El politòleg David Bajona i Carrera (1971) treballa a la Generalitat, al Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), on analitza l’opinió publicada i fa seguiment dels mitjans de comunicació. Però la seva gran passió és la seguretat. Ha estat analista del Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya; és coautor del llibre Política de defensa i Estat propi (Base, 2016), en què defensa que Catalunya tingui polítiques de defensa i militars pròpies; i ara publica Manual de supervivència. Les crisis no avisen, prepara’t (Grup 62), en què defensa que els individus sàpiguen preparar-se en situacions d’aiguats, incendis o confinaments. És un manual breu, d’una setantena de planes, que parteix d’una premissa: hi ha crisis en què l’ajuda tardarà a arribar i val més estar preparats per a sortir del pas.

—Sou coautor del llibre Política de defensa i Estat propi, en què defensàveu la importància per a una societat de tenir polítiques de defensa i exèrcit. I en aquest llibre defenseu la importància per a un individu de saber-se enfrontar a perills. Per què us interessen aquests temes? D’on us ve?
—Suposo que deu ser innat. Jo m’havia dedicat a analitzar conflictes, terrorisme. I m’agrada l’enfocament que tenen els països escandinaus, en què s’assumeix força bé que els serveis d’emergència no arriben sempre a tot arreu. I que pot passar un temps fins que no rebem ajuda i ens hem de cuidar, mentrestant. Sóc pare de família, i només em preocupa que quan hi hagi un problema no en tingui més del compte. Visc a Òdena, un lloc on, d’un dia per l’altre, durant la pandèmia, ens van confinar. Els primers de Catalunya. Si tres mesos abans m’haguessin explicat que em trobaria barreres de ciment a les carreteres perquè no pogués passar i que no veuria ni una ànima pel carrer, o que aniria a comprar al supermercat i hi faltarien coses, no m’ho hauria cregut. I  va passar.

—Llegint el vostre llibre, pensava: aquest home exagera. I justament avui, dijous, incendi a Òrrius. I la gent, confinada.
—És clar, les coses passen. I també va haver-hi un confinament a Manresa per una indústria química. Només obrint el Telenotícies tenim informacions inquietants: l’Ebola, possibilitats d’una pandèmia, la situació internacional, els russos.  Això no vol dir que hàgim d’anar amb por, però en tenim, de riscos. I potser en tenim més ara que no fa dues dècades.

—Sí? Per què ho creieu, això?
—Pel context internacional, que fa dues dècades potser era més estable. Ara mateix tenim una guerra a Ucraïna que es pot agreujar, tenim un govern nord-americà que ha retirat fons de l’OMS i, per tant, l’OMS pot ser menys eficaç quan prevé malalties infeccioses. No sembla que hagin disminuït els riscos de tenir problemes, sinó que han crescut.

—Voldria parlar d’alguns elements de què tracteu en aquesta guia, que m’han xocat per desconeixement. Per exemple, un rebost que pot mantenir els aliments durant anys. Anys?
—Sabent que cap rebost a llarg termini és millor que alimentar-se de productes frescos, sí que és factible poder tenir una reserva d’aliments que permetin no tan sols sobreviure, sinó alimentar-nos tan a prop de la normalitat com sigui possible. Això ho han estudiat força les organitzacions que gestionen situacions d’emergència, els militars, etcètera.

—Fem la llista d’aquests aliments.
—Una combinació d’aliments que tinguin carbohidrats, com per exemple arròs, i que tinguin proteïnes, com els llegums, amb complexos vitamínics, perquè aquests aliments no aporten les vitamines que necessitem. I aquest és una mica el punt feble. L’altre gran problema, en un rebost a llarg termini, és el subministrament d’aigua. L’aigua és vital. Podem sobreviure més temps sense aliment que sense aigua.

—Parleu de tres setmanes a vuit sense aliment. I, en canvi, solament tres dies sense aigua.
—Sense aigua no hi ha possibilitat de sobreviure gaire temps. En canvi, sense aliment podem allargar la situació una mica més.

—Parleu de la motxilla de setanta-dues hores. Què és això?
—Si estem setanta-dues hores sense cap possibilitat d’ajuda, en una situació crítica o un desastre, amb aquesta motxilla sóc capaç de sostenir-me. A la motxilla de setanta-dues hores hi tinc tot allò que necessito: eines de tall, una llanterna, corda, una farmaciola per a practicar primers auxilis, menjar i aigua. La idea és que puc trigar setanta-dues hores a rebre ajuda o a desplaçar-me fins a un lloc on tingui recursos o ajuda.

—La Unió Europea recomana aquesta motxilla, he vist.
—Sí, hi ha una directiva europea, i això és relativament recent. De fet, si pensem en els desastres que hem viscut recentment a prop de casa nostra, per exemple la dana, veiem que l’ajuda no va ser immediata i va trigar a arribar. No és una mesura de temps poc realista, sinó al contrari.

—Vós aquesta motxilla la teniu preparada?
—Sí, procuro tenir sempre una motxilla al cotxe equipada amb les coses que em fan falta i adaptada a les meves circumstàncies.

—Parleu també de tenir un vehicle preparat.
—Hauria de ser un vehicle de tracció total. En una situació d’emergència els elèctrics són més vulnerables. Si cau la xarxa elèctrica, com ens va passar, aquests vehicles tenen aquest problema. Darrere d’aquest llibre hi ha una lògica, una manera de pensar. I és no pensar què és més barat, més accessible, més fàcil d’aconseguir, sinó que els vehicles, per exemple, siguin capaços de sortir d’una zona molt embarrada. I que en comptes de comprar-nos la llanterna més barata en comprem una que no es faci malbé quan caigui terra. I si ens comprem una motxilla d’emergències, no ens comprem la més barata sinó la més resistent. És tota aquesta lògica la que va aflorant.

—Quan parleu dels telèfons, parleu de la importància del telèfon 2G. El Nokia de tota la vida. Per què és millor aquest telèfon?
—Perquè mantindrà la bateria durant més temps i ens permetrà una cosa important: enviar missatges SMS, que són missatges que poden trigar més a tenir dificultats en una situació de crisi.

—Un SMS aguanta més que un WhatsApp. Per què?
—Perquè els WhatsApp depenen de servidors i de xarxes de dades, que si hi ha dificultats, són les primeres que s’aturen. A més a més, fan un ús molt intensiu de dades.

—Vós el teniu, aquest telèfon?
—Sí, jo no l’he llançat pensant que això em farà falta un dia. I és allà, en un calaix, amb la bateria carregada.

—Teniu un capítol dedicat a l’autodefensa i dieu que és important de tenir un esprai de gel o pebre. Quins són aquests esprais?
—Són esprais que pots comprar a una armeria. Has de pensar en una situació en què algú t’intenta agredir. Si passa, aquests esprais et permeten evitar-ho sense entrar en contacte físic amb l’agressor. I et donen l’oportunitat de sortir d’una situació complicada.

—Tinc la sensació que voleu que la gent s’espavili una mica, en compte d’esperar que li ho facin tot.
—Crec en la filosofia en què nosaltres som els primers responsables de nosaltres mateixos. No es tracta tant que la gent s’espavili al marge dels serveis d’emergències, que a casa nostra funcionen raonablement bé i cal fer-los cas. Però hi ha situacions en què no podem rebre ajuda de seguida. Hi ha situacions en què és difícil que rebem ajuda. Hem d’assumir que preparar-nos per a una situació d’aquesta mena és necessari i prudent. Hi hauria d’haver uns mínims.

—Dieu que la gent es formi una miqueta en primers auxilis. Quina formació recomaneu?
—Si n’hem de triar una, la formació destinada a prevenir el control d’hemorràgies, que seria el més crític.

—Voleu dir res que no hagi demanat?
—Darrere del llibre hi ha la filosofia de poder ser autosuficient en una situació de crisi. I això ens permet ser més resilients a tots plegats. Aquest llibre té una funció social: ajudar la gent que entengui que pot sobreviure a una situació d’emergència o de crisi, i com fer-ho. Si en una situació de crisi, els serveis d’emergència han d’ajudar menys gent, funcionaran millor.