Naïm Smaili Khalladi en poques setmanes ha vist com dos milions de persones li escoltaven a TikTok la seva versió del “Caragol treu banya”;  com el seu nom entrava a la Viquipèdia; i com, aquest dissabte, debutava al Cabró Rock davant trenta mil persones. És la carrera fulgurant d’aquest noi d’Avinyó (Bages) que ha triomfat amb lletres d’humor antiracista com aquesta: “El caragol ja no treu banya, ja no puja a la muntanya; el caragol ja no treu vi, l’ha aixafat un marroquí.” VilaWeb l’entrevista a Santa Maria d’Oló (Moianès), on la seva família regenta un bar, per conèixer-lo. I ens trobem un empàtic guàrdia de seguretat de vint-i-dos anys que viu dies de somni.

—A què es dedica la vostra mare?
—La meva mare ara mateix fa neteja en una fàbrica, aquí al poble. Mon pare, Ibrahim, treballa aquí al bar, que ara porten ell i el meu germà petit, perquè la cunyada està embarassada. El meu pare va venir a Catalunya a divuit anys, i la meva mare si fa no fa. La germana del pare vivia a Prats de Lluçanès.

—Quants germans sou, a casa?
—La meva mare sempre ha dit que li agraden els nens. I mira, Déu li ha donat quatre nens: l’Isaac, que en té 26; jo, que en tinc 22; el Ryan, que és el que hi ha aquí al bar treballant; i el Jacob.

—En quina parleu entre els germans?
—Ho barregem. Però normalment en català. Entre el meu pare i la meva mare, poster parlen en àrab. A la meva mare molts cops li parlo en català, li parlo en castellà, li parlo en àrab. A casa meva hi ha una barreja. Jo tinc familiars a França i a l’hora de parlar àrab els costa moltíssim. Per nosaltres, a casa, és una llengua que s’ha de saber, és una llengua que no es pot perdre perquè és la llengua dels nostres pares.

—A quin col·legi vau anar?
—A Avinyó, a l’escola Barnola. I al parvulari vaig tenir la Fina, persona meravellosa. Hi havia professors que ens tractaven de manera diferent pel simple fet que som d’una altra religió, d’una altra cultura. La Fina és la millor professora que he tingut, aquesta la tinc al cap sempre. Fa uns dies vaig anar a l’escola, que el meu germà petit, de vuit anys, hi feia una actuació. “Continua fent això que fas”, em va dir. És una persona que em va animar molt. També la vaig tenir a primer i segon de primària.

—I què heu estudiat?
—Vaig aprovar l’ESO i vaig fer un grau mitjà, el de farmàcia, que el vaig deixar. Em semblava xinès. Després em vaig posar a fer màrqueting, i al segon any, quan em vaig treure el carnet, i volia calés –per no haver-ne de demanar als pares–, em vaig posar a treballar. Vaig començar fent pràctiques en un BonÀrea i em van acabar agafant. Vaig fer de mosso de magatzem, he fet de cambrer, en un altre bar que teníem a Avinyó. He treballat també en un restaurant, en una masia i en una granja de porcs. Si vas a l’escorxador, la majoria de gent que hi treballa és musulmana.

—Sou molt religiosos, a casa?
—Jo respecto la meva religió, però en l’únic que fallo és en el fet de resar. No reso. Ningú no és perfecte, penso que tots fallem: per això resem, per adonar-nos dels errors que fem.

—Dissabte vau actuar al Cabró Rock. Davant quanta gent?
—Unes trenta mil persones.

—He vist el vídeo i la gent… se sabia la lletra.
—Sí, jo també vaig al·lucinar. Vaig sortir i sentia cantar més la gent que jo. I vaig dir: “Hòstia, això és un començament que s’ha d’aprofitar.” Això s’ha d’aprofitar, perquè si hi ha gent que li agrada la lletra (igual que hi ha gent que no li agrada) s’ha d’aprofitar. Molts artistes catalans somien pujar en aquell escenari. I a mi em van donar aquesta oportunitat i va ser un honor pujar-hi. Va ser un honor. Vaig fer un minut de la del caragol, uns 45 segons la del Patufet i després la dels joves catalans.

@naim.smaili

El cargol treu vi la xafat un marroqui🥲🤣🙁#catalunya #HUMOR #🇲🇦

♬ sonido original – NAIM SK

—El “Caragol” ha arribat a dos milions de visites a TikTok. Per què ha triomfat tant?
—Jo crec que és la gracieta, la imatge, d’un marroquí parlant català i cantant en català. Els fa gràcia. I a sobre fotent-se del racisme. Això és el que els impacta. “Hòstia –diuen–, es fot dels seus paisans”, per dir-ho d’una manera. Ja ho veus: si t’ho prens tot amb humor és quan surt tot bé.

—L’altre dia, en un dinar de pares de l’escola, un pare amic meu, d’origen musulmà, em diu: “Aquests àrabs, és que no s’integren” i…
—Vés a Vic, al·lucinaries.

—… hi posava conya, el pare.
—Jo també ho dic: hi ha molts cops que penso: “A sobre que us donen l’oportunitat de venir aquí, us aporten coses, que si centres de menors, que si us donen feines (per molt que pot ser il·legal), a la llarga us servirà per a tenir papers i continuar endavant.” Però hi ha gent que ve aquí i dius…

—Tampoc no ha de ser fàcil venir a un lloc que no és el teu.
—No, però tinc familiars que han vingut del Marroc, que han vingut pel mar, s’han posat a treballar i viuen millor que molts que han nascut aquí. Però perquè s’ho guanyen i treballen. Hi ha gent que ve amb la idea clara de contribuir a pujar el país i continuar endavant.

—En una cançó dieu que molta gent té una idea establerta al cap. Ja els pots explicar allò que vulguis, que ells tenen la seva història muntada.
—Això sempre ha passat. Al meu poble hi ha gent molt bona, però hi ha gent que ens veuen anant amb la roba de feina, que saben que treballo, però pensen que tinc un Audi perquè venc alguna cosa. No sé si s’imaginen que sóc Pablo Escobar. El meu germà, de fet, em va dir: tu has de treballar tant que la gent pensi que vens droga.

—Com ho veuen, els pares, això que sortiu per la televisió?
—Estan molt contents. De fet, el meu germà ja hi va sortir, a la tele, a Telecinco, a Mujeres y hombres.

—En una entrevista dèieu que el vostre grup d’amics són tots d’origen marroquí.
—Sí, tots som d’origen marroquí. N’hi ha un que es diu Roger, d’aquí de tota la vida, amic del meu germà. I aquest tu el sents parlar àrab, i com si fos un més de nosaltres. No té origen àrab, però ho fa bé, ho fa bé.

—Per què heu decidit de presentar-vos per Aliança Catalana?
—Com vols dir? Ara no ho entenc.

—L’acudit el feia jo, ara.
—Jo, en política, no m’hi vull posar pas per res. A mi deixeu-me fent música i ja està. És que no en tinc ni idea. No sé ni de què va, ni de què tracta. Quin nom m’has dit?

—Sílvia Orriols.
—Crec que algun vídeo meu ha vist, Sílvia Orriols. Segur que algun vídeo meu ha vist o li han ensenyat. Jo crec que sí. Potser s’ha enfurismat o potser ha dit: “Mira, un que s’integra.”

—Us hi veieu, fent política?
—No. A mi m’agradaria ser artista, fer música, cantar. I ara m’agradaria publicar cançons més serioses.

—Sí, diu que feu noves versions.
—La del “Sol, solet”, per exemple, que és un tema global, que sona a tot Espanya, vull que sigui un tema més d’ajuntar. I que no tingui aquest toc d’humor, sinó que sigui d’anar tots junts. És un tema que sonarà molt. És una versió familiar, molt moguda, de molt bon ritme. Crec que a tothom li agradarà. I superarà la del caragol. La de caragol, dos milions a TikTok. El “Caragol, treu banya” ha arribat lluny. I mira que van lents.

—Ha! I el sentit de l’humor d’on us ve?
—A casa meva, a part de considerar-me l’ovella negra, em tenen pel pallasso de casa.

—En carn pròpia n’heu estat víctima, del racisme?
—Del racisme? Sí, molts cops, treballant de vigilant. Al Mercadona, allà on hi ha el maquillatge, moltes noies, molts nois també, fan la típica cosa de posar-se coses a la bossa. Un dia, a una senyora, li vaig dir: “Em podria ensenyar la bossa, si us plau?” I em va dir: “No, una persona com tu no em pot demanar a mi que ensenyi la bossa.” Jo me’n reia, no et mentiré pas, no m’enrabiava ni res. Me’n reia.

—Quina feina, també, la vostra. Voleu canviar de feina?
—Amb tot això que passa, en llocs públics ara no hi puc treballar. Vaig sortir a comprar roba per Manresa i ens anaven parant pel carrer. Feia dos passos i em paraven.

—Qui és el senyor Kelly?
—És un cantant que fa música afro en català. Com a cantant ja és increïble, però com a persona encara molt més. Té una veu increïble. Li va agradar el tema de “En Joan Petit quan balla” i em va convidar al seu estudi.

—Frase: “¿Qué haces hablando catalán si eres un puto moro de mierda?” Us ho han dit?
—Literalment. O, per exemple: “Tú, moro de mierda, nunca te vas a integrar. Nunca te van a considerar uno de ellos.” O “Què fas, vols quedar bé?” Jo continuaré fent el que faig i el que m’agradi. I a qui no li agradi, doncs que es tapi les orelles i ja està.

—Per mi és català qui parla català. I punt. No em cal més.
—Ja està, literalment. Si tu ara vas al Marroc, i aprens l’àrab, seràs un crac per a ells. T’estimaran igual que m’estimen aquí a Catalunya, parlant català.

—Viatjar pel món us agradaria?
—No he viatjat gaire: he anat al Marroc, a França i poca més. Però el meu germà sempre em diu: “Viatja, viatja. Aquests diners que gastes cada dia amb sushi, estalvia’ls, i te’n vas de viatge.” El meu problema és que quan tinc diners vaig a cremar gasolina al cotxe.

—Per què el voleu, un Audi A7?
—Sempre he somiat aquest cotxe. Un any que vaig treballar molt, que tenia dues feines, en dues empreses diferents, de vigilant de seguretat, el meu germà em va dir: “Ara que tens diners, fes una entrada d’un pis o fes alguna inversió que et pugui donar menjar.” Jo vaig anar a buscar el cotxe.

—Per curiositat: llegiu premsa?
—No. Vaig mirar el diari quan hi vaig sortir jo. Normalment miro pel·lícules o sèries. Ara fa poc m’he mirat la de Lupin.

—Lupin, el que roba peces d’art?
—Sí. Ara la gent pot pensarà que m’entreno per ser un lladre. És clar, és marroquí, és marroquí!

—Ha! Voleu afegir res que no hagi preguntat?
—Des de petit, la meva missió ha estat la música. A classe, feia percussió amb les mans i amb els bolis. I la profe: Naïm, pots parar?!  I no parava. De petit m’ho deia a mi mateix, i no per creure’m millor que ningú: “Tu, Naïm, arribaràs a ser alguna cosa.” I avui ja he complert unes quantes coses de les que volia fer.

—Per exemple?
—Per exemple, actuar en un lloc on hi ha trenta mil persones. O conèixer gent molt coneguda, com els Figa Flawas, el Kelly o el Lobo Solitario.