La imputació de José Luis Rodríguez Zapatero per tràfic d’influències i emblanquiment de capitals en el cas Plus Ultra ha trasbalsat la política espanyola. El jutge José Luis Calama el considera el “dirigent” d’una “estructura estable i jeràrquica de tràfic d’influències” vinculada a operacions amb petroli, or i accions, sobretot a Veneçuela. Caldrà esperar el judici per a saber-ne el desenllaç, però la sorpresa que ha provocat la imputació a Madrid contrasta amb una evidència incòmoda: feia anys que se sabien els hàbits postpolítics de Zapatero. El 2017, Xavier Montanyà va publicar a VilaWeb una sèrie de vuit articles –”La trama espanyola de la corrupció a Guinea”– en què apareixia qui aleshores ja era ex-president espanyol com a aprenent del lobbisme tropical de la mà dels seus antics ministres: Miguel Ángel Moratinos i José Bono. Aquesta sèrie es va incloure tres anys després en un llibre de dos volums que el Centro de Estudios Hispanoafricanos de la UNED va dedicar a Guinea Equatorial.

El viatge de Malabo i la “iniciativa contra la pena de mort”

Així, el juliol del 2014, tres anys després d’abandonar la Moncloa, Zapatero va ser fotografiat a Malabo amb Moratinos i Bono. La premsa espanyola va publicar la imatge que posava sobre la taula unes quantes incògnites. Els tres ex-càrrecs socialistes van al·legar, per a intentar d’escampar-les, que viatjaven a Guinea Equatorial per presentar a Teodoro Obiang una iniciativa contra la pena de mort.

Xavier Montanyà, però, ho desmuntava amb una observació clau: Obiang ja havia signat anys abans una “moratòria temporal” sobre les execucions legals. I, de fet, la premsa oficial guineana, més franca i directa, no va esmentar cap pretext humanitari i va citar Zapatero expressant la seva “agradable sorpresa per les transformacions tan notables” del país. La conclusió era directa: “Els dos socialistes introduïen Zapatero en el món del lobbisme tropical.”

La interlocutora empresarial d’aquest cercle d’ex-dirigents socialistes espanyols a Guinea era Francisca Obiang Jiménez, àlies Pakita, filla del dictador i directora de l’empresa pública Geproyectos, encarregada d’adjudicar els grans contractes d’infrastructures. Anys enrere, com a responsable dels programes sanitaris de VIH, Pakita havia substituït els retrovirals per tractaments naturals barats amb la conseqüència que els seropositius es van quedar sense medicació i van morir en molts casos.

La condonació del deute i l’indult als sicaris

Però els indicis més greus de la complicitat del govern de Zapatero respecte a Guinea són anteriors al seu trànsit al sector privat. En els seus articles Montanyà n’apuntava dos en concret.

El primer va ser la sorprenent condonació del deute guineà en plena crisi econòmica espanyola. Guinea era llavors un dels països del món que més creixien teòricament, però la riquesa petroliera s’evaporava cap a paradisos fiscals o es gastava, com el majordom del fill del dictador, Teodorín, va declarar a la justícia francesa, en “putes, drogues i alcohol”. Condonar el deute de Guinea, observava Montanyà, era condonar-lo directament al clan Obiang, perquè aquells diners no arribaven mai al poble guineà, que continuava sense llum, hospitals ni clavegueram.

El segon indici de complicitat va arribar amb l’indult governamental, signat per l’executiu Zapatero-Moratinos, a dos sicaris condemnats per la justícia espanyola a més de deu anys de presó per haver intentat d’assassinar Germán Pedro Tomo, un opositor guineà, a Madrid. Tomo era un testimoni clau en el procés que la justícia francesa duia contra Teodorín Obiang, el fill del dictador, per emblanquiment de fortunes. L’atemptat va ser el 2005; els executors van confondre’l amb el seu germà, que en va sortir malferit. La justícia espanyola els va condemnar, però el govern Zapatero-Moratinos els va indultar.

Lindmed Trade, Cuba i la nebulosa empresarial

Quan Zapatero va deixar la presidència, l’any 2011, Moratinos el va precedir en el camí del lobbisme. El 2015, la premsa cubana va publicar una molt comentada foto de Raúl Castro amb Moratinos i Zapatero. El ministre d’Afers Estrangers d’aleshores, José Manuel García-Margallo (PP), en va parlar com d’una “extraordinària deslleialtat a Espanya”. Moratinos aleshores el va calmar explicant-li que allò solament era una visita “de negocis”: ell presidia Lindmed Trade, una empresa exportadora de material sanitari a Cuba i a Lindmed Trade hi figurava una guineana al consell d’administració, en connexió amb el Grup Agem, propietari de contractes milionaris de proveïment de sang als bancs sanguinis guineans.

Montanyà descrivia a partir d’això el mètode de negoci: Moratinos i Bono facilitaven empreses al soci local guineà –Pakita Obiang– a canvi de comissions per a tothom. El finançament públic acabava al clan i les comissions, als intermediaris.

D’on ve el lobbisme tropical i on ha arribat

Montanyà tancava la seva sèrie amb un pronòstic: “Moratinos, Bono i, segurament, Zapatero, seran recompensats pel rei negre quan es retirin de la política.”

Els articles són del 2017. Vuit anys després, el jutge Calama escriu en la interlocutòria d’imputació que, per a accedir a la compravenda de petroli veneçolà, calia canalitzar la gestió per Zapatero mitjançant una “carta d’intencions” i que un milió i mig d’euros haurien anat a parar a l’ex-president i un altre milió a una empresa de les seves filles, a través d’Análisis Relevante, la societat del seu amic Julio Martínez Martínez. L’escenari, en aquest cas, és Caracas i el petroli veneçolà; però l’arquitectura del negoci que ara investiga el jutge espanyol –intermediació política, factures de “consultoria geoestratègica”, entramat societari per a dissimular l’origen dels fons– és el mateix que Montanyà descrivia parlant de Malabo.

No hi ha, ara per ara, cap causa judicial oberta que faci referència al paper de Zapatero a Guinea Equatorial. Però la coincidència del modus operandi crida molt l’atenció, i pot ajudar a entendre per què el cas Plus Ultra ha esquitxat l’ex-president espanyol amb tanta velocitat.

Si voleu llegir la sèrie sencera, ací teniu tots els articles:

1. De gàngsters tropicals i corruptes ibèrics
2. Paco Roig, l’estafa dels supermercats guineans
3. Francesc Cabana, el liquidador del Banc Mundial
4. Obiang i el Borbó, misteris d’una relació
5. L’Amic Moratinos i el Gran Amic Obiang
6. Els negocis de Moratinos, l’aconseguidor tropical
7. José Bono i els maquilladors al servei d’Obiang
8. El fidel Duran, l’amic català de Guinea i d’Espanya