Ousman Umar va explicar al llibre El viatge al país dels blancs el seu trajecte de Ghana a Europa, marcat per la curiositat, la lluita i la supervivència. Ara aquella història arriba al cinema amb un film amb el mateix títol que vol posar llum a la migració i recordar que, darrere de cada viatge, hi ha una vida que massa sovint no volem descobrir. La cinta ens explica la vida d’Ousman Umar i els seus companys de viatge, una història de migració, pèrdua i renaixement que, en ple auge del discurs d’extrema dreta, convida a mirar més enllà dels titulars i a reconèixer la humanitat dels altres. “Hi explico la meva història per tal que no hi hagi més històries com la meva. Que ningú no es torni a trobar en la situació d’haver-ho d’explicar. Tot això ho faig per evitar que algú més visqui les coses que he viscut.”

—Viatge al país dels blancs arriba al cinema aquest mes. Per què creieu que és important que una història com aquesta la veiem “els blancs”?
—És una història que posa llum a la foscor. Crec que tot allò que relacionem amb temes d’immigrants o de refugiats sempre va lligat al final a una connotació negativa o de precarietat. I, per primera vegada, crec que hem pogut trobar un film de lluminositat en la foscor. Vivim ara mateix un moment molt crispat. No coneixem prou l’altre i uns pocs s’han aprofitat d’aquest desconeixement. A vegades costa de creure que persones amb estudis siguin capaces de fer comentaris i de dir segons quines coses. L’extrema dreta s’aprofita de la desinformació, vol desinformar la societat: agafa titulars inexactes i cridaners i els potencia. Per tant, és importantíssim, ara més que mai, donar a conèixer realitats com les que hem plasmat en aquesta cinta. Cadascú ha de saber que és responsabilitat seva fer un pas per anar més enllà del titular. No et quedis només amb allò que l’altra persona vol que vegis, hi ha molt més. Si ets capaç de llegir els llibres d’història, veuràs que la fàbrica més gran d’immigració del planeta va ser Europa. No us n’oblideu.

—En un moment del film dieu: “Quan veieu gent fent cua en un menjador social, no voleu saber què hi ha al darrere, com han arribat fins aquí, perquè sabeu que serà massa dur.” Hi ha massa desconeixement?
—El gran desafiament que tenim és superar la barrera de conèixer l’altre. Perquè quan coneixes l’altre, t’adones que tots som exactament les mateixes persones, cerquem allò mateix. La pell negra [l’assenyala] és la collonada més gran que s’ha inventat. Hi grates una mica i al darrere hi ha una cosa que és el plasma. És igual que siguis groc, verd, negre… al darrere hi ha la mateixa cosa.

—Si els lectors volen saber la vostra història hauran de mirar el film, però potser en podem explicar algunes coses. Com ara que tot va néixer de la curiositat: veieu un avió i voleu saber d’on surt…
—La curiositat va ser el motor que em va empènyer a sortir del meu llogaret. Però crec que no sóc l’únic. La curiositat ha fet que els humans progressem: el fet de voler saber, el fet de voler entendre. Amb tot el respecte, no sóc ningú per a donar lliçons de vida, però vivim en una societat en la qual matem la curiositat dels nens de bon començament: encara no han desembolicat una joguina, que ja en tenen una altra. No els deixem tenir prou temps perquè es facin preguntes, com ara per què la joguina és feta d’aquella manera? No es valora res, perquè les coses cauen soles del cel.

—Aquesta curiositat us ha portat a viure situacions molt dures. Pagava la pena, aquesta curiositat?
—No és qüestió de què has viscut, sinó com integres aquestes vivències. Pots viure amb la foscor tota la vida o pots agafar-la i transformar-la en lluminositat i oportunitat. Justament això, volem transmetre. Tindria moltes raons per a quedar-me amargat al carrer, odiar l’ésser humà, perquè m’han fet la vida impossible en molts moments. Els meus millors amics, amb qui he compartit aquesta experiència, s’han mort. I d’una manera molt injusta. De raons per a quedar-me odiant i pensar que l’ésser humà és dolentíssim, en tinc moltes. Tinc mil raons per a odiar. I no és una qüestió de la duresa del viatge, sinó què he pogut fer amb tot això. Aquesta és la qüestió important.

—Ara explicàveu que heu perdut els vostres amics injustament. D’alguna manera, la vostra lluita també és per a reivindicar-los, per a explicar-ne la història.
—Em va costar d’entendre que explico la meva història per tal que no hi hagi més històries com la meva. Que ningú no es torni a trobar en la situació d’haver-ho d’explicar. Tot allò que faig és evitar que algú més visqui les coses que he viscut. És clar, tot plegat segons les meves possibilitats. I crec que, sens dubte, ho he aconseguit. He aconseguit de girar la truita. Però el preu que en vaig pagar… el preu que en vam pagar és tan alt.

—Quan vau començar la travessia us imaginàveu que trobaríeu les coses que us vau trobar aquí?
—Pensava que hi arribaria, que m’agafarien en braços com un nen i que em posarien una catifa vermella. I quan vaig arribar a Màlaga, hi vaig arribar emmanillat. Anys després, vaig tornar a la mateixa ciutat, saps com? A la catifa vermella del Festival de Màlaga, on vam presentar el film. Els tombs que fa la vida, eh?

—Al vostre país hi ha un lema que és: “Sempre endavant, mai enrere.”
Sí, és un eslògan del nostre país, que vaig tenir molt present en tot moment. Vaig entendre la importància de lluitar. Desgraciadament, en alguns sectors del primer món l’esperit de lluita s’ha perdut. No vull criticar ningú, ni de bon tros, però és el que veig. Ara, als nens, els ho donem tot fet. I jo vaig tenir la sort que, quan vaig néixer, em van inculcar aquest esperit.

—Quan éreu a Màlaga us van preguntar on volíeu anar i vau respondre: “Barça!” Què sabíeu de Barcelona?
—Quan tenia nou anys me’n vaig anar de casa: vaig anar a la ciutat més pròxima a treballar de soldador. I d’allà em vaig escapar, me’n vaig anar a la capital de Ghana. Hi arribaven vaixells i camions amb televisors de segona mà. I a la nit, els tècnics n’aconseguien arreglar algun. Sempre hi projectaven futbol. Recordo que la primera vegada que vaig veure la televisió hi havia un partit de la Champions, del Barça amb l’Arsenal. D’ençà d’aquell moment vaig sentir una afinitat amb el Barça. És cert que Thierry Henry jugava amb l’Arsenal i que també era negre, era molt més mulato comparat amb Samuel Eto’o i companyia, però tenia molta més afinitat amb el Barça.

—A mi, del film, hi va haver una cosa que em va impressionar: quan arribeu a Barcelona.
—Tot és diferent… No sabia com reaccionar davant moltes coses. Era la selva! Era com arribar a un altre planeta o a la Lluna. No entenia res. No entenia com funcionaven les coses. Per poc no se m’emporta un cotxe! I no una vegada, sinó unes quantes, fins que vaig entendre que quan hi ha un semàfor vermell no es pot passar. No tenia ningú que m’expliqués coses tan bàsiques com això. No va ser fàcil aprendre a viure en aquesta societat que hem creat. Tu vas estar vint-i-tres anys de la vida estudiant per a entendre la complexitat de la societat. Jo vaig arribar aquí a divuit anys i pretenien que ho entengués tot a la primera.

—Arribeu sol a Barcelona, però de sobte va aparèixer una persona que ho va canviar tot.
—L’àngel! Per sort, a la vida sempre hi ha molts àngels.

—Però, en aquest cas, n’hi ha un que és clau i que és la Montse. Qui és?
—La Montse és la persona que em dóna l’oportunitat de tornar a néixer. És difícil descriure’n el paper. Per mi és la meva mare. Però, a banda ser la meva mare, és un àngel de la guarda. La Montse em va acollir del carrer com ben poca gent ho faria. Encara que ella considera que no ha fet res, crec que va demostrar que l’amor realment existeix.

—La Montse, gairebé sense saber qui éreu, va decidir d’acollir-vos a casa seva i us va donar l’oportunitat que necessitàveu. Calen més persones com la Montse o cal canviar el sistema?
—Hi ha moltes més persones com la Montse que no ens pensem. Passa que tenim por d’actuar. Per això creiem que és fonamental donar importància a allò que va fer. Ella creu que no ha fet res, però realment és una acció, un comportament, de l’amor pur que ha perdut d’alguna manera la societat. Hi ha molta gent que, per por, no actua, però crec que té aquest amor a dins. Si es manifestés, el món seria una mica millor.

—Us preguntava també si cal canviar el sistema, perquè us he sentit dir que hi ha una manera de solucionar la migració.
—Crec que hi ha una solució a la migració forçada. De fet, no és una idea: fa quinze anys que treballo en la solució. I sense recursos, avui ja tenim casos d’èxit que ho demostren.

—Parleu de la vostra fundació?
—Correcte, Nasco Foundation. El nostre lema és: “Alimenta les ments.” Creiem que si vols ajudar una persona a dependre de tu, l’has d’alimentar. Però si vols ajudar-la a ser lliure, has d’alimentar la seva ment. I aquí ve la crítica, no? Si un nen no ha menjat, no pot estudiar, no es pot concentrar… Ja n’hi ha prou! Si us plau! Fa setanta anys que enviem tones d’ajut humanitari a l’Àfrica i, malauradament, molta gent del sud del continent encara és pobra. De fet, hi ha un estudi d’una professora de Harvard que diu que l’Àfrica ara és més pobra que fa cinquanta anys. No ho dic jo, sinó ella.

—Però vós sí que veieu què passa a la vostra fundació: quins resultats heu obtingut?
—Quinze anys després que comencéssim amb la primera escola d’informàtica, avui tenim accés a més de cinquanta escoles que es beneficien de les vint-i-una aules d’informàtica que hem creat. I, dels primers que van començar, alguns ja poden treballar d’informàtics, programadors, de Ghana per a l’estat espanyol. Gent que pot treballar per a empreses d’aquí sense la necessitat de pujar a cap pastera. De fet, el Banco Santander és el millor client que tenim. Vaig decidir de crear aquesta empresa per intentar de donar un motiu a aquests joves perquè es quedessin allà i contribuïssin, així, al creixement econòmic del seu país.

—I això posa fi a la curiositat que teníeu?
—La curiositat és com l’educació, l’aire que respirem. Sempre es pot aprendre alguna cosa, sempre es pot descobrir alguna cosa. I crec que és una cosa intrínsecament impregnada en el nostre ADN. La necessitat de progressar, de millorar la curiositat i la vida. En aquests quinze anys hem demostrat que el model funciona i ara necessitem ajut per a poder créixer a un altre nivell. Tenim quatre mil alumnes enguany sense disposar de subvencions públiques. Fa quinze anys que hi deixo l’ànima. Ho vaig muntar amb el sou de mecànic de bicicleta. Cobrava 1.240 euros i amb això pagava els meus estudis d’aquí, els professors d’allà i l’estudi del meu germà. Els primers quaranta-cinc ordinadors els vaig comprar amb tots els estalvis que tenia i amb l’ajut d’uns amics, en Gerard i la Laura, que em van deixar diners. Després, a poc a poc, els anava tornant el préstec. O sigui, si aquell xaval que va arribar a Barcelona amb una mà al davant i una altra al darrere avui ha estat capaç de transformar la vida de tantes persones, imagina’t si més iniciatives i institucions s’afegissin a la nostra causa… Podríem canviar el món sencer.

—I col·labora el govern de Ghana?
—Al principi et posen bastons a les rodes. Però a mesura que vas avançant, veuen la feina que fas i què aconsegueixes. No tinc res en contra del govern. No vull criticar. No pregunto per què el meu país no m’ajuda, pregunto què puc fer per ajudar el meu país. Crec que hem perdut aquest esperit de lluita i s’ha de tornar a recuperar. Tu també pots contribuir en alguna cosa. No sols cal reclamar els teus drets, també cal reconèixer les teves responsabilitats. I tu, tens cap responsabilitat? Doncs assumeix-la.

—Si algú llegeix l’entrevista i sent que vol ajudar-vos, com ho pot fer?
—Hi ha moltes maneres d’ajudar-nos. La via més fàcil seria entrar a la pàgina web i aportar-hi diners. Però demanar que m’ajudis és una cosa momentània. Si tu mateix et qüestiones, et preguntes i reconeixes l’oportunitat que tens de ser qui ets, de ser on ets, qui més et coneixes ets tu. Pensa en les coses en què pots contribuir. Aixeca’t del sofà, fes alguna cosa.