Sánchez demana més temps a Puigdemont per a fugir de la tempesta

Acorralat per una tempesta d’escàndols que va deixant xop el seu executiu, el seu partit i el seu entorn personal, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, corre contra el vent per mirar de trobar un lloc on la nuvolada no arribi. Aquests últims dies, la investigació contra José Luis Rodríguez Zapatero, que havia esdevingut una mena de referent moral de les bases socialistes, ha estat una estocada molt dolorosa, amb un component simbòlic feridor. El cas Leire Díez, en què el magistrat ja apunta que Sánchez podria haver ordenat un complot contra jutges i fiscals per a defensar-se de les acusacions de corrupció, afegia encara un altre núvol, molt negre, damunt la Moncloa.

Aquesta mateixa setmana hi ha hagut més descàrregues elèctriques: els socis menys naturals del seu govern, Junts per Catalunya i el PNB, han coincidit a demanar eleccions, i la secretària general de Podem, Ione Belarra, va dir sense embuts que podien donar suport a segons quina moció de censura. El cap de l’oposició, Alberto Núñez Feijóo, va arribar a proposar finalment una moció de censura instrumental per a convocar eleccions. Ben aviat, la idea va descarrilar: Feijóo no vol anar a Waterloo a demanar el suport del president Carles Puigdemont, és clar, i Sánchez s’ha pres una barreta energètica per a córrer més de pressa: diu que presentarà pressupost per al 2027.

L’anunci ha agafat tothom de sorpresa a la reunió del Cercle d’Economia de Barcelona. La presidenta de l’entitat, Teresa Garcia-Milà, que l’interrogava, li ha demanat com pensava aprovar el pressupost al congrés espanyol si de moment era lluny de tenir el suport necessari. En efecte: si se’n vol sortir, Sánchez haurà d’aconseguir el vot d’aquests tres actors que donen per mort el govern espanyol. El PNB governa amb els socialistes al País Basc i tenen una relació de negociació particular. Per seduir Podem, ja ha apuntat que farà “el desplegament de recursos públics més important que s’hagi vist mai en habitatge”. I Junts?

Heus ací la resposta interessant: Sánchez ha dit que esperava que el Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea acabés de validar l’aplicació de l’amnistia, en una al·lusió clara a l’expectativa que el president Puigdemont pugui tornar de l’exili. Conscient de la importància que a Waterloo donen al relat polític, Sánchez ha reiterat dues vegades que reconeixia que hi havia “un conflicte territorial” a Catalunya i, conscient que la magra reforma del finançament de l’ex-ministra María Jesús Montero ha decebut Junts, ha dit que en el nou pressupost faria un esforç més ambiciós per a resoldre la qüestió del finançament autonòmic.

El president del govern espanyol venia amb una idea clara al Palau de Congressos de Catalunya, avui al matí: demanar més temps a Junts per Catalunya. Fins i tot ha admès, entre línies, mentre reivindicava allò que anomena l’agenda del retrobament, que no havia fet prou: “Sé que ni la llei d’amnistia ni les mesures de gràcia prèvies no representen el final del nostre deure, que és afrontar i resoldre el conflicte polític, però crec que no es pot passar per alt el valor que han representat totes aquestes accions per a fer tornar a la via política tot allò que no n’hauria d’haver sortit mai.” També ha fet esment explícit de la negociació amb Junts a Brussel·les i ha dit que l’entesa “amb forces nacionalistes o independentistes ha fet bé al conjunt de l’estat”. I s’ha referit de passada, una sola vegada, a Esquerra Republicana.

Sánchez fins i tot ha ironitzat amb la intervenció que ahir va fer Feijóo al mateix escenari on ell era avui. El president del PP va refusar la petició de Junts d’agafar un avió cap a Bèlgica si volia negociar de debò amb la frase: “Parlem de coses serioses.” Sánchez ha mirat avui de fer-hi sang: “No deixa de ser estranya una cosa que he vist fer al cap de l’oposició a propòsit de la moció de censura: el reconeixement d’un actor polític que fins fa poc no reconeixien. Ho dic de debò, no és una provocació!” I hi ha afegit sornegueria: “Diu que hem de parlar de coses serioses. Això és molt seriós, perquè és un canvi.”

“Com va dir un analista de La Vanguardia: ‘Ja hi som tots’”, ha dit Sánchez. Es referia a l’article que el periodista Enric Juliana va publicar després de l’aprovació de l’amnistia, “Tots dins”, en què sostenia la tesi que, per més que els populars rondinessin contra la llei i per més que qualifiquessin la política de reconciliació amb l’independentisme d’atemptat contra la unitat d’Espanya, paradoxalment normalitzaria la participació de Junts en la vida política espanyola, on fins fa poc era un actor proscrit, i podria permetre a mitjà termini moments de col·laboració amb el PP. “Per què no un futur en què la dreta espanyola es pugui tornar a trobar amb la dreta catalana i la dreta basca?”, s’ha demanat Sánchez.

La qüestió és quin marge de maniobra hi ha, realment, a banda l’astúcia de Sánchez. És incert. Un sector creixent de Junts ha anat arribant a la conclusió que la proximitat amb el PSOE, ateses les circumstàncies, és massa embrutidora per a continuar pactant-hi coses i que, a més, la digestió que hi haurà un canvi de govern comença a ser massa avançada per a donar oxigen a la Moncloa. Si la tornada del president Puigdemont l’acaba decantant, en última instància, la decisió de Luxemburg, quins incentius reals té Junts per a blindar Sánchez? Si els socis europeus acaben avalant l’oficialitat del català a les institucions europees, tindrà prou motius Junts per a votar en favor del pressupost d’un ànec coix?

I, per una altra banda, hi ha el tomb ideològic de la conversa pública. Molt diplomàticament, Garcia-Milà, representant dels empresaris, ha deixat anar tres retrets a Sánchez: que cal posar ordre a la política immigratòria per a controlar millor els fluxos; que el model de creixement espanyol és “extensiu, de més població i més feina, però de sous estancats i productivitat baixa, i això porta un problema de sostenibilitat a mitjà termini”; i que cal més seguretat jurídica i més col·laboració amb el sector privat en política d’habitatge. També molt diplomàticament, Sánchez li ha respost amb explicacions extenses que reflectien una discrepància de fons. Però és una triangulació del relat amb què Junts, avui, es podria sentir còmode. No és un matís anecdòtic. És un indicador que el canvi de cicle avança. Heus ací la pregunta de les setmanes vinents, potser de les hores vinents: és massa tard, ja?