El premi Nobel d’economia Philippe Aghion va visitar ahir el Cercle d’Economia, on va desplegar la seva visió sobre la intel·ligència artificial. Una visió que ell va qualificar d’optimista amb cautela, i nosaltres, emmarcada dins el capitalisme de rostre humà. Aghion és dels qui creu que els estats poden suavitzar els efectes del capitalisme (i de la intel·ligència artificial també) amb mesures polítiques. I ahir ho va tornar a demostrar. L’home, tot un espectacle de veure en acció, no va parar de gesticular dempeus durant els vint minuts que va durar la seva conferència (“intel·ligència artificial i destrucció creativa: la nova revolució industrial”), i tampoc no va parar de moure’s a la cadira, balancejant el seu tronc, durant la mitja hora de debat amb Xavier Vives, el professor que del Cercle estant encapçala un centre d’estudis obsessionat amb augmentar la productivitat de les empreses. Aghion devia fer feliç al seu amfitrió quan va dir que gràcies a la intel·ligència artificial la productivitat anual podia augmentar d’un 1% de mitjana durant deu anys, per després estabilitzar-se. I no tan sols perquè ajudava en l’automatització de tasques (especialment administratives) sinó perquè la IA ajudava a tenir més idees i millors.

L’economista, impulsor de la teoria del creixement econòmic per mitjà de la destrucció creativa, és certament fill de pares creatius i amb idees. La mare, Gaby Aghion, va ser la fundadora de la marca de roba Chloé, i el seu pare regentava una galeria d’art a París. Tots dos jueus provinents d’Egipte i establerts a França. El fill, Philippe, ha desenvolupat tota una teoria sobre la intel·ligència artificial que creu que coses tan humanes com la intuïció,  l’art de la negociació o el saber portar equips no podran ser substituïts per les màquines. Aghion és dels qui creu que la IA destruirà llocs de feina, sí, però també en crearà de nous. L’home veu el futur amb l’optimisme clàssic dels partidaris del capitalisme de rostre humà, els qui creuen que un estat fort i que reguli pot suavitzar la disrupció que la IA comportarà, amb la pèrdua de molts llocs de feina i un augment enorme de la desigualtat.

Concretament, Arghion creu molt en una educació sense IA (que ensenyi els alumnes a escriure, llegir i fer matemàtiques amb llapis i paper), en un mercat laboral segur i flexible com el danès (“allà, durant l’atur de dos anys, els treballadors cobren el 90% del sou antic, i en canvi s’han de formar per adaptar-se al nou mercat”). De fet, Arghion no va descartar una mena de renda bàsica universal. Però adaptada a la seva manera: la gent podria cobrar una renda bàsica, sí, però en canvi de formar-se o treballar. Aquesta renda, va dir, es podria pagar mitjançant les fundacions que els ultramilionaris crearien, perquè l’estat els diria: o pagues un impost altíssim a la riquesa o crees fundacions que retornin el bé a la societat. Fundacions dedicades a l’educació, la medicina, etc. “Oh, és que vull que el meu fill sigui milionari, et diran. El teu fill serà milionari, però cal que sigui multimilionari? No, ja li anirà bé si és milionari. Crec que aquesta idea de les fundacions és una cosa que s’hauria d’impulsar. I seria una manera de retornar els diners al bé comú.” I aquí el Cercle el va ovacionar. El va ovacionar, interpretem, perquè aquesta opció (“impost o fundació”) la veien molt més atractiva que l’opció “impost o impost”.

Arghion, que es podria qualificar de socialdemòcrata, ha estat assessor de Macron a França, i ahir alertava dels perills que el sistema no sigui inclusiu i deixi enrere la gent. “Aleshores la gent opta pels populismes, I a França ens aterreix que ens acabi passant això”, va dir.

La crítica que alguns fan a Aghion, i a més que pensen com ell, és que té grans idees (fer el retorn a la societat, créixer sense abandonar ningú) però no té en compte el món real. Un món, per exemple, que ha exercit la crueltat desmesurada en rescats bancaris o a països (el rescat cruel a Grècia, per exemple, amb intervenció estatal). Un món, acceptat per ell mateix, que veu com els capitalistes primer demanen un mercat obert i competitiu, però quan creixen tendeixen a un monopoli que ofega i no deixa créixer. Els partidaris del creixement com Aghion viuen la paradoxa d’haver-lo de limitar, també. Aghion alertava ahir de l’exemple de les grans tecnològiques que han copat el mercat (Amazon, Google, Microsoft) i creu que amb la intel·ligència artificial pot passar igual.

Aghion, que es veia empàtic i proper, va fer broma de si fer la conferència en occità (la va fer en anglès) i va saludar, només d’arribar a l’estrada, el seu amic Andreu Mas-Colell. Tots dos han estat durant dècades professors a universitat d’elit dels Estats Units, fins que han acabat tornant a una Europa que voldrien millorar amb alguns retocs americans. Arghion, per exemple, va dir que, certament, Europa vivia un declivi econòmic comparat amb els EUA i la Xina. Els europeus innoven, però després la innovació s’aplica fora. Els europeus tenen poc fons de capital risc. I sovint, quan en tenen, és per a invertir-lo fora. A Europa es depèn massa de la tecnologia forana, sobretot dels Estats Units i la Xina. I a Europa, va dir, s’hauria de fer allò que Mas-Colell fa temps que defensa: atorgar beques d’investigació a cinc anys vista, o deu. I no pas d’any a any.

Va ser interessant escoltar l’opinió d’Arghion sobre la Xina. No és que innovin (ja no copien) sinó que, a més a més, a la Xina s’aconsegueix més competitivitat entre empreses, va dir, perquè l’estat en promou unes quantes i fuig més del monopoli. I, a més a més, l’estat dirigeix i regula fins al detall què pot fer l’empresa amb els diners. Arghon creu que la Xina ja està en condicions d’innovar en territoris de frontera. “Això sí, encara no són capaços de canviar el paradigma. Això només s’aconsegueix en societats lliures. Per això envien les seves elits a estudiar a societats com l’europea o l’americana”, va dir. Encara més interessant va ser escoltar la resposta d’Arghion a una de les preguntes de Vives: la Xina ha demostrat que no cal la democràcia per a créixer? Arghion va fugir d’estudi.

L’altre moment interessant de viure va ser en el torn de preguntes, quan una empresària catalana li va dir, molt educadament, que les xifres que el professor havia presentat sobre la pèrdua de llocs de feina causada per la IA eren de l’any 2023 i 2024, però que el gran salt havia ocorregut el 2025 i el 2026. “Veiem xifres de pèrdues de llocs de feina del 20%.” Arghion va insistir que un estat fort (“és l’hora dels estats”) i el propi cicle de la IA (crea i destrueix a la vegada) no feien pensar en un desastre immediat. Xavier Vives, després d’escoltar-se’l una estona, va explicar la teoria que diu que la IA destruirà totes les feines de la classe mitjana. Els humans faran les feines de la classe baixa, les manuals (molt elogiades pel premi Nobel, sobretot el model suís que els fa el pont a la universitat) i les feines de l’elit, com més va més rica, i reduïda.

El debat, que va incloure referències a 2001: Una odissea de l’espai, va acabar, sorprenentment, amb una pregunta filosòfica (si la IA s’alimenta del coneixement humà, en tenim prou?) que el professor no va acabar d’entendre.