Ahir vaig presentar a Brussel·les Entendre els mapes. Va ser una presentació especial perquè la va voler fer el president Carles Puigdemont i tots dos vam recordar una època, a final dels anys vuitanta i primers dels noranta, en què vam coincidir al diari el Punt i vam fer molta feina junts. Era inevitable –per la matèria del llibre– de parlar d’un suplement que ell i jo vam publicar l’any 1991 a la revista Presència, per a commemorar-ne el número mil, amb el títol de “Atles de l’Europa futura“. Hi dibuixàvem, amb mapes i tot, com podria ser Europa uns quants decennis endavant. Diguem, per tant, que ara. [El podeu consultar ací.]

No érem els únics que fèiem, aleshores, exercicis d’aquella mena. El mur de Berlín havia caigut uns quants mesos abans i era prou evident que s’obria un temps de canvis enormes i que es podia reflectir cartogràficament. La Vanguardia també en va fer un i, com era previsible, fou el més conservador de tots i va encertar ben poca cosa a dibuixar allò que som avui. El Financial Times en va publicar un altre que ja preveia, com nosaltres, la independència de Catalunya. I Le Monde tenia la seua pròpia visió i dibuixava molt bé els corrents centrals, però no entrava gaire en els detalls particulars. Cadascú mirava Europa del seu angle, segons els seus interessos i les seues obsessions. Al Punt, dirigits per Joan Vall Clara, en vam voler oferir un amb la visió del catalanisme, de l’independentisme català, perquè vam pensar que era necessària, en aquell moment en què l’independentisme era més aviat un fenomen marginal en termes polítics.

I, vist en perspectiva –ara que fa trenta-cinc anys d’aquella publicació–, tot rellegint-lo m’ha sorprès fins a quin punt vam saber dibuixar el futur i plasmar-lo en mapes: la consolidació del poder d’Alemanya com a centre de gravetat del continent; l’acostament entre París i Berlín; l’arrenglerament progressiu de tota l’Europa central amb la Unió Europea; la tendència del Regne Unit a pivotar cap a Amèrica –que el Brexit acabaria demostrant de manera tan espectacular com dolorosa–; la resistència permanent de Rússia a integrar-se en el projecte europeu; la independència de les nacions ex-iugoslaves i soviètiques; l’emergència dels problemes nacionals a l’Europa occidental –amb Escòcia i Catalunya com a focus principals… Fins i tot fenòmens més tardans o anecdòtics, com ara això que es va acabar anomenant Tabàrnia, hi eren ja apuntats en aquell atles –sense encert necessàriament en el format específic que han acabat adoptant, però sí en el fons i en les raons del moviment.

Em sembla, amb tot, que la qüestió interessant avui –ara que la realitat ens permet d’analitzar aquell exercici amb prou perspectiva– no és allò que vam dibuixar el 1991 bé. Sinó el perquè.

Quan algú encerta una previsió a llarg termini –com ara trenta-cinc anys–, es tendeix a pensar que o bé té dots endevinatoris o, simplement, que va tenir sort. Però totes dues explicacions esquiven la qüestió de fons. Els dots endevinatoris no existeixen –com a mínim, jo no en tinc– i la sort, quan és sistemàtica, ja no es pot considerar sort.

Allò que hi havia rere l’atles –que avui vull reivindicar– era una cosa molt més senzilla i molt més profunda alhora –una cosa que, tres dècades i mitja després, em sembla més necessària, com a guia de la nostra quotidianitat, que mai. Hi havia la convicció –en aquest cas, compartida per tots dos– que la història no la fan principalment els esdeveniments del dia a dia, sinó els grans corrents de fons. I que allò que sembla inevitable avui, normalment sempre és la culminació d’un procés que ve de molt lluny. Que per a entendre on va el món, en definitiva, cal saber –molt al detall– d’on ve.

Els historiadors francesos de l’escola dels Annales –Braudel, sobretot, però també Bloch, Febvre i Le Roy Ladurie– van formular fa moltes dècades un concepte que a mi sempre m’ha semblat un dels més útils que ha produït la historiografia moderna i que puc assegurar que va canviar la meua vida: el de la “longue durée”, la llarga durada. La idea que hi ha tres temps simultanis en la història: el temps curt dels esdeveniments –les guerres, les eleccions, les crisis–, que és el que omple els diaris i precipita els canvis; el temps mitjà de les conjuntures –les oscil·lacions econòmiques, les generacions polítiques, els cicles culturals–, que és el que analitzen els assagistes i estableix les bases dels canvis; i el temps llarg de les estructures –la geografia, les mentalitats, les tradicions, les formes profundes d’organitzar la vida en comú–, que és el que moltes voltes no veiem, però que és, al capdavall, el que determina realment les coses de debò. No hi ha grans canvis, grans revolucions, que no provinguen de segles enrere.

Braudel, específicament, ho va explicar amb una claredat que no he vist superada: “Els esdeveniments són l’escuma a la superfície del mar. Però, per a comprendre el mar, cal mirar i entendre els corrents profunds.” I això era, ho dic amb tota la modèstia del món, allò que vam fer en aquell atles.

En pose un exemple concret. Quan vam escriure que el Regne Unit pivotaria inevitablement cap a Amèrica, no ho vam dir perquè tinguéssem cap informació privilegiada sobre allò que pensaven els britànics de l’època. Ho vam dir perquè la història d’Anglaterra –no pas la del Regne Unit en general, sinó la d’Anglaterra específicament– és la d’un país que sempre ha mirat cap al mar més que no pas cap al continent. Que ha tingut una relació amb Europa sempre ambivalent, sempre plena de reticències, sempre marcada per la convicció profunda que ells són una altra cosa, que els seus interessos són atlàntics i no continentals. Que Churchill, que va ser un dels pares de la idea europea, mai no va concebre que Anglaterra en formés part: la idea era que els altres s’organitzessen, no pas ells. Si saps tot això i ho tens assumit i ben interioritzat, el Brexit no és una sorpresa, sinó una conseqüència lògica.

Passa el mateix amb Alemanya. La seua consolidació com a centre de gravetat europeu no sols és el resultat de decisions polítiques recents: és geopolítica. És la conseqüència de la seua geografia –al cor del continent, sense fronteres naturals que la protegisquen ni la limiten–, de la seua demografia, de la seua estructura industrial. Bismarck ja ho veia. Hitler en va fer una versió monstruosa que vam haver de frenar amb les armes. Adenauer en va fer, finalment, una versió civilitzada i positiva. Però la força de fons, el corrent profund, era la mateixa.

I Catalunya? I Escòcia? Bé, simplement, contra allò que alguns pensen, la nostra emergència com a problema polític no cau del cel. Ve de segles, ve d’una identitat diferenciada, d’una llengua pròpia, d’unes institucions específiques, d’una consciència nacional que no va desaparèixer mai del tot malgrat tots els intents d’eliminar-la, d’un antagonisme permanent amb Madrid o Londres que no té solució possible. Qui volia entendre la política europea a fons ja havia de tenir en compte aquesta realitat que va esclatar de manera espectacular la dècada passada. Però la majoria dels analistes no ho van voler veure aquell 1991, per ideologia –per exemple, en el cas de La Vanguardia–, però també perquè pertanyia al temps llarg, que és el temps que els diaris o la majoria dels diaris tendeixen a ignorar.

Trenta-un anys després, repassar aquell atles m’ha fet pensar en la feina encara inacabada que tenim entre mans. És cert: Catalunya –en el format territorial que siga– encara no és independent. Però, en canvi, pot dubtar algú que el conflicte entre Catalunya i Espanya és avui més agut que mai? Sobretot, infinitament més agut que aquell 1991, a un sol any de la gran operació de maquillatge espanyolista i espanyolitzador que van ser els Jocs Olímpics?

En aquest sentit, hi ha una pregunta que apareix sovint quan es parla en aquests termes de moviments nacionals com el català i l’escocès: si la “longue durée” indica tan clarament que aquestes nacions acabaran tenint un estat propi, per què encara no l’han aconseguit? La resposta és senzilla i ens la donen els mateixos historiadors. Braudel parlava de “les structures en attente” –les estructures que esperen–, forces que existeixen i que ja tenen pes real, però que estan com adormides, acumulant energia, esperant les condicions adequades per a manifestar-se del tot. Charles Tilly, que va estudiar durant dècades la formació dels estats europeus, distingia amb molta precisió entre les causes d’un procés nacional i les condicions de possibilitat que el feien irreversible: una identitat, una llengua, una injustícia estructural poden existir de fa segles, però necessiten un arrenglerament de factors externs per a activar-se del tot –un canvi en l’ordre internacional, una crisi que debilite l’estat central, un moment de lideratge que cristal·litze una demanda latent. Walker Connor, l’especialista en etnonacionalisme, ho expressava amb una imatge molt gràfica: les nacions sense estat funcionen com el vapor en una caldera tancada. La pressió hi augmenta constantment, pot trobar vàlvules de sortida parcials, pot semblar continguda durant molt de temps, però, mentre la caldera no s’obre, la pressió no desapareix: s’acumula.

Més concretament, el politòleg escocès Michael Keating –que coneix Catalunya tan bé com Escòcia– ha anomenat aquest període que ja vivim nosaltres com el de la “deferred sovereignty”, la sobirania diferida: la nació ja existeix com a realitat política i cultural plena, com a projecte polític que lluita, però l’estat encara no, i allò que hi ha entre totes dues coses no és un fracàs ni una negació, sinó un simple interval. La pregunta correcta que ens hem de fer avui, per tant, no és per què Catalunya o Escòcia encara no són independents –com si la demora fos una refutació–, sinó en quin moment del procés ens trobem i quines condicions manquen encara per a rematar-lo. Braudel m’imagine que ho hauria dit d’una manera molt seca, com expliquen que era el seu estil: no confonguem pas la posició actual del vaixell amb la destinació final.

Ahir, a Brussel·les, recordar tot això em va semblar especialment important per les circumstàncies personals de l’acte –i el lector ja em disculparà la intrusió biogràfica. Perquè el dia a dia és fonamental, això no ho pot dubtar ningú. I les eleccions compten, les decisions polítiques compten. Allò que diuen els dirigents importa. La repressió existeix. I el combat és a dos. No vull pas menystenir res de tot això, perquè seria una estupidesa de part meua. Però sí que crec que avui és un bon dia per a recordar que si l’anàlisi del dia a dia no es basa en la comprensió dels corrents profunds, tendirà a ser únicament soroll i no ens servirà de gaire per a navegar cap a bon port. Com crec que demostra fefaentment aquest atles escrit fa trenta-cinc anys i la comparació amb uns altres de semblants que es van publicar en aquella època.

Ara, que quede clar que si aquell atles va encertar moltes coses és perquè el mètode que respectava era sòlid. No pas el nostre mètode personal –que ben poca importància tenia–, sinó el mètode creat pels grans historiadors d’aquesta Europa nostra, aquell que consisteix a mirar la història a partir de les estructures profundes, en compte de quedar-se embadalits en la superfície dels esdeveniments. Per això mateix, rendir-se o cansar-se –fins i tot el mal humor– per les onades d’avui o de demà, no saber mirar el gran mapa, és un exercici tan inútil com ben poc profitós.

PS1. I, també en termes periodístics, si serveix d’alguna cosa recordar això avui és per a dir a la gent que llegeix VilaWeb –que és gent que pensa i que s’interessa pel món– que la torrentada d’informació que ens arriba cada dia és important, però que no n’hi ha prou de veure-la passar. Per això us oferim tantes anàlisis, tanta opinió, tantes pissarretes i tants articles de fons que van més enllà del simple flaix informatiu. Perquè cal reservar-se una mica de temps i d’energia per a mirar el gran mapa si no ens volem perdre en la confusió del dia a dia. Per a preguntar-nos incansablement d’on vénen les coses, quins corrents les empenyen i quines forces de fons les determinen. Després, els humans l’encertarem més o menys amb les nostres accions, i les coses passaran o encara no passaran, però allò que determina on arribarà el vaixell no és pas l’escuma.

PS2. Com fem cada any al juny, avui hem començat aquesta campanya especial de donacions a VilaWeb. Centenars de milers de vosaltres llegiu els nostres continguts sense cap contrapartida que ens puga ajudar a sostenir aquesta organització que som, i avui apel·lem a la vostra solidaritat i responsabilitat perquè en tingueu cura, també vosaltres.