Avui, dimarts, arriba a les llibreries i presentem en públic el segon dels Llibres de VilaWeb d’enguany: Per un nou dret a la secessió, del jurista nord-americà Timothy William Waters. Crec que puc dir que és una de les obres jurídiques i polítiques més importants d’aquesta darrera dècada sobre una qüestió que cada dia esdevé més cabdal: com gestionem democràticament l’existència de nacions sense estat en un món que s’aferra dogmàticament a la conservació d’unes fronteres estatals que la realitat qüestiona i supera cada dia.

El llibre, publicat originalment per la Universitat Yale el 2020, ha capgirat el debat acadèmic internacional sobre el dret d’autodeterminació. I no pas per casualitat. Waters fonamenta el seu argumentari sobre una constatació senzilla i incòmoda, però molt original: el dret d’autodeterminació –tal com l’han modelat els estats durant dècades– ja no és el dret que era. L’han prostituït fins a fer que siga el contrari, de fet. Un dret que originàriament era de les persones i les comunitats nacionals que volen decidir sobre el lloc on viuen ha estat reduït fins a convertir-se en un suposat dret de modificació de les regles de joc de les subdivisions territorials internes, modificació, a més, sempre supervisada pels mateixos estats que les ofeguen. Ací rau la trampa: el dret d’autodeterminació avui hi és, tothom el proclama i reconeix, però no funciona. És una porta dibuixada en una paret de formigó impossible de travessar.

Dibuixada en una paret de formigó, tanmateix, en un món que no descansa. Escòcia, Gal·les, Grenlàndia, el Quebec, Flandes, el Kurdistan, Somalilàndia, Nova Caledònia, el Tibet, Taiwan, Ucraïna, Alberta, Còrsega, Palestina, els Països Catalans… La llista creix i creix i alhora també creix la sensació d’inestabilitat crònica del sistema. Waters ho diagnostica amb una precisió que costa de trobar als manuals de dret internacional: l’ordre del 1945, l’ordre que posa damunt de tot la inviolabilitat de les fronteres, ja no aguanta més. Va ser pensat per a un món que ja no existeix i, lluny d’estabilitzar res, origina constantment els conflictes que diu que vol evitar. La rigidesa ara no és cap garantia de la pau, sinó que és sovint la causa principal de la inestabilitat. I la resposta de la societat internacional –que com més va més es tanca, que com més va menys parla d’aquests problemes, que com més va menys accepta que existeixen– no fa sinó agreujar aquesta inestabilitat.

Ací és on arriba la segona gran virtut del llibre, que és, em sembla, la més valuosa i interessant: la claredat de la proposta que fa Waters per resoldre els problemes nacionals. Waters no demana èpica. No reclama història ni greuges acumulats ni comprovacions ètniques, ni cap dels pretexts que tantes vegades fan servir alguns estats per a negar com alguns moviments nacionalistes per justificar. Ell demana i proposa una cosa molt més simple i racional, però molt més indiscutible: que la qüestió nacional esdevinga un afer normal de gestió democràtica. Si un grup de persones vinculades pel fet de viure al mateix lloc expressa democràticament la voluntat d’esdevenir un estat independent, aleshores que l’estat existent tinga l’obligació de negociar-ne el naixement de bona fe, sota supervisió internacional, amb majories qualificades i amb un procediment ben definit i recognoscible que no puga deixar ombres pel camí. Punt.

La claredat argumental de la seua proposta –estructurada amb tots els detalls en el llibre– és d’una gran força política. Perquè desactiva el debat trampós i recurrent sobre qui té raó històricament, sobre qui ha patit més, sobre qui és més o menys nació i té, per això, més drets o menys. Tot això són discussions que poden arribar a originar –com hem vist els catalans– debats interminables i irresolubles que acaben essent, en el fons, el parany. Per contra, allò que sí que es pot resoldre és una pregunta concreta feta en un moment concret a la gent que viu en un lloc concret. La democràcia, al capdavall, no és res més que això i la gran virtut de la proposta que us presentem amb aquest llibre és portar a aquest terreny inatacable i virtuós el debat sobre la independència del nostre país. 

Algú dirà que la proposta no s’aplicarà demà mateix i que tenim molta pressa. O que Espanya no ho acceptarà mai, això; que aquest debat tan sols ens farà perdre el temps. Hi haurà qui argumentarà que, per aquesta regla de tres, certes parts de Catalunya podrien optar per restar fora de la república. Hi haurà, fins i tot, qui defensarà que tan solament amb la violència es pot combatre la violència de què som víctimes. Tot això és cert en una mesura o en una altra. Però, com explica molt bé Waters, no podem perdre de vista que al final els estats acaben sempre imitant els estats i cada vegada que un país –el Regne Unit amb Escòcia, el Canadà amb el Quebec, qui siga demà…– es comporta civilitzadament, en aquest fet mateix crea pressió perquè els altres també s’hi comporten. La pràctica fa el dret abans no el faça la llei. Allò que va passar a Kossove i la manera com aquella resolució va aclarir els termes del debat, o les possibilitats que obrí –i no hem aprofitat encara, no sé per què– la sentència del GOIP són exemples prou explícits per a entendre de què parlem.

Waters no és activista. No li correspon aquest paper. Ni és un, diguem-ho així, catalanista ni catalanòfil. Però és precisament això, aquesta mirada neutral en principi, que el fa imprescindible per als activistes, per al catalanisme. Per la mirada neta que ens aporta, per la racionalitat que introdueix en un debat que nosaltres, inevitablement, vivim amb passió, per la manera com ens fa qüestionar què fem bé i què no fem tan bé, per la rotunditat amb què demana si no és el problema invers: si no passa que el problema són els estats que volen evitar la independència i no pas els pobles que volen accedir-hi. Com a colofó a la celebració dels trenta anys, VilaWeb publica aquest llibre ara i ací perquè el debat sobre la sobirania de Catalunya, sobre la independència, s’ha d’eixamplar i reformular. Necessita eixir del cercle on s’ha encaixonat, allà on els mateixos arguments xoquen una vegada i una altra amb les mateixes parets. Ha de tornar a ser, urgentment, la pedra angular del debat polític a casa nostra. 

I per a això una de les moltes coses que cal fer –una d’important– és  aportar mirades noves, portar i escoltar autors de fora que no han d’arrossegar el pes emocional de la nostra discussió, juristes que escriuen sobre la qüestió amb la fredor i la profunditat que el debat intel·lectual reclama, persones que poden no estar d’acord amb tot allò que fem, però que ens respecten i si ens critiquen és a partir del convenciment que podem millorar. El dret d’autodeterminació no implica el dret de guanyar, explica Waters i únicament els qui no estan disposats a pensar poden passar per alt una afirmació tan afilada, tan provocadora i, per això mateix, tan estimulant.

Fer pensar és i ha estat sempre el paper essencial del periodisme. O, si més no, el del periodisme que ens interessa a VilaWeb. No es tracta simplement d’impulsar idees i acompanyar causes –que això ho farem sempre, en la millor tradició centenària del nostre ofici. Es tracta també de fer reflexionar i pensar, d’encoratjar a qüestionar i a debatre. Amb la fidelitat demostrada aquests trenta-un anys a la nació i a la gent, a la societat catalana, el nostre paper és posar damunt la taula els debats, les obres, els treballs que puguen obligar el lector –i a nosaltres mateixos, en primer lloc– a pensar més i millor què hem de fer i què fem; a pensar més a fons com podem tirar endavant sense caure en la vulgaritat ni en la insensatesa; a repensar de soca-rel tot allò que creiem i per què ho creiem. No pas per embolicar la troca ni per esnobisme, sinó precisament -sí- perquè allò que volem tenir és el dret de guanyar. I el volem tan ràpid i complet com siga possible. 

PS1. Aquests dies, amb daltabaixos importants, però amb una digníssima persistència, veiem com els docents de bona part del país defensen l’escola a capa i espasa. Avui s’hi uniran també els mestres de la concertada del Principat, que reclamen, a més, l’equiparació salarial amb els de la pública, tal com ens explica Alba Tebar en aquest article; i encara els estudiants de secundària i universitats que vulguen seguir la crida del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, tal com ens explica Pol Baraza en aquest altre.

PS2. Etgar Keret és un dels autors israelians més reconeguts actualment. Els seus contes lúcids, brillants i colpidors han estat traduïts a més de quaranta llengües. Ara presenta El blues de la fi del món (la Segona Perifèria), una obra elogiada per Quim Monzó, traduïda de l’hebreu per Paul Sánchez Keighley i definida encertadament per l’editorial així: “Keret sempre troba noves escletxes en el mur de la realitat obscura que ens ha tocat viure. Però aquestes esquerdes no les omple de llum i esperança, sinó d’humanitat.” Andreu Barnils li ha fet aquesta entrevista: “Una vegada vas ser humà. Ho tornaràs a ser”.

PS3. Al llibre El capital sexual (Tigre de Paper), l’investigador social Na Pai explora tot allò que fem per agradar i seduir i també per aconseguir i mantenir una parella. Hi repassa tots els tipus de capitals que conformen allò que podríem anomenar capital sexual, la suma d’elements físics, econòmics, culturals i socials que s’afegeixen o no al nostre atractiu. Clara Ardèvol hi ha parlat: “Fem flirteig aspiracional, intentem lligar amb algú que està per sobre”.