Un marcià a l’Agència Tributària, o com ser l’últim de la fila per voler ser atès en català

Hi he arribat puntual, un minut abans de les cinc de la tarda. Havia demanat hora per fer la declaració de la renda feia setmanes, quan vaig entrar a la web de l’Agència Tributària de Catalunya: un bàner m’ho feia fàcil, “Si no saps per on començar la renda, comença per l’Agència Tributària de Catalunya.” Clic, una pàgina amb horaris d’atenció telefònica i presencial, i un enllaç per a demanar hora “a través d’internet”, clic, redirecció a la web de l’Agència Tributària espanyola. Dos clics va aguantar l’agència catalana. Vaig cercar hora i dia a Santa Coloma de Gramenet, on només hi ha oficina de l’agència espanyola. Doncs som-hi, a veure què ens hi trobem, vaig pensar, jo que fins ara havia anat tirant amb els esborranys confirmats i qui dia passa any empeny. I, arribat a l’oficina, m’hi he acabat trobant un cas de discriminació pel fet de voler ser atès en català; he hagut de veure com tothom passava davant meu perquè, quan vaig demanar cita, a més de triar un dia i una hora, vaig demanar de ser atès en català.

I es veu que això no passa mai, o gairebé mai, almenys en aquesta oficina. M’ha calgut una bona estona per a entendre-ho. En arribar a l’oficina llòbrega i xafogosa i d’un rigorós gris i blau fosc d’agència tributària, m’han adjudicat un número, el ZC-3. “Fixa’t en la pantalla; quan hi aparegui el teu número, t’indicarà la taula on t’atendran”, m’ha dit amablement el senyor del taulell del vestíbul, que m’ha parlat en català en tot moment, això sí.

M’he assegut a la sala d’espera, no gaire plena, una dotzena de persones amb la documentació i el carnet d’identitat a punt, pendents de la pantalla, que només mostrava anuncis d’una convocatòria de més de dues mil noves places de personal de l’agència tributària i informació de la temperatura i la humitat adients en els espais laborals durant els mesos d’estiu, que segurament aquella oficina incomplia amb escreix. Fins que ha aparegut una lletra i un número a la pantalla, Z-78, i una destinació, taula 7, i un home que duia un carretó i un munt de papers s’ha alçat i ha entrat en una sala més gran que hi havia oculta rere un plafó, allà on se suposa que tot queda resolt, dat i beneït.

La confirmació de declaracions de renda ha anat agafant ritme, i a mesura que la gent, ja atesa, sortia de l’oficina, la pantalla anava anunciant els números dels següents a passar per caixa, Z-79, Z-80, Z-81… I jo, tot esperant el meu torn, m’anava mirant el paper amb el número que tenia, tan curiós, tan anòmal, perquè després de la Z hi havia una C, i, en canvi, aquella gent que hi havia davant meu i que ja gairebé havia desfilat tota davant d’algun d’aquells treballadors d’Hisenda, hi tenia només una zeta i un número molt més alt, que ja superava la vuitantena. Amb el meu trist ZC-3 a les mans i amb la mirada fixa en aquella pantalla blava, he pensat: ves que aquesta C no vulgui dir “català” i que avui, ara que ja són quarts de sis de la tarda, tot just sigui el tercer contribuent que ha demanat de ser atès en català.

Quan ja havien estat atesos tot els que havien arribat abans que jo, Z-88, Z-89. Z-90, han començat a passar tots els que han anat arribant després, Z-91, Z-92, i me n’he anat de dret al senyor del taulell, a demanar explicacions. De seguida m’ha dit: encara no t’han cridat i ja fa estona que ets aquí, oi? Sí. Deu ser perquè vas demanar de ser atès en català. A veure el teu número…: ZC-3, ho veus? No recordes si, quan vas demanar cita, vas marcar l’opció de català? Suposo que sí, i quin problema hi ha? Mira, tu ets el tercer d’avui; en realitat, el primer, perquè els dos primers números eren de dues xineses que, quan van fer la reserva, es van confondre i no sabien on clicaven. Però voleu dir que no teniu ningú que em pugui atendre en català? Només hi ha dues persones que el parlen i justament tenen declaracions que són força llargues de fer. No hi ha ningú més en aquesta oficina que em pugui atendre en català? No. Com pot ser? No el parlen. No el parlen ni l’entenen? Potser sí que l’entenen, però no el parlen.

M’indigno, li dic que pel fet de voler ser atès en català tinc menys dret de no perdre el temps que els qui seran atesos en castellà. Arriba una dona que sembla tenir un càrrec més alt, però es manté aliena a la conversa i va dient coses en veu baixa al del taulell mentre miren un monitor. I apareix un noi esprimatxat, vorejant la trentena, camisa blau cel dues talles massa grans, espatlles encongides i unes ulleres que li rellisquen per la suor. Sembla haver tret el nas al vestíbul per estirar les cames, res més. És el de la taula 10. Em diuen que el que parla català és el de la 8 i que ja no li deu faltar gaire. Però com que començo a fer pena al del taulell, que ha descobert una anomalia que fins ara ignorava, deixa anar al de la 10, el noi esprimatxat, en castellà: “I tu, què, no ho faries en català?” Com si li haguessin dit que es llancés en paracaigudes: obre els ulls com taronges, fa un pas enrere, diu no, no, amb cara d’espant, i s’esmuny rere el plafó.

Em dic que ja en tinc prou, que me’n vaig, i que ja faré la declaració un altre dia en un altre lloc, però tot just m’avisen que el de la taula 8 ja em pot atendre, i em deixo endur pel pragmatisme de no voler perdre més temps del que ja havia perdut fins ara. Al cap de pocs minuts de gestions, surto d’aquell forat trist i xafogós amb dues certeses: d’una banda, quants diners hauré de pagar a la hisenda espanyola i, d’una altra, que aquell senyor del taulell, l’únic indici d’empatia i humanitat que m’he trobat enmig d’aquella fredor funcionarial, acaba de descobrir, “perquè no en tenia ni idea fins ara que has vingut”, que els ciutadans que volem parlar català estem discriminats en aquest lloc on fa anys que treballa.