Etgar Keret (1967) és un dels autors israelians més reconeguts actualment. Els seus contes lúcids, brillants i colpidors han estat traduïts a més de quaranta llengües. Ara presenta El blues de la fi del món (la Segona Perifèria), obra elogiada per Quim Monzó, traduïda de l’hebreu per Paul Sánchez Keighley i definida encertadament per l’editorial així: “Keret sempre troba noves escletxes en el mur de la realitat obscura que ens ha tocat viure. Però aquestes esquerdes no les omple de llum i esperança, sinó d’humanitat.” L’israelià Keret, partidari dels dos estats, pacifista i anti-Netanyahu declarat, és un home que no tan solament té milers de lectors apassionats, sinó que també explica que a Israel és víctima del boicot de l’extrema dreta, i a l’estranger dels antiisraelians. Aquesta entrevista va ser feta la setmana passada per videoconferència i parlem dels tres grans temes del seu llibre i del moment: tecnologia, mort i política.

—Expliqueu que va ser força impossible d’escriure després del 7 d’octubre de 2023.
—Les primeres setmanes després de la guerra van ser les més intenses, boges i depriments de la meva vida. Et despertes en una realitat en què algú que havia esmorzat a casa seva havia estat segrestat i portat a Gaza. La gent em venia a veure i em deia: “Tenim uns amics que no sabem si són segrestats o morts. Esperem que siguin morts.” Faig classes en una universitat del sud i em deien: “Si us plau, envia els teus estudiants a l’hospital, al dipòsit de cadàvers. Potser podran identificar el meu pare.” Tot era molt difícil. Et podria explicar un milió d’interaccions com aquestes. No et vull avorrir, però, per exemple, vaig fer de voluntari per recollir menjar per a gent gran. I quan vaig baixar al soterrani del local, vaig veure que hi havia un club. Feia pocs mesos de la guerra, tot era sang, presoners, soldats, i senties que a Gaza mataven criatures. Una bogeria. Hi entro i allò semblava el Manhattan dels anys noranta: noies guapíssimes, homes guapíssims, tothom ballant, tatuatges, bevent. I un noi, realment molt guapo, amb una arracada, que feia de cambrer i només portava una armilla sense samarreta, em veu i em diu: “Ets l’Etgar Keret? Mira, acabo de tornar de quinze setmanes a Gaza. Quan hi era, vaig trobar en algun lloc un exemplar d’un dels teus llibres. I cada vespre, abans d’anar a dormir, llegia un conte i em deia: així eres abans i així és com tornaràs a ser algun dia.” Una vegada vas ser humà. Ho tornaràs a ser. Això li va impedir de tornar-se boig: pensar que tornarem a ser humans. I va començar a plorar. I dos minuts després el veig besant una noia. Jo al principi escrivia des del meu castell, però ara era com si hi hagués hagut un accident i m’hagués convertit en professional paramèdic. I havia d’utilitzar els meus contes per aturar hemorràgies.

—I què us va desblocar l’escriptura, doncs?
—Una trucada de la meva germana. Ella és ultraortodoxa, molt religiosa. Viu a Jerusalem. Té onze fills. Té més de cinquanta néts. Parla ídix. Té seixanta-dos anys i una besneta. Quan va començar la guerra, a Jerusalem no hi disparaven. Ella no coneixia cap soldat, ni cap persona segrestada, perquè els segrestats eren de quibuts, no són religiosos, i ella sí. I estava molt commoguda, però teòricament. Com jo em puc commoure per la guerra d’Ucraïna. És una idea, no una cosa que sentis. Comença a parlar amb mi i em diu que, com que aquesta guerra és tan terrible, ha triplicat les seves pregàries. I jo començo a posar-me cínic. “Saps què? No funciona. La gent és morta. Hauries de resar més.” Vaig ser molt, molt desagradable. M’adono que no sóc bona persona i li dic: “Escolta, què et sembla si en parlem al vespre? Ara he de fer una cosa.” Vaig a l’ordinador i em dic: escriuré un conte des del seu punt de vista, i el personatge principal és un dels meus nebots, el meu preferit. A la meva vida he escrit catorze contes sencers del punt de vista de Benjamin Netanyahu. I encara penso que és un imbecil, un paio horrible que hauria de ser jutjat a Europa i empresonat. Però cada vegada que acabava el conte jo em sentia menys enfadat. És un ésser humà horrible, però recordava que era un ésser humà. De manera que quan escric el conte del punt de vista del meu nebot ultraortodox, en algun moment, sento una transformació estranya. Si fins aleshores em deia “Escric sobre el meu nebot, escric sobre el meu nebot, escric sobre el meu nebot”, ara dic: “Escric sobre mi mateix!” I aquí és on em vaig adonar que hi ha alguna cosa molt semblant entre resar i escriure. Quan escric sé què vull, sé què desitjo, com ella. Tots dos intentem entendre què dimonis sentim.

—I aquest conte va permetre el desblocatge i escriure la resta?
—No, no. La cosa és que m’agrada escriure contes, però no m’agrada editar-los, no m’agrada llegir-los, he de fixar dates arbitràries de publicació amb antelació. La data que havia triat era el 8 d’octubre de 2023. El dia 7 era festiu. Tenia temps. El dia 6 vaig llegir el manuscrit sencer, vaig anar a veure la meva dona i li vaig dir: “No puc publicar aquest llibre. M’agraden molt els contes, funcionen bé junts, però la meva mare ha mort, vinc d’una hèrnia discal, una depressió de sis mesos i he escrit sobre un món que no és el món real. És molt pitjor. I si la gent el llegeix, no hi podrà connectar perquè la seva mare és viva.” La meva dona em mira i em diu: “Edgar, ets una drama queen borratxa. Sempre en fas una muntanya, de qualsevol cosa. Mira, farem una cosa: de moment te n’oblides, anem a sopar, demà et lleves i tornes a llegir el llibre. Que encara et sembla dolent? Escrius un correu a l’editorial dient que ajornarem la data.” Doncs quan em llevo l’endemà vaig oblidar que havia escrit un llibre.

—Per què?
—Perquè un míssil esclatava a prop de casa meva. Era el 7 d’octubre, el dia que Hamàs va atacar. Parlem amb no sé qui. “El meu germà i la seva dona eren sota la taula i hi havia gent disparant a través de la porta.” Uns altres ens diuen: “No trobem una amiga, ha desaparegut. Potser s’ha quedat sense bateria. Potser ha mort.” Quan comença la guerra del 7 d’octubre, vaig oblidar que havia escrit el llibre. Passen tres mesos. I torno a llegir el llibre. I dic a la meva dona: “Ara sí, és exactament això.” És com quan l’ascensor s’encalla entre dos pisos. El llibre s’ha quedat igual d’encallat, però la realitat ha caigut mig pis. Ara sí que estem anivellats. Som al mateix lloc. Tot el llibre menys dos contes havia estat escrit abans del 7 d’octubre.

—En la majoria dels contes hi ha alguna mort. Per què?
—Malauradament, la meva vida ha estat plena de mort. He conegut molta gent que ha sortit d’una habitació i no ha tornat mai més. I també crec que, d’un punt de vista literari, la mort és gairebé una mena de punt al qual corres. Dit això, crec que aquest llibre té un punt d’esperit d’època. Si intento d’explicar-me a mi mateix què diu aquest llibre, diria que diu que ens enfonsem, que no crec que puguem vèncer-ho, però que el nostre gran desafiament és continuar essent humans mentre ens enfonsem. Ara mateix, la vida ens esclafa. No podem canviar el món, però puc canviar els meus objectius, la manera com em comunico amb el món. I puc tornar-me més humil. I llavors potser hi ha esperança.

—“Góndola”: és una dona que diu a la parella: d’acord, he entès que em menteixes, però no passa res. Continua mentint-me.
—“Góndola” s’assembla molt a la cançó dels Rolling Stones: “No sempre pots aconseguir el que vols, però pots aconseguir el que necessites.” Aquest conte soc jo recalibrant-me respecte del món. Si em preguntessis fa cinc anys quin era el meu gran desig, hauria dit que el meu llibre fos a la llista de més venuts del New York Times. Ja no. Ara el que desitjo més del món és viure en un país que no té un govern de bojos feixistes que no respecten la vida humana. Si abans el meu desig era ser un arbre que vol arribar al sol, ara vull arrelar-me. Sé que jo sabria com manipular el sistema per estar a dalt de tot. Però això seria molt semblant a negociar amb el recepcionista del Titanic i aconseguir una millor habitació: una puta pèrdua de temps. El nostre gran repte ara és no enfonsar-nos. I no només Israel ha canviat d’una manera boja, boja.

—Frase del llibre: “L’empatia és una malaltia que no té cura.”
—Tenim empatia i les xarxes socials intenten curar-nos de la nostra empatia. I quan dic que no té cura, és un intent de consolar-me i dir-me: per molt que ens fotin el cervell, al final, quan veus un gat atropellat, el cor et farà un salt. No ens ho podran prendre. Mira, soc qualsevol cosa menys tecnòfob, a la universitat vaig estudiar filosofia, matemàtiques, física, ciències de la computació. De fet, vaig fer recerca sobre IA. M’agrada la tecnologia. Passa que m’agrada menys la humanitat, i en desconfio molt més. T’explicaré una petita història.

—Endavant
—La paraula robot ve de la paraula robota, treball. En els primers contes de ciència-ficció, ens imaginàvem que els robots eren persones que treballen en fàbriques i mines. Però la tecnologia s’adapta a allò que li demanem. I el primer que vam voler abandonar no va ser cuinar, servir o netejar, sinó prendre decisions: això és el que odiem més. I la tecnologia es va convertir en el nostre cap. Abans t’avorries i volies mirar una pel·lícula? Tu triaves una pel·lícula. Però ara, quan mires Instagram, no tries una història. No és teva. Aquest llibre tracta d’un món que perd la seva història. El món està fotut perquè hem externalitzat la nostra història a les xarxes socials.

—Quin podria ser un bon prompt per demanar a la IA?
—I per què voldries donar un prompt a una IA? Podries dir-me que voldries fer-ho per les mateixes raons per les quals un gos es llepa els ous: perquè pots. Però com a éssers humans avançats, hauríem de superar això de llepar-nos els ous  La tecnologia ens ha convertit en usuaris, no humans. Jo quan m’assec a escriure un conte, tinc alguna cosa, una energia, vull processar, vull entendre. Però quan dono un prompt a la IA, bàsicament el que m’interessa és el producte.

—Heu escrit també un conte sobre la fi del món.
—Crec que, en cert sentit, aquest és el meu conte més monzonià El que m’encanta de l’escriptura de Quim Monzó és que moltes vegades no intenta transcendir la humanitat, sinó caure profundament dins la humanitat, dient: potser al fons hi trobarem alguna cosa.

—Hi ha un altre conte que m’encanta: l’àvia que fuma porros i oblida coses.
—A Israel, les estadístiques diuen que el 30% de la gent té un trastorn posttraumàtic. Això és un terç de la població. La família més petita és un pare, una mare i un fill. Per tant, bàsicament, cada família té algú amb estrès posttraumàtic. Si mires Israel ara mateix, la majoria d’estudis diuen que tot el que és addictiu va a l’alça. La gent fuma tres vegades més. La gent beu molt més alcohol. La gent fuma molta marihuana. La gent pren opiacis. La sensació és que la realitat és insuportable i que tothom vol fugir-ne.

—Voldríeu dir alguna cosa que no us hagi preguntat? 
—Crec que vivim en un món que està perdent el cap. Abans la gent, com a entreteniment, anava a veure lapidacions públiques. Avui fan boicots, o qualsevol cosa que tingui a veure amb energies negatives. I tot és allà fora.