, sense deixar que l’una contamine mai l’altra. Sense deixar entreveure ni per un instant qui són, en realitat.

José Luis Rodríguez Zapatero declara avui davant el jutge José Luis Calama com a presumpte cap d’una “estructura estable i jerarquitzada de tràfic d’influències”. Sóc conscient que molta gent pensa en la lawfare i en la batalla política i es resisteix a acceptar que el dirigent socialista siga –substancialment– un corrupte més. Hem viscut massa episodis estranys en els tribunals de justícia espanyols aquests darrers anys, i n’estem escamnats. Però la realitat indefugible és que el jutge Aldama ha fet una investigació rigorosa en termes tècnics i les preguntes que desperta, els interrogants que en naixen ja són massa importants per a eludir-los.

Haurem d’esperar, lògicament, que el judici s’acabe, però de moment crec que ja es pot dir que la imatge que n’emergeix és difícil de sostenir. No pas per la magnitud dels diners, que en la història de la corrupció espanyola no és precisament excepcional. Ni per l’afiliació socialista de l’encausat –que el PSOE ha estat un dels lladres més insistents i consistents de la mort de Franco ençà. Sinó per la fredor necessària –l’autocontrol que deu ser necessari– per a mantenir les dues (possibles) cares, tan netes i tan separades durant tant de temps.

Zapatero era, en públic, la cara presentable de l’esquerra espanyola –ja enteneu què vull dir. L’home del diàleg, de la memòria democràtica, de les reformes socials, de l’ambició cultural. El que parlava amb serenitat i invocava els valors i la convivència. Però si les acusacions es confirmen –si els indicis són això que semblen ser–, resultarà que era alhora i amb la mateixa intensitat l’home que construïa una xarxa d’intermediació gràcies als seus poderosos contactes, amb canals financers opacs, empreses en paradisos fiscals i comissions dissimulades.

I jo què voleu que us diga? A mi em sembla que sostenir una ficció com aquesta durant anys i panys exigeix una capacitat que va molt més enllà de la simple deshonestedat. Perquè requereix un desdoblament constant, una disciplina freda i calculada, tenir la difícil capacitat de mirar als ulls els teus interlocutors –periodistes, militants, ciutadans– i mentir-los, mentre saps exactament què amagues, com els utilitzes en benefici teu.

Algú pot dir que som uns innocents, perquè això ja ho vam viure en públic , aquell dia que, davant un Pasqual Maragall exultant –al Palau Sant Jordi–, va prometre que aprovaria l’estatut d’autonomia que aprovàs el Parlament de Catalunya. Mentia, com sabem tots. No sabem si ho sabia en aquell moment, però mentia. És possible, sí, que ja exhibís aquest desdoblament, aquesta disciplina freda i calculada, aquesta capacitat d’enganyar.

Amb tot, una cosa és mentir en política i fent política i una altra de molt diferent la corrupció. El personatge Zapatero que apareix en la investigació del jutge no és el d’un polític que menteix per sobreviure –això ho fan si fa no fa tots i forma part del joc–, sinó el d’algú que va convertir la mentida en un sistema paral·lel de vida, en una arquitectura sostinguda durant anys per al benefici propi i res més que el benefici propi. I ací és on entra en joc una cosa que va més enllà de la política i que connecta amb una de les pors més antigues que reconeix la nostra cultura.

Parle de la por de la doble cara –una por atàvica que totes les cultures humanes experimenten. La cultura popular n’és plena, de monstres amb cara amable, de llops disfressats, de traïdors que somriuen. I fa tant de mal i tanta por perquè la doble cara ataca precisament allò que més necessitem per a viure en societat: la confiança en els qui tenim davant. Un polític corrupte que ja ho sembla el primer dia és perillós, però el reconeixem i l’evitem. En canvi, un polític corrupte que durant vint anys ha projectat serietat, moderació i fins i tot una certa bonhomia –i que tot aquest temps ha practicat, d’amagat, allò que condemnava– ens deixa sense instruments per a reaccionar, ens fa sentir ximples i ens allunya, un poc més, si és possible, de la fe en els homes, en la humanitat.

PS1. Alarmant, l’atac ahir d’un vaixell militar rus a un iot civil britànic prop de l’illa de Mann. Fa temps que els experts avisen que el dia que Rússia vulga estendre formalment la guerra, el Regne Unit en serà el primer objectiu. El cas és complicat, us n’informàvem ahir, però avui miraré de fer-ne una Pissarreta.

PS2. Us estem molt agraïts per aquesta arrancada de la campanya de suport a VilaWeb. Veure que tanta i tanta gent voleu tenir cura del nostre diari ens estimula molt a continuar treballant. Aquesta és la web de la campanya.