El grup bisbalenc Fetus publica Romancer tartera (Bank Robber), un disc de tretze cançons que retrata la Catalunya d’avui per mitjà del punk-folk, els romanços i la sàtira política. El grup empordanès carrega contra la gestió de Rodalia, els macrofestivals, el “progressisme” del PSC i l’auge de l’extrema dreta en el treball més explícitament polític, segons el seu parer: “Potser abans érem uns dels portaveus del putaespanyisme i ara fem un retrat del pedregar del país.”

En aquesta entrevista, Adrià Cortadellas i Telm Terradas, dos dels membres principals del grup –hi faltaria Adrià Jiménez–, reivindiquen la música com una forma de militància. “El folk ha de ser una trinxera de base antifeixista”, asseguren. I reivindiquen una escena musical catalana “més polititzada que mai”. També carreguen contra Aliança Catalana, els models d’oci en massa i la instrumentalització de la cultura popular: “Si el projecte és decidir qui és català i qui no, és una merda de projecte.”

Just abans de començar a parlar ens trobem l’escriptor Adrià Pujol assegut a la taula del costat. Se saluden, s’abracen i li regalen un vinil. L’entrevista s’allarga i queden uns quants temes per tractar, però qui escolti el disc es pot fer fàcilment una idea de qui són i què pensen Fetus.

—Pedro Sánchez ha recomanat grups com Cala Vento, de Figueres, i Minibús Intergalàctic, de Girona. Sereu els següents?
—Adrià Cortadellas [A.C.]: No ho crec. No hi hauria per on agafar-ho.
—Telm Terradas [T.T.]: Que a Pedro Sánchez li agradi Cala Vento i Minibús és una estratègia per a emblanquir-lo. Seria massa cínic si en aquesta estratègia hi sumés Fetus. Seria voler agradar massa…

—No entreu en el discurs de l’Espanya plurinacional…
—T.T.: En cap cas.
—A.C.: De fet, en sortim.
—T.T.: Seria d’un cinisme increïble.
—A.C.: Però tampoc no m’estranyaria allò de dir: “Mira, som tan oberts, que fins i tot ens agrada…” En tot cas, podria ser, però no visc amb aquesta por. Em fa més por que em truqui en Manu Guix a les vuit del matí.

—Publiqueu Romancer tartera, un disc de romanços, que diuen que eren els predecessors de la premsa. Què us interessava, d’aquesta composició, com a eina per a explicar la Catalunya d’avui?
—A.C.: Ja n’havíem fet algun, de romanço, com el “Romanço de Quico Sabater”, que ens va marcar molt. Quan hi va haver els aiguats de la rambla del Poio [el 2024], en Marçal Lladó, el mànager de Bank Robber, ens va dir de fer-ne un romanço. Va ser la llavor. El tema el vam publicar un any després que passés tot allò de la gota freda. A partir d’aquí vam decidir de fer un disc que retratés el pedregar del país. Amb en Telm fèiem l’exercici d’anar fent romanços: el de Rodalia, el de no sé què… Al final, ens ha quedat un retrat de certs temes dels quals volíem parlar. Els romanços tenen una mica de mirada objectiva.

—Parleu de Rodalia, de la gentrificació, dels macrofestivals, de l’ampliació de l’aeroport…
—A.C.: Exacte. Per exemple, la cançó sobre els macrofestivals, que va escriure en Telm, és una evidència d’un senyor que va en un macrofestival i li passen certes coses que ens serveixen per a qüestionar si és el model d’oci cultural que volem.

—Dieu que expliqueu fets objectius, però hi apliqueu molt la vostra mirada i el vostre pensament.
—T.T.: Suposo que amb la forma del romanço volíem fer aquesta tria de temes que, fruit de l’emprenyamenta, volem atacar: els trens que van a deshora, l’oci musical, les infiltracions de la policia en espais de l’esquerra independentista, el progressisme del PSC…
—A.C.: Aquest últim ens permet d’escombrar molts temes que volíem fer: el quart cinturó, l’ampliació de l’aeroport, el Hard Rock, el Pla Endreça…
—T.T.: Sempre hem posat el dit a la nafra. A vegades, d’una manera molt més abrandada i explícita, com uns dels portaveus d’això que en dèiem fa uns quants anys el putaespanyisme. Potser, ara, fent aquest exercici de voler recopilar en romanços tot de qüestions que ataquen el país, la maniobra és un xic més subtil. En la tria dels temes, ja hi ha un posicionament polític molt clar i, a l’hora de tractar-los, l’objectivitat pròpia del romanço ja és una arma molt clara: posar un mirall davant la política del PSC. Si ets una mica llest, ja veus que ho fem carregats d’ironia, però és que el PSC pot arribar a ser molt cínic. És capaç d’agafar-se la cançó al peu de lletra i dir: “Això és el progrés!”
—A.C.: Serveix per a dir això: és aquest, el progrés? Serveix per a ampliar l’aeroport, fer el Hard Rock, etc.? És aquest, el progrés que ven el partit progressista?
—T.T.: O, per exemple, en el cas dels macrofestivals, un amant de la música no en gaudeix. I això és així. Per tant, bàsicament expliquem les coses tal com ragen.

—Del 2017 ençà heu passat del “puta Espanya” al “puta Catalunya”.
—A.C.: El putaespanyisme i el putafrancisme continuen ben presents als nostres concerts, però sí… Per això en diem tartera, perquè és un retrat del camí del pedregar per on anem. Però bé, això no vol dir que no ho diguem de manera constructiva. Volem fer país i militar-hi amb la música.

—Sí, és cert que també reivindiqueu molt la col·lectivitat.
—A.C.: I tant! I ara penso que és curiós, perquè vam començar el 2017, però l’explicitació política l’hem anada agafant amb els anys. Suposo que pels moments vitals pels quals passem… No ho sé.

—Quin paper pot tenir encara la música a l’hora de crear debat o consciència política?
—T.T.: Més que mai ens trobem en un moment de molt bona salut musical. Implícitament o explícitament, la música ara és molt reivindicativa. Evidentment que la cantarella aquesta que tan sols pel fet de cantar en català ja és un acte polític és molt discutible, però, a part, cada grup –de Minibús a les Salvatges, Remei de Ca la Fresca, etc.– té la seva manera de fer protesta o de polititzar les lletres: posant l’amistat al centre, cagant-se amb les indústries de gestió de l’aigua o amb el bonisme del catalanet… Potser perquè ens trobem en un moment molt mediocre i el PSC ha vingut a dinamitar-ho tot, però hem trobat maneres més refinades de fer política.

—Coses que van més enllà de les lletres.
—T.T.: Exacte. És una qüestió d’actitud en la qual tots estem empeltats. És un bon moment.
—A.C.: Sens dubte. I de tots els estils! Una altra cosa és que et prenguin més seriosament o no. En el cas dels romanços, era fàcil de fer-ho polític. A més, també teníem ganes de fer la nostra petita aportació al país. A vegades ens han dit que som un grup polititzat… Doncs, collons, siguem-ho més! No hi tenim res a perdre. Fem això perquè volem. Si perdem públic pel fet de ser meridianament crítics amb l’extrema dreta, què passa? Perdem-lo, purguem el públic! Prioritzem tractar certs temes i ser constructius en aquest país.

—Canviaria, això, si us dediquéssiu a la música, si en visquéssiu?
—A.C.: És que ho entenem així. Si ens hi dediquéssim, hi tindríem res a perdre? No ho sé, crec que continuaríem sent fidels als nostres principis, perquè és la naturalitat de Fetus. Mira Kneecap!
—T.T.: És la nostra manera de fer militància i de fer quelcom per al país. Hi ha gent que té el temps, la paciència i prou conciliació per a poder anar a assemblees i militar en uns altres espais, i la nostra manera és fer-ho així. Com a docent que visc una realitat molt polititzada a les aules, sé que em poden acusar d’adoctrinament si graten una mica en la meva persona pública. Per tant, no sé si seria més fàcil de dedicar-me plenament a la música i no haver de conjugar l’una cosa amb l’altra…
—A.C.: Per a mi, la música va lligada intrínsecament amb la llibertat creativa i la voluntat de millorar les coses i proposar certs temes. Està bé no tenir aquesta por.

—Fa temps que reivindiqueu figures com la de Jaume Arnella i el cançoner popular de Quico Sabaté, però ara pensava que Alosa, per exemple, també ha recuperat cançons del recull A peu pels camins del cançoner, d’Artur Blasco. Creieu que es revalora tot el llegat de tradició oral i popular? Per què?
—A.C.: He de dir que, aquí, nosaltres hi vam anar a petar per casualitat. Després de dos discs iniciàtics de punk-rock garatge, vam fer el d’homenatge a Jaume Arnella, en què vam reinterpretar deu cançons seves i ens va obrir molt l’horitzó a la música de taverna, als romanços, a incorporar noves sonoritats. Però sí, ara mateix es revalora l’arrel, l’autenticitat… En un moment en què tot és de plàstic i efímer, està molt bé connectar amb la terra.
—T.T.: El nostre experiment és una mica diferent del d’Alosa i del d’aquest revival del folk com el de Rodrigo Cuevas, per exemple. Agafem els instruments de folk i els introduïm a l’estructura de grup de rock amb baix, bateria i guitarra. És a dir, que prèviament no hem fet l’exercici de tocar estàndards irlandesos o cançons de taverna. Sigui com sigui, el fet que adaptem aquest component de folk ens ha obert les portes cap a un món molt sa, amb molt pocs egos i molt viu a casa nostra. Per poc que t’interessis pels aplecs, pels romanços o per personatges d’aquest país que fan molta feina, se’t comença a obrir una cultura de base amb la qual és molt fàcil de treballar, perquè és gent molt sana. Ens podrien haver atacat per poc puristes o forasters, però ha estat tot el contrari…
—A.C.: És un món molt obert i enriquidor. L’escena folk és molt oberta a les mescles perquè són intrínseques a la seva naturalesa, i això fa que sigui una escena molt poderosa. A més, que també estigui lligat a la terra n’aguditza la politització.

—Què passa si espais com les tavernes desapareixen? Quina conseqüència té per a aquesta mena de música?
—A.C.: “Mori el brunch”, per exemple, no deixa de ser una cançó de taverna, d’una taverna que perilla. Sembla una cançó de broma, però és ben real, allò que hi passa. Cada vegada tot és més regulat, tot és destinat al turisme… Però, per sort, hi ha brots verds. M’agrada pensar que amb el pas del temps ens anirem fent forts. El dia que tot siguin bars de brunch, qui resisteixi serà un èxit.

—A “Una nova Catalunya” carregueu directament contra l’extrema dreta. Hi ha hagut massa permissivitat amb el discurs d’Aliança Catalana i amb figures com Sílvia Orriols?
—T.T.: És el debat etern: els donem veu o no? L’única cosa segura és que lliuren la batalla de les xarxes socials i que ens hem adonat tard que nosaltres també els hem de combatre a les xarxes socials.
—A.C.: La gent es va posant les piles…
—T.T.: De cop veus Irene Montero fent de Vito Quiles a l’esquerrana i penses: “Què hem de fer? Molta pedagogia, com el que intentem fer als nostres concerts?” A “Una nova Catalunya” volem dir que ja ens la coneixem, aquesta ovella amb pell de llop, i que hem d’intentar que el postprocés no creiï aquests monstres populistes i essencialistes. Si el seu projecte és trobar l’essència de què és ser català o no i que, una vegada la trobem, ja tindrem el momentum per a fer la independència, és una merda de projecte. A més, molts d’ells són espanyolistes…
—A.C.: Ara van caient caretes…
—T.T.: Són meridianament essencialistes i xenòfobs, cosa que ens ho posa molt fàcil, perquè la seva aliança i la seva proposta són una nova trava a les llibertats i a la germanor.
—A.C.: Fa temps que fem pedagogia, en aquest sentit.
—T.T.: Trobem important que el folk se’n desmarqui. Cal fer un crit a segons qui vol instrumentalitzar les figures mitològiques i llegendàries i segons quina cultura popular del nostre país. Hem de dir-los que aquests referents no són seus, que els volem nosaltres i que el folk ha de ser una trinxera de base antifeixista on pugui entrar tothom, independentment del color de la pell i de la religió. Ho tenim claríssim.

—”Romanço de la Rambla del Poio” neix arran de la gota freda al País Valencià i critica directament la gestió política de la tragèdia. Creieu que hi ha hagut impunitat amb responsables com Carlos Mazón?
—A.C.: Sens dubte. És una cançó que s’acaba amb la ràbia de Paiporta. Ara la faríem diferent, perquè és increïble com [Mazón] ha acabat amb increïble impunitat.
—T.T.: Que cantar-ho serveixi per a recordar-ho.
—A.C: Si una cosa té el romancer és que els temes poden caducar. Fer una cançó no és imminent. Per exemple, Bruce Springsteen va fer “Streets of Minneapolis” dos dies després dels assassinats de l’ICE, però normalment és una cosa que enregistres a poc a poc i, és clar, pot caducar.
—T.T.: O que hi faltin capítols, com seria el cas de la rambla del Poio.

—L’àlbum és il·lustrat amb una auca: cada vinyeta resumeix la història de la cançó. Què ens en podeu explicar?
—A.C.: No vol dir que un romanço hagi d’anar lligat a una auca, però ens venia de gust fer aquest exercici estètic en forma d’auca.
—T.T.: Que, a més, és la predecessora del còmic.
—A.C.: El directe, el pensem en ordre dels temes, i a l’entrada dels concerts repartim una octaveta amb l’auca perquè la gent el pugui anar seguint. Ens ajuda a fer més explícits els temes. És meravellós poder-te aturar tant en una portada, és un molt bon resum del disc.

—Si d’ací a vint anys escoltem Romancer tartera, ens semblarà una fotografia d’època o hi haurà cançons que ens continuaran interpel·lant?
—A.C.: Hi haurà coses que quedaran en el retrat d’aquell moment, com el “Romanço de la Rambla del Poio” o el de la Copa Amèrica, i uns altres que no tant. Si una cosa és certa és que Rodalia segurament continuarà igual. En podríem fer un segon volum! Ens hem deixat coses, oi?
—T.T.: Sí, potser hauríem pogut fer alguna cosa contra el sionisme o contra la connivència del sionisme al nostre país amb figures com Pilar Rahola, que ara s’ha venut la casa de Cadaqués.
—A.C.: Per què?
—T.T.: No ho sé, perquè ja no hi va.
—A.C.: No té res a veure amb el sionisme, la venda de la casa?
—T.T.: No ho sé, hauríem de traçar els diners… El cas és que hi ha grups que tenen una gran capacitat d’abstracció per a fer cançons d’amor que podrien ser d’avui, d’ahir o de demà, però nosaltres no, ja tenim prou feina fent cançons d’actualitat.
—A.C.: Això també és amor pel país, no?