17.06.2026 - 21:40
La mesa del Parlament de Catalunya ha decidit d’acatar els tribunals i fer onejar permanentment la bandera espanyola a la façana de l’edifici –acatament que, a hores d’ara i lamentablement, ja no sorprèn ningú. La notícia ocupa uns quants paràgrafs a les pàgines de política i, com quasi sempre en aquests casos, hi ha qui ho vol presentar com un afer de legalitat, concretament de respecte a la legalitat. Però convé no deixar-se enganyar.
És cert que en el cas que ens ocupa, ben clarament, el TSJC –exercint el seu paper– ha recordat al parlament que l’obligació de penjar la bandera espanyola als edificis públics “no és opcional ni simbòlica, sinó una exigència jurídica derivada de la Constitució i de la Llei 39/1981, que instaura la presència permanent de la bandera nacional com a expressió de la sobirania, la unitat de l’estat i els valors constitucionals que representa”. Observem bé la formulació perquè és ben descriptiva. El tribunal es veu obligat a aclarir que la bandera no és simbòlica. És a dir: que no és un símbol i prou. Que és una cosa real, efectiva, executiva. Una exigència. Com un edicte.
Però és a partir d’aquesta constatació que l’acte d’ahir fa un tomb que em sembla molt interessant de comentar.
En el seu aclamat estudi sobre el nacionalisme banal, Michael Billig va descriure que els estats consolidats onegen –això dit en un sentit metafòric– constantment, sense que ningú ho note: les banderes estan als edificis, l’adjectiu “nacional” acompanya tota mena d’institucions, símbols i discursos, les festes rituals sumen sempre en favor de la imatge oficial, la selecció de futbol mobilitza cors i ànimes… Billig va anomenar el fenomen banal nationalism: el patriotisme d’ambient, aquell que no necessita proclames ni imposicions, perquè ja és l’aire que es respira, completament normalitzat.
I el cas és que nosaltres en parlem molt sovint dient que el nacionalisme espanyol gaudeix d’aquesta condició i el català no –ara, per exemple, l’efecte que fa a la Copa del Món.
Però potser resulta que la cosa no és tan clara i que encara en podem extreure un detall revelador i valuós, de l’anècdota. Un detall que avui, precisament avui, no ens hauria de passar desapercebut.
La situació que descriu Billig en el llibre és la d’un estat que ha normalitzat la seua hegemonia. Però, en canvi, això que veiem al Parlament de Catalunya amb la bandereta espanyola és exactament l’operació contrària: no s’hi veu un estat confiat i consolidat que funciona com una seda, sinó que s’hi veu un estat que necessita jutges per a fer-se present: sense coacció, la seua presència no arriba.
I –pense jo– un nacionalisme que ha de ser judicial per a ser visible no és exactament un nacionalisme banal, consolidat i normalitzat, no? Podríem dir que és ansiós, que és insegur, que és irreal, que és poregós… I amb això no és que la notícia canvie, però em sembla evident que sí que canvia la perspectiva. S’entén què vull dir?
PS. Ahir us vaig dir que l’atac del vaixell rus a un iot privat anglès en aigües de la Mànega mereixia una reflexió a fons. L’he feta en aquesta Pissarreta.
