02.06.2026 - 18:30
El pas del temps, sense memòria, permet reescriptures insòlites de la història que farien obrir com unes taronges els ulls dels qui la visqueren de primera mà. Per exemple, que un home que creia que l’autonomia que ara governa s’hauria d’haver suspès molt abans de l’octubre del 2017 digui, ara, que “Catalunya no demanarà permís a ningú” per a negociar el finançament. Per exemple, que el ministre de l’estat que el març del 2020, a través de l’estat d’alarma, va eixugar el poder de les autonomies, va centralitzar les competències i en va assumir el comandament únic, posi ara la pandèmia com un exemple d’eficàcia de la descentralització. “Allò va ser un test d’estrès per al model autonòmic”, ha dit avui.
El president Salvador Illa s’ha presentat com un defensor orgullós del model autonòmic i d’una Europa que, segons ell, avança cap al federalisme. Avui ha participat en una taula rodona a la reunió anual del Cercle d’Economia, al Palau de Congressos de Catalunya. Potser si l’hagués sentit Alberto Núñez Feijóo, que durant la crisi sanitària presidia la Xunta de Galícia, hagués arquejat una cella. Potser si l’hagués sentit Íñigo Urkullu, que presidia el govern basc, li hauria etzibat alguna cosa. Aquells dies, el seu portaveu, Josu Erkoreka, parlava d’un “155 en matèria de salut i de seguretat”. Però avui no l’acompanyava cap dels dos.
La conversa d’Illa era amb el successor de Núñez Feijóo, Alfonso Rueda, i amb el d’Urkullu, Imanol Pradales. Dos perfils discrets, més i tot que no pas els seus antecessors. Dos homes poc cridaners, avesats al segon pla, que ningú no s’esperava que arribessin a dalt de tot uns anys enrere, una característica que, de fet, comparteixen amb Illa. Tots tres han debatut sobre el futur del model autonòmic de l’estat espanyol amb la moderació de Pau Guardans, vice-president del Cercle, empresari del sector hoteler, i director general d’Indústria al Ministeri d’Indústria espanyol quan l’encapçalava el difunt Josep Piqué. Guardans de seguida ha deixat clar el marc de consens: “Espanya s’ha convertit en un país pràcticament federal”, segons que ha dit, i els intents de dur més enllà el model, el pla Ibarretxe i el procés, no són “ni desitjables ni probables per l’arquitectura institucional europea i espanyola”.
Amb aquest llistó, Illa, Pradales i Rueda s’hi han sentit ben còmodes. Com s’imaginen l’Espanya de les autonomies, d’aquí a vint anys? Potser amb un model de governança més eficaç i amb una mica més de competències, però cap dels tres no ha estat grandiloqüent. Illa ha dit que cal millorar els mecanismes de col·laboració i ha dit que Catalunya protegirà un model que uns altres volen involucionar”. Pradales ha criticat el “cafè per a tothom”, ha insinuat la necessitat de reformar l’estatut basc, l’únic que no s’ha retocat en quaranta-sis anys, ha demanat “noves matèries i capacitats”, per exemple, en política migratòria, i ha dit que volen refermar una relació bilateral amb l’estat. A Rueda encara li ha semblat excessiu el plantejament: “Pensar que s’ha de parlar més amb uns que amb altres, seria demolidor i posaria en qüestió l’estat autonòmic.”
L’únic punt de fricció significativa ha estat la reforma del finançament que va presentar María Jesús Montero fa uns mesos, quan encara era ministra. Illa l’ha defensat aferrissadament i ha criticat que els presidents del PP s’hi oposin sense oferir cap proposta alternativa. Les millores per a Catalunya, diu, no van en detriment de ningú. “Jo no m’hi fico, en si cadascú vol tenir policies autonòmiques, però no permetré que ningú em digui: ‘Vostè, això, no’”, ha dit. Això sí: “En un marc espanyol i europeu.” La resposta de Rueda és curiosa. Reconeix que, en la reforma de Montero no hi surten perdent, però diu que “hi ha comunitats autònomes que apareixen molt més beneficiades” i, per tant, conceptualment, n’hi ha unes altres que en surten perjudicades, encara que materialment no hi perdin, sinó que, ras i curt, no hi guanyin tant com la resta.
Pradales ha fet una explicació molt rodona sobre per què considera injustos els qui retreuen al País Basc que no és solidari perquè no forma part del règim comú del finançament. “Nosaltres assumim un risc unilateral: independentment de com ens vagi a nosaltres la gestió dels imposts que recaptem, ens comprometem a pagar una quota a l’estat que no ve determinada per com ens surten els comptes a nosaltres, sinó per allò que fixa l’estat en el seu pressupost”, ha explicat. Sí: el País Basc recapta i gestiona, gràcies al règim foral, però les càrregues espanyoles que no assumeix, com el preu de la corona, de la defensa o de la diplomàcia, les paga igualment. Ara que el govern de Pedro Sánchez augmenta la inversió per al rearmament, això té impacte en la quota, i el País Basc s’ho empassa.
La resta de la conversa, tant o més previsible. Rueda ha acabat dient que el govern espanyol ha de convocar eleccions perquè, massa concentrat en la supervivència pròpia, no pot tenir cura de les qüestions estratègiques. Pradales ha demanat de no donar per feta la victòria del PP i ha alertat del risc que Vox arribi al govern espanyol, perquè el partit de Santiago Abascal, d’Amurrio, vol desmantellar les autonomies –potser l’únic matís interessant, tenint en compte que Aitor Esteban, president del PNB, ha demanat explícitament eleccions. I el president Illa, amb el to baix i mig capcot, s’ha fet seu l’argument que Vox voldria desmuntar el sistema autonòmic, i ha assegurat que “aquesta legislatura encara té recorregut” per acomplir fites pendents, com l’aplicació de la llei d’amnistia o l’oficialitat del català a Europa.
Ha estat un acte inusual, que els participants tal volta han sobredimensionat en titllar-lo de valent, però de baixa intensitat. El pas del temps permet reescriptures i també canvis de posició que es couen a foc lent, sense estridències. Què fa un ministre centralitzador, reivindicant la recentralització, ara que la història l’ha dut a la Casa dels Canonges? I què farà si s’acaba el temps de la pacificació? Què fa l’hereu d’Urkullu, vetllador dels interessos de l’estat durant l’octubre del 2017, atiant l’espinós afer de l’estatut, i què farà si Bildu l’estalona? Què farà aquest substitut de Núñez Feijóo tan defensor de les autonomies si el seu mentor governa amb un partit que, en efecte, aspira a destruir-les? Si els indicis s’han d’extreure de la conversa d’avui: aguantar. Tan sols aguantar.
Tres paraules que no han sortit en cap moment, durant una hora de conversa: sobirania, poder i Madrid. Potser n’hi hauria hagut dos més, de presidents, que s’haurien quedat bocabadats, atònits, que el 2026 es pugui fer un debat sobre les autonomies amb un cràter d’aquesta magnitud en el vocabulari. Ximo Puig. I Pasqual Maragall.
