Sovint pensem en el sexe simplement com a contacte físic, l’acte sexual en si, però la sexualitat s’escola en moltíssimes esferes de la nostra vida, moltes vegades sense que en tinguem gaire consciència. A El capital sexual (Tigre de Paper), l’investigador social Na Pai (Font-rubí, Alt Penedès, 1983) explora tot allò que fem per agradar i seduir i també per aconseguir i mantenir una parella. Hi repassa tots els tipus de capitals que conformen allò que podríem anomenar capital sexual, la suma d’elements físics, econòmics, culturals i socials que s’afegeixen o no al nostre atractiu.

Na Pai, nom artístic d’Arcadi Bages, va publicar, amb la mateixa editorial, La nostra atenció ha estat raptada i En defensa d’Afrodita, un llibre que es va fer molt popular fa uns quants anys en cercles d’esquerres i que sempre ha estat polèmic pel tractament del poliamor. Parlem de tot plegat amb ell, que reconeix que aquella primera publicació tenia mancances i assenyala que aquest darrer llibre és fruit d’una reflexió més lenta i elaborada sobre la sexualitat.

—Vau coordinar el llibre En defensa d’Afrodita, que es convertí en el símbol dels debats sobre poliamor que es van tenir fa uns quants anys i que també ha estat molt criticat. Què en penseu, al cap del temps?
—Es va pensar per a un públic molt concret, activista, i no ens imaginàvem que arribaria més enllà del gueto. Té un llenguatge que és un punt intransigent i molt moralista, amb un discurs idealista no apte per a tots els públics. Té un hate merescut perquè molta gent regalava el llibre a la parella com dient “perquè et revisis la gelosia”. És molt més còmode regalar un llibre que no pas fer un treball conscient. Vaig escriure una carta al cap de deu anys posant el llibre a lloc perquè moltes coses em feien vergonya. Va ser escrit a partir de la necessitat i la urgència perquè llavors –el 2010– no hi havia res sobre aquest tema en català. Vaig ajuntar tots els textos que vaig trobar i en vaig afegir de meus, però deu anys més tard pensava coses diferents, no tan radicals.

—Què era massa idealista o radical?
—Per exemple, jo no he sentit mai gelosia, i per tant m’era molt fàcil dir que tothom la pot revisar i superar-la. La gelosia és el punt clau que frena les relacions obertes perquè el mal que provoca no compensa. Està bé qüestionar la cultura de la monogàmia, però cal entendre que no és per a tots els públics.

—Quant a les no monogàmies, com veieu el moment actual? Sempre han estat marginals, però fa anys el debat hi era. Ara sembla que costa de parlar-ne seriosament.
—La part bona és que ara tothom coneix la possibilitat de tenir aquestes relacions, però segurament són aptes per a una minoria i prou. Com a reacció, hi ha una nova generació que s’ha rebotat contra el discurs del poliamor i de les relacions obertes. Per a cridar l’atenció necessites un discurs extrem, i hi ha aquest pèndol que fa que els discursos vagin d’una banda a una altra.

—Com us definiu, ara mateix, en aquest àmbit?
—Procuro defugir les etiquetes perquè m’he adonat que també s’utilitzen per guanyar capital sexual. Anarquista relacional està per sobre de poliamor, però agàmia encara està més per sobre, et fa encara més modern. Jo defenso que és molt més sa tendir a superar la família nuclear monògama, perquè les relacions ja no són per a tota la vida i la criança sí que és per a tota la vida. Això ja no encaixa. Estaria bé plantejar models més comunitaris i no tan individualistes. Potser no cal anar a l’altre extrem, però som en un de superindividualista. S’idealitza ser autònom i independent, però és un autoengany que ens duu a sentir-nos desconnectats.

—Heu esmentat el concepte de capital sexual, que dóna títol al vostre darrer llibre. Què és, exactament?
—Tot allò que ens fa atractius i que fem per agradar. Quan parlem de sexualitat tothom posa l’atenció en els disset minuts a la setmana que, de mitjana, la gent té relacions sexuals. Però això és només una part molt petita. Per arribar al sexe hem de ser atractius, i això és el que ens ocupa més temps: guanyar capitals que són sinònim d’estatus. Tot el que ens dóna poder, prestigi, reconeixement és sinònim de capital sexual.

—La paraula capital remet a l’economia. Com hi opera, aquí, la lògica de la competitivitat?
—L’estatus funciona a través de la competició i la jerarquia, però podria no ser així. Això que fem per ser més atractius, guanyar capitals per aconseguir una feina millor o una casa millor, pensem que ens farà feliços, però continuem insatisfets, no en tenim mai prou. El que realment volem és connectar amb els altres, i per a fer-ho no caldria tot això. Podem desenvolupar el nostre capital social, el gran oblidat. No et fa sexy perquè només la gent més propera pot valorar-lo. T’han de conèixer bé per valorar la teva responsabilitat afectiva o intel·ligència emocional. No pots fer una foto i exhibir l’empatia. Exhibir-la, de fet, te la pren, però és el capital més interessant perquè et permet connectar.

—Quins són els altres capitals que formen el capital sexual?
—L’econòmic, el físic, el social i el cultural. El cultural, l’econòmic i el físic els coneixem bé perquè els podem exhibir en fotos a Instagram. En canvi, el social és el gran invisibilitzat, però les habilitats socials es poden aprendre.

—Què seria ben bé el capital social?
—El divideixo en carisma i empatia. El carisma és tot allò que fa que ens sentim importants i que la gent s’interessi per nosaltres i l’empatia és al revés, tot allò que ens fa interessar pels altres i els fa sentir importants. És bàsic per a poder connectar. Hi ha un altre requisit, que és que només podem connectar entre iguals, i per això aquesta lluita per adquirir més capitals ens allunya, ens posa en un altre pla, amb gent per sobre o per sota.

—Parleu de la sexualitat viscuda a partir de l’espectre autista. Què implica i com ho heu viscut?
—És el punt de partida del llibre: veure què passa amb això de l’aparellament, que jo no entenia perquè té uns llenguatges ambigus, subtils, no explícits. Què fem per a ser sexis? La gran majoria de la gent ho aprèn i ho fa de manera inconscient, però des de l’autisme són habilitats que has d’aprendre conscientment. Sense el capital social és molt difícil l’aparellament perquè pots construir els capitals que pots exhibir, però una vegada parles amb algú perden importància. Importa saber connectar, que és el desavantatge de què parteixes en l’autisme.

—Què no us acabava d’encaixar?
—Hi ha un tret autista que és no tolerar la xerrameca, el llenguatge superficial de parlar del temps, bàsic per a iniciar una conversa. Aquí jo em bloquejava i ho rebutjava. Ara entenc que la gent vol connectar i que és igual com comenci la conversa. També el fet de no mirar els ulls… No entenia les coses més bàsiques.

—Dieu que lligar el capital sexual a la qüestió física no era una cosa tan evident fa segles.
—Sí, i poso un exemple més recent: quan era adolescent, tots estàvem esquelètics, ara en canvi estan tots quadrats perquè el nivell d’exhibició augmenta per les xarxes. Tradicionalment, quan els pares decidien amb qui t’aparellaves, una vegada casat, et relaxaves i podies sortir al carrer amb la bata i els rul·los. Ara hem de ser sexis sempre perquè l’aparellament es basa en el desig mutu, i això és volàtil. Has de ser el màxim de sexi perquè no et deixi la parella o per poder trobar-ne una altra. I això és un gran pes.

—Fa anys, sobretot en el cas de les dones, aquesta pressió per a conservar la bellesa tot i ser casades no hi era, també?
—Les dones sempre han patit més pressió estètica. I és un problema compartit entre tots els qui volem lligar amb homes, que aquesta és la cosa que més valoren en un primer moment. És una pressió externa perquè la cultura ens hi indueix, però també interna, perquè al final volem lligar amb els pocs homes que valen la pena, i hi ha competència entre germanes per accedir-hi.

—Per què defenseu que els homes tenen una mirada més cosificadora?
—Hi ha tota una sèrie de raons biològiques i culturals que hi indueixen, que fan que el factor visual estigui molt per sobre de la resta a l’hora de sentir desig. A l’hora d’aparellar-se sí que es fixen en la resta de capitals, però el primer filtre és el físic. Això fa que tots els qui vulguem lligar amb homes hàgim de passar per la pressió estètica.

—Sempre és així? També hi ha un discurs social que diu que els homes no tenen gaires manies quant al físic de les dones a l’hora de tenir relacions sexuals.
—Catherine Hakim parla del dèficit sexual masculí, el fet que els homes sempre volen sexe, i diu que l’únic poder que tenen les dones sobre ells és el capital físic. Suggereix que les dones se n’aprofitin per a dominar-los, i que es maquillin i s’operin, si cal. No hi estic d’acord, per això creia necessari desenvolupar unes altres propostes que no augmentessin encara més la pressió estètica, però això dels homes amb el sexe sí que és real, i té motius biològics i culturals. Al món gai es veu claríssim, hi ha un nivell de sexe estratosfèric, que xucla la vida.

—Però no s’explica en gran part per la pressió social que diu als homes que han de ser molt sexuals? Hi ha homes gais que han criticat aquesta pressió, també.
—Jo et diria que sí, però sóc minoria. He intentat encaixar en la cultura gai tenint el màxim de sexe, m’hi he hagut de forçar. M’he fet gran i ara he descobert que no cal, però sí que t’hi indueix, aquesta cultura.

—Què fa que ens atregui una persona i no una altra?
—Parlo del factor biològic, el cultural i l’ambiental. Molts són inconscients, com les feromones o l’olor, però en general ens atreu gent que el nostre cervell interpreta que té uns capitals similars als nostres o superiors. Fem flirteig aspiracional, intentem lligar amb algú que està per sobre. Però això depèn de com ens percebem. Pots ser molt guapo, però potser t’han tractat amb menyspreu i et perceps com a molt inferior.

—No hi ha gent que ho fa al revés, precisament per sentir-se superior o tenir el control?
—Això és cert, els homes ho fan amb el capital cultural. Tenen l’ideal de la dona ximple perquè és més fàcil de dominar. En el físic suposo que no ho fan tant, però potser sí en el capital econòmic. Sempre s’ha lligat el capital econòmic i cultural als homes.

—Dieu que la bellesa la determinen factors socials –els cànons canvien amb el lloc i l’època–, però que sovint oblidem els biològics.
—Costa de destriar, però sí que hi ha factors biològics, com l’edat fèrtil. No hi ha cap cultura al món on la gent de vuitanta anys sigui més sexi que la de vint-i-cinc. També hi influeix la simetria, símbols de salut que el nostre inconscient detecta. Tot allò que indica salut indica també fertilitat i supervivència, tenim cervells del paleolític.

—Expliqueu que el reconeixement social és tan important per a nosaltres que la impopularitat augmenta el risc de mort. Per què?
—L’estatus és una necessitat bàsica, universal. Sense estatus, emmalaltim. Vol dir ser estimats i reconeguts pel nostre entorn social. Avui dia és molt desigual, hi ha gent que té molt d’estatus i gent que en té molt poc. Vivim en una societat superjeràrquica i escoltem els discursos de la gent que té més estatus, però tenen una perspectiva esbiaixada. Per a ells, l’autoestima depèn de tu mateix, però pensar això és un ideal narcisista i antisocial. Pensar que és igual el que pensin de tu. Per a ells és cert, perquè quan tens molta gent que t’estima t’és igual si algú et critica, però per a la gent normal és difícil de passar per alt una mirada negativa, amenaça la nostra supervivència, necessitem el grup per a subsistir. I tenim un xip incorporat que es dedica a comparar-nos.

—Suposo que això empitjora amb les xarxes…
—Són tecnologies dissenyades perquè ens comparem contínuament, i sempre ens fixem en els que hi ha per sobre. Els gurus i influenciadors creuen que això es pot superar perquè ells sempre es comparen amb gent que està per sota. Això els estoics ja ho feien. Marc Aureli, que era l’home amb més estatus de la seva època, també deia que no t’ha d’importar l’opinió dels altres. Home, sí que ens ha d’importar. També desmunto la idea d’autoestima, que realment no existeix. D’això que anomenem autoestima n’hauríem de dir sociòmetre, un mecanisme que es dedica a supervisar si ens sentim acceptats i reconeguts. Diuen això que primer t’has d’estimar tu perquè t’estimin els altres, i és al revés. Si no t’estimen els altres, tu sol no podràs.

—Parlant de les xarxes, com s’hi exhibeix, el capital sexual?
—Abans la gent hi penjava fotografies de record, ara és per un motiu clarament sexual, d’exhibició. Hi ha un factor del capital sexual que és la visibilitat. Pots ser molt sexi, però si vius aïllat això passa a ser zero. Per això tothom lluita per aconseguir atenció. Captar-la et dóna poder, i això et fa sexi, encara que sigui creant vergonya. El capital sexual és arreu, però és un tabú perquè funciona en el pla inconscient. T’atreu una peça de roba i penses que ve de dins teu, però en realitat t’agrada perquè rep reconeixement en el teu cercle. L’estatus és el cavall de Troia a la nostra consciència. Cal saber-ho perquè perseguim símbols d’estatus que destrueixen el planeta, com ara fer viatges a l’altra punta del món.

—Suposo que també és inconscient el fet de relacionar molts elements de la nostra vida amb la sexualitat.
—Posar l’atenció en el capital sexual és veure que constantment fem intercanvis. Hi ha una part de l’amor que és incondicional, però n’hi ha una altra de transaccional, encara que sigui implícita. Ajudo la meva parella a trobar feina, la meva parella m’ofereix casa. El nostre cervell sí que n’és conscient i també ens atreu la gent d’acord amb el capital econòmic.

—Però aquesta part transaccional hi és sempre?
—En cert grau, sí. Fugim de calcular-ho perquè trenca la màgia, però el nostre inconscient ho fa. Si hi ha un gran desequilibri, l’atracció baixa. Està bé adonar-nos que en un àmbit que crèiem aïllat de la transacció, hi són, i funcionen inconscientment.