A Shiretoko, hi sonen campanes. No són de cap campanar o temple, sinó les que porten alguns dels pocs excursionistes que visiten la zona. És la manera que han trobat els japonesos d’evitar de topar amb un ós despistat. Aquesta península, situada a l’extrem més nord-oriental del país, és l’indret més salvatge del Japó i on hi ha una de les densitats d’óssos bruns més altes documentades al món. Shiretoko és una porta a la vida salvatge i un dels grans refugis naturals del país. Però també una història d’èxit que s’explica per mitjà d’una curiosa mobilització ciutadana.

Quan vaig visitar aquesta regió de Hokkaido, la més septentrional de les grans illes japoneses, encara no en sabia res, de la iniciativa dels 100 metres quadrats. El meu interès principal era la possibilitat de veure un paratge natural únic amb una fauna interessant com el mateix ós bru, però també diverses espècies de cetacis, lleons marins i ocells en perill d’extinció com per exemple el duc pescador de Blakiston.

La porta d’entrada va ser el poble de Rausu, a la costa oriental de la península: hi vaig poder copsar per primera vegada la singularitat d’aquest lloc. Era un paisatge clarament volcànic, encapçalat pel mont Rausu (1.661 metres), del tot cobert de bosc nòrdic, humit, espès i silenciós, que xoca abruptament amb el mar d’Okhotsk, sovint en forma de penya-segat. Per damunt de les ones es podia arribar a albirar l’illa de Kunaixir, controlada per Rússia de la Segona Guerra Mundial ençà. Vaig entendre ràpidament que era un lloc especial quan vaig topar amb una família de cérvols sika d’Ezo, una espècie endèmica de Hokkaido. Em van mirar i van continuar pasturant com si res, sense espantar-se.

De fet, a Shiretoko n’hi ha sobrepoblació, amb el desequilibri consegüent de l’ecosistema del bosc que dificulta la regeneració forestal i altera la composició de la vegetació. El culpable d’aquesta situació, com els lectors es poden imaginar, és l’ésser humà. El 1889 es va considerar extingit el llop de Hokkaido, un dels grans reguladors naturals dels cérvols. Va ser exterminat durant l’era Meiji, en el procés de colonització agrícola i ramadera de Hokkaido. Se’ls perseguia amb verins i recompenses perquè representaven una amenaça per al bestiar dels nous colons de l’illa.

Menys d’un segle més tard, el 1977, va néixer el moviment dels 100 metres quadrats de Shiretoko. L’objectiu era contrarestar una part de l’impacte que havia tingut l’arribada dels colonitzadors japonesos i el lliure mercat, que afectava greument l’ecosistema de la península. L’illa mai no ha estat una zona superpoblada (de fet, és una de les menys poblades del país), però, tot i això, l’efecte havia estat devastador quant a la flora i la fauna. La iniciativa consistia en la compra simbòlica, per part de ciutadans de tot el Japó, de parcel·les de 100 metres quadrats. En el fons, era una donació al municipi de Shari, que es comprometia a obtenir terrenys amenaçats per a evitar que acabessin en mans de promotors immobiliaris. D’aquesta manera, s’assegurava el control i la protecció d’aquestes parcel·les i hi podien restaurar el bosc original que hi havia hagut abans de l’arribada dels colons.

Legalment, aquelles prop de 470 hectàrees havien quedat desprotegides, en mans privades, de manera que l’estat o l’administració de Hokkaido mateix tenien molt complicat d’obtenir-les legalment. Si qui les adquirien eren ciutadans que després les donaven al municipi, llavors sí que passaven a ser de control públic i s’hi podien aplicar mesures de protecció.

El moviment no s’aturava amb l’adquisició de la terra. El 1997, vint anys després, ja s’havien obtingut pràcticament tots els terrenys disponibles, gràcies a prop de 50.000 participants i uns 520 milions de iens invertits, que segons el canvi d’aquella època equivaldrien a entre 3 i 4 milions d’euros. Aquell mateix any es va crear el Fons Forestal del Moviment dels 100 Metres Quadrats, que tenia per missió de reconstruir l’ecosistema: recuperar el bosc nadiu, afavorir la tornada de la fauna i restaurar el cicle natural entre bosc, rius i animals. Es tractava d’una iniciativa pensada a cent o dos-cents anys vista, un autèntic compromís amb Shiretoko.

Aquells primers dies que vaig passar a Rausu em van demostrar que important que era recuperar l’equilibri natural. La presència de fauna salvatge era constant i real. En poques hores, m’havia trobat guineus, mosteles, lleons marins, orques i, fins i tot, catxalots, que no eren tan habituals en aquella època de l’any. Només havia vist un lloc tan viu com aquell, mesos abans, a l’Antàrtida.

Una de les experiències més increïbles va ser quan era en un onsen, els banys termals tradicionals del Japó, que era públic i enmig del bosc. Ben bé al costat hi havia un grup de vora una desena de cérvols, que no s’immutaven amb els qui gaudíem de les aigües calentes. Per a acabar-ho d’adobar, van començar a caure flocs de neu: una imatge de postal.

El moviment dels 100 metres quadrats volia protegir aquell tresor, més enllà de l’espai que ja controlava el parc natural. Per aquest motiu es va crear una constitució del bosc, un document que recollia el pla d’acció i les normes que han de prevaldre a l’hora de continuar reconstruint l’ecosistema. Es tracta d’una carta magna que pretén de sobreviure als actors polítics i les tendències per tal d’assegurar que es compleix l’objectiu del moviment. Les fites són a cent o dos-cents anys vista, però també hi ha plans intermedis de vint anys i treballs de revisió cada cinc.

Tot aquest esforç s’inscriu en una trajectòria de conservació més àmplia que va culminar el 2005, quan 71.000 hectàrees de Shiretoko es van designar com a bé natural del Patrimoni Mundial de la UNESCO, pel valor excepcional de la connexió entre terra i mar que dictamina l’equilibri de l’ecosistema.

Ho vaig poder comprovar quan vaig deixar enrere Rausu i la costa oriental per anar a l’occidental, a l’emblemàtica localitat d’Utoro. Amb un vaixell, vaig poder resseguir els penya-segats fins a arribar a la badia de Rusha, famosa perquè és on se solen concentrar més exemplars d’óssos bruns. Efectivament, hi vaig poder veure per primera vegada un ós salvatge. Aquell animal representava a la perfecció la connexió entre bosc, rius i mar de Shiretoko. De fet, en certa manera els óssos fan que el mar entri al bosc: són un engranatge essencial en aquest indret.

A final d’hivern, les aigües que envolten la península es glacen, un fenomen molt curiós perquè es tracta d’un dels llocs més meridionals on passa. Per posar-ho en perspectiva, Shiretoko és lleugerament més al nord que Perpinyà. Doncs bé, la presència del glaç marí afavoreix l’aparició de nutrients a l’aigua i, consegüentment, l’abundància de peixos com els salmons, que després remunten els rius cap a l’interior de la península. Aquests animals són vitals en l’alimentació dels óssos, que els capturen als rius. Això fa que nutrients marins com el nitrogen, el fòsfor, el carboni i el sofre arribin sobtadament al bosc i alimentin insectes, fongs, microorganismes, carronyaires i també el sòl i les plantes.

Actualment, Shiretoko ja és un diamant dins un planeta on és difícil trobar un lloc que no hagi rebut l’impacte de la humanitat. Els ainus, pobladors indígenes de Hokkaido, havien mantingut una relació amb aquest territori molt anterior a la colonització japonesa moderna. La seva presència recorda que Shiretoko no és sols un espai natural, sinó també un paisatge amb història humana. La península, això sí, només es comença tot just a recuperar de les dècades clarament destructives de colonització agrícola i algunes pèrdues, de fet, ja són irrecuperables, com ara la desaparició del llop autòcton.

Això no obstant, la perseverança d’alguns ciutadans i, sobretot, l’aparició d’una mínima consciència ecològica sembla que han pogut frenar la irremeiable destrucció d’un ecosistema tan fràgil. El cas de Shiretoko demostra que aquesta consciència pot ser capaç, fins i tot, de combatre el capitalisme amb les seves pròpies armes, tot i que és un despropòsit que tot plegat depengui de la caritat ciutadana.