“Consellera, negocie!”: el crit que naix de l’acampada de docents en vaga a la plaça de la Mare de Déu de València

Encara no són les deu del matí i els docents acampats a la plaça de la Mare de Déu de València van atrafegats eixugant alguns estris que s’han banyat amb el xàfec que ha fet aquesta matinada. Algunes tendes són impermeables, però d’altres no. Ara les posaran al sol i d’ací a pocs minuts tot tornarà a ser com era.

L’acampada que va començar dilluns al vespre, convocada per un grup de docents en vaga, és una mena de microcosmos en moviment. Hi ha les encarregades de comunicació; els qui paren dues taules llargues amb tot de queviures, dolços i salats que els ha dut la gent solidària, per al desdejuni; els qui preparen el manifest que penjaran a les xarxes socials; els qui munten l’equip de Ràdio Vaga, que emet per xarxes socials d’ençà del primer dia de vaga; hi ha els qui s’encarreguen de recollir el fem perquè la plaça estiga sempre impecable, passe què passe. Ni un paper, ni un residu a la vista… És molt fàcil evocar l’acampada del 15-M que va començar el 15 de maig de 2011 a la plaça de l’Ajuntament de València. Si més no, les tendes són les mateixes, però molts dels qui ara pernocten en la plaça de la Mare de Déu aleshores eren xiquets o tot just anaven a l’institut.

Andrés, de Quart de Poblet i professor al CEIP Vicente Nicolau de Manises, recorda l’any 2012, quan van ocupar la Facultat de Magisteri per les retallades. Fa vaga d’ençà del primer dia i també va ser dels primers de venir a acampar. La paraula que més diu quan parlem és “negociació”, però negociació seriosa, “Ho van dilatant perquè no volen negociar. Fan un poc de teatre, fan veure que negocien. Canvien una paraula o dues i sempre estan amb el mateix document”, diu.

Amb Andrés hi ha Laura Pérez, que és de Guadassuar i mestra a Cullera. També fa vaga d’ençà de l’11 de maig i diu que l’estat d’ànim canvia a estona, però el que no canvia és la motivació que l’ha duta a acampar. “La vaga continua perquè no negocien. Serem ací fins que negocien. Aquest és un moviment molt impactant i potser serà l’impulsor que la consellera ens escolte i faça una negociació real, no com la que ha fet fins ara.”

A mesura que passen els minuts, l’activitat a la plaça comença a ser frenètica. Hi ha una rondallaire que canta temes populars, alguns estan adaptats a la situació, i la rotllana al seu voltant cada volta és més ampla. El sol ja guaita per darrere la basílica, això vol dir que aviat començarà a picar.

Les televisions falquen els trípodes per fer els directes als programes espanyols del matí. “Tant de bo Espanya s’adone què passa ací a València, que han hagut de passar quatre setmanes”, diu un professor jubilat que explica que ha passat per ací per veure el jovent.

El Corpus

Sobre l’acampada, que va començar dilluns, pesa l’espasa de Dàmocles de la celebració de la festa del Corpus, amb set-cents anys de tradició i que, antigament, era coneguda com la Festa Grossa de la ciutat. Els docents en són conscients i, fins i tot, han creat una comissió negociadora per fer compatible la seua reivindicació amb el compliment de les tradicions. De fet, a banda de conviure amb els centenars de turistes, el campament contrasta amb els domassos que ja s’han penjat a la basílica, al Palau de la Generalitat, o al carrer del Micalet.

Beatriz Gómez, pedagoga terapèutica al centre Virgen de la Esperanza de Xest, fa vaga d’ençà de l’11 de maig i es va incorporar ahir a la nit a l’acampada. Justament, parla de la qüestió del Corpus. D’una banda, defensa la convivència amb la festa, i d’una altra, demana que la consellera Ortí es decidesca a negociar. “Nosaltres volem estar-nos ací.” Beatriz destaca l’organització de l’acampada, i diu que, a banda de reivindicatiu, això és un moviment social organitzat amb tot de comissions i assemblees.

En un comunicat que ha fet públic avui mateix, la comissió diu que estan disposats a obrir una interlocució amb els responsables de la festa. “Exposem la nostra voluntat inequívoca de fer possible la realització del que constitueix una de les celebracions més antigues i arrelades de la cultura popular a la ciutat de València”, diuen, i deixen en la teulada de la Conselleria d’Educació el fet que els acampats abandonen la plaça. “Tan bon punt com la consellera accepte de parlar amb el professorat i els sindicats representants en les condicions adequades, entendrem que l’acampada ha satisfet un dels objectius prioritaris”, diuen, i remarquen que no acceptaran cap altra proposta vergonyosa.

Pedro Esquerdo, professor interí de física i química a l’IES el Cabanyal, forma part de la comissió que negocia la convivència en l’espai urbà de la festa i la reivindicació. Primer, recorda que tot depèn de la voluntat negociadora de la consellera. I a continuació recorda que abans del Corpus han de passar les Roques, que s’exposen en la plaça i són una mena de carros amb figures que representen animals mitològics, com la Tortuga o l’Àliga, i que formen part de la festa del Corpus. “L’acampada és una manera de fer pressió a la conselleria, però no volem tallar una festa tan gran com el Corpus i ens fa, fins i tot, il·lusió, viure-la de tan a prop”, diu.

Joan es va incorporar ahir a la nit a l’acampada i ara fa part de la comissió de comunicació. Treballa a l’IES Torrevigia de Torrevella, al Baix Segura, i diu que els problemes que tenen allà són pràcticament els mateixos que puguen tenir tots els professors del país. “Sí que s’agreuja un poc el tema de la falta de personal i les ràtios tan massificades i insostenibles que tenim amb molt d’alumnat sobrevingut que s’incorpora durant el curs”, diu. Ell també va començar la vaga el dia 11 de maig. “Que s’assega a negociar amb ganes, que no presente sempre les mateixes propostes i que puguem avançar”, és el desig que expressa en veu alta.

Davall els tendals el sol no pica, però hi fa una xafogor humida. Allà, hi trobem Pepe Ruiz, que és el responsable de la ràdio. És professor de geografia i història de l’IES Henri Matisse de Paterna, però volia ser periodista i li agrada la ràdio. “La vam muntar al començament de la vaga indefinida per cobrir les manifestacions i tot el moviment, perquè teníem la seguretat que els mitjans convencionals no farien res. I així ha sigut, amb algunes excepcions com vosaltres”, diu. Pepe Ruiz insisteix, com tots els seus companys, en la necessitat d’una negociació honesta per part de la consellera Carmen Ortí. “Negocie i escolte la comunitat educativa, que és transversal, que té gent de dretes i d’esquerres, gent amb problemes i molta diversitat. Done a l’escola pública el que necessita i apuge’ns el sou.”

La veu de l’experiència

La plaça s’ha omplert de gent. Entre les samarretes verdes, Marc Candela, el responsable de l’STEPV, que encara espera la trucada de conselleria per reprendre les negociacions. Ha volgut visitar l’acampada, tot i que és un moviment autogestionat a banda de l’acció sindical. “Com moltes altres accions, tot allò que ajude a posar pressió a l’administració, endavant. A partir d’ací, és l’administració que, si vol evitar això, s’ha d’asseure a negociar una altra vegada per reobrir els punts encallats i buscar solucions. Si no, ja saben què hi ha.”

Entre la gent que ha vingut a donar suport als docents acampats, hi ha mestres jubilades. Empar Martí encara té el record molt viu del món de l’ensenyament perquè tot just es va retirar el mes de setembre. Encara comparteix lluites amb els seus companys de l’institut de Rascanya. Vol destacar que en aquesta vaga indefinia hi participen professors que no s’havien destacat mai per la lluita, i gent que ja té seixanta anys o més i que és a punt de jubilar-se i no podrà gaudir de les millores si s’aconsegueixen. Sobre això, és pessimista: “Pense que no hi haurà negociació. Qui vol negociar, negocia. Aquests no ho fan”, diu.

I encara més gran és Isabel Esteve, que es passeja amb un doble cartell. En una cara critica els sindicats ANPE i CSIF, i en una altra, anima els docents en vaga. Recorda vagues antigues i dures, encara que en la del 1988 ella era fora del país. La lluita actual la veu fantàstica. “No m’ho puc creure!” Té esperança, encara que té por per l’enemic: “Els qui manen, la classe dominant, ho tenen tot, i els treballadors, l’únic que tenen és que són molts, però les forces són molt desiguals, i més, quan qui mana és tan inútil i irresponsable com ho és aquest Consell”.

Com més va hi ha més gent a la plaça. Ja és complicat fer les entrevistes i entendre què diu tothom. Hi ha càntics i hi ha un crit unànime: “Consellera, dimissió.”