La notícia que el català tindrà un paper, si més no, discret en l’acte de benedicció de la torre de Jesús de la Sagrada Família, presidit pel papa Lleó XIV, ha originat sorpresa i indignació. És natural, si tenim en compte la catalanitat de l’arquitecte, de qui aquell mateix dia s’escauran els cent anys de la mort, enmig d’un procés canònic de beatificació. De fa vint-i-cinc anys, s’ha parlat amb molta claredat –lluny dels segrests ideològics a què va ser sotmès pel conservadorisme més ranci– de la relació d’Antoni  Gaudí i Cornet amb la política. O, més ben dit, amb el catalanisme. Aquests darrers temps, el debat s’ha anat reduint al dilema de si podia ser considerat un protoindependentista o bé un home massa conservador, que refusava la idea de “separatisme” per tot allò que tenia associat de desordre social i revolucionari. No tenim elements per a aclarir la disjuntiva, però sí que hi ha prou proves que algunes de les seves opcions avui serien considerades d’allò més radicals.

En català, fins i tot al calabós

Per exemple, l’any 1904, durant una visita del jove Alfons XIII a Barcelona, Gaudí féu de guia al monarca espanyol parlant-hi exclusivament en català, mantenint la llengua malgrat l’espanyolisme del rei i aconseguint, fins i tot, que el president del govern espanyol, Antoni Maura, un mallorquí renegat, parlés la seva llengua materna. Perquè si una cosa no suportava l’arquitecte era aquells catalans “que’s rendeixen a Castella” i “desvirtuen llur propi esperit”, com Maura mateix. “Parlar català, per nosaltres, és un obligat homenatge que fem al nostre origen. I ell parlant castellà amb mi, essent mallorquí, sembla que despreciï a tot el poble que no té altre expressió que la llengua que jo li parlava i que era precisament la seva.” Aquestes declaracions es van publicar en una entrevista feta per Guillem Forteza, un estudiant d’arquitectura mallorquí, per a la revista Ofrena. Censurada per les autoritats, no es va publicar fins al cap d’un temps a la revista Vila-nova de Vilanova i la Geltrú. Va ser arraconada o negligida durant anys, i l’any 2001 va ser recuperada per Lluís Bonada al Temps.

El cas és que Gaudí no solament va mantenir el català davant el Borbó o el president, sinó també amb l’intel·lectual Miguel de Unamuno, que, malgrat l’amistat que l’unia amb Joan Maragall, no tingué mai una actitud gaire condescendent amb el catalanisme. 

És més conegut l’episodi de la seva detenció, l’11 de setembre de 1924 –la primera diada sota el règim de Primo de Rivera–, en què es negà a parlar en castellà a la policia, quan li barraren el pas a la missa pels patriotes catalans organitzada per la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat a Sant Just i Pastor. Insultat, amenaçat i vexat pels agents espanyols, no va perdre la calma ni renuncià als seus drets al calabós. No era la primera vegada que topava amb les autoritats espanyoles: l’any 1920, durant la visita del mariscal Joffre a Barcelona per a presidir els Jocs Florals –un episodi d’alt voltatge polític, que enfrontà els catalanistes amb els sorges–, ja li va anar de poc que no el detenen.

Gaudí va ser un català del seu temps: un home de la Renaixença. La seva biografia es resumeix, com assenyala Armand Puig, en el lema “Déu, pàtria i amor” dels Jocs Florals, espai predilecte del catalanisme cultural i de la recuperació de la llengua catalana per a la literatura. Com desenvolupa l’historiador Lluís Duran i Solà, la fe cristiana és el fonament, la pàtria el marc concret i l’amor el principi que articula els altres dos elements mitjançant la seva arquitectura. “Que cadascú empri el do que Déu li ha donat. La realització d’això és la màxima perfecció social. Jo treballo per Catalunya dins el meu camp aprofitant, alçant el temple, ja que el temple és el més digne de representar un poble”, explicava Gaudí, citat pel seu biògraf Josep Bergós. Catalunya viu un moment de grans tensions i transformacions econòmiques, socials, intel·lectuals o polítiques, i les arrels –la cultura, la personalitat, la llengua, les institucions– emergeixen com a força creativa i il·lusionadora. El modernisme i alhora el catalanisme polític. No cal dir que el patriotisme de Gaudí s’expressa en els símbols que usa en la seva obra: dracs, senyeres, etc.

Fe i catalanisme

Gaudí, tot i dedicat gairebé exclusivament a la seva professió, com una forma de lloança i servei a Déu, va mantenir uns ideals ferms, un sincer patriotisme. No era, com recorda Puig, un home polític, a diferència dels altres dos altres arquitectes amb qui forma la tríada del modernisme, Josep Puig i Cadafalch i Lluís Domènech, que tingueren una notable carrera, especialment el primer, en la política catalana. Però això no vol dir que no fos temptat per Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó per a anar a les llistes de la Lliga Regionalista, el partit catalanista conservador amb què sintonitzava, conscients com eren del seu paper de símbol nacional. Lector del diari del partit, la Veu de Catalunya, només els donà suport en unes eleccions provincials, just després de la Setmana Tràgica, amb la signatura d’un manifest titulat “Catòlichs de Barcelona: Per religió y per la Pàtria, voteu com de consuetud, la candidatura de la Lliga Regionalista”.

El profund arrelament al país també tenia relació amb aquella fe a la qual s’anà consagrant d’ençà d’una joventut frívola i despreocupada. Hi tingué una influència decisiva el bisbe Josep Torras i Bages, l’influent autor de La tradició catalana, que vehiculà el catolicisme cap al catalanisme polític, rebutjant la unitat catòlica espanyola, que relligà el tron amb l’altar, i situà la llengua catalana no solament com a creació de Déu, sinó com a eina d’evangelització. El bisbe Torras era el consiliari del Cercle Artístic de Sant Lluc i havia fundat la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat. Tampoc no es pot passar per alt la influència política d’amics de Gaudí com el seu mecenes, Eusebi Güell, o el poeta Maragall, i la gran admiració que tenia per Prat de la Riba com a dirigent polític que havia demostrat que Catalunya se sabia governar. Amb motiu de la seva mort va fer una de les poques declaracions polítiques de la seva vida, recollides en l’entrevista d’Ofrena.

Com més universal, més català

Per a Gaudí, no hi havia possibilitat de “soldadura” entre catalans i castellans: “Els catalans tenen el sentit de la plasticitat que és lo que dóna idea del conjunt dels objectes i de sa situació relativa. El mar, la llum mediterrània, donen aquesta admirable qualitat de percepció. Per això als catalans la realitat mai els enganya, sinó queʼls instrueix.” Els castellans eren ben diferents, bàsicament perquè, “davant del problema de Catalunya, per exemple, ja en confessen lʼexistència, ja el veuen, lo que no veuen és la necessitat de resoldreʼl. Ells ja inquireixen la veritat, però no exerciten la justícia. Perquè la justícia és donar al Cèsar lo que és del Cèsar. No basta dir: això és del Cèsar, sinó és precís doblegar la voluntat en que això estigui en mans del Cèsar. I aquesta voluntat els castellans no la tindran mai respecte al problema de Catalunya”.

Un dels seus deixebles, Cèsar Martinell, ho va resumir: “Gaudí era un arquitecte i un home catalaníssim. Ell creia que la seva obra no era ni podia ésser prou compresa fora de Catalunya.” Josep Pla reblava al seu “homenot”: “Gaudí és un dels catalans de volada més vasta que en la nostra història ha existit. Sobre la seva figura i la seva obra s’està acumulant, provinent de tot el món, un tal interès, una aital curiositat, una massa tan enorme de bibliografia, que el seu cas tendeix a ser una repetició del de Ramon Llull. Ara bé: com m’és s’eixampla la dimensió universal de Gaudí, amb més claredat va apareixent la seva arrel terrestre catalana, més explícitament es manifesta l’home d’aquest país.”