Tenen el monopoli de la violència, però no el cervell per a exercir-la amb mesura. Sona a frase feta. Ja ho sé. Però em naix com una glopada quan dissabte, a l’hora de dinar, veig les imatges dels ertzaines atonyinant amb porres alguns membres de la Global Sumud Flotilla i els seus familiars que frisaven per abraçar-los. Realment, estic desconcertada, perquè no entenc per què hi ha d’haver un cordó de policies a la porta de les arribades de l’aeroport, quan allà només hi ha gent que espera amics i familiars per besar-los, agombolar-los i plorar junts l’emoció del reencontre. Després no entenc per què el fet que una persona lliure vulga acostar-se a una altra persona lliure, i tocar-la i amanyagar-la, s’haja de reprimir amb tanta violència. I encara menys, a ells, que venien de ser maltractats amb aquella follia fanàtica pel ministre de seguretat d’Israel, Itamar Ben-Gvir.

No ho entenc. I en el meu cas plou sobre mullat perquè és el segon cas de violència policial que contemple en menys d’una setmana. El primer va ser dijous, a l’exterior de les Corts Valencianes, en el marc de la protesta dels docents en vaga, però molt lluny de la protesta dels docents en vaga.

Han passat uns dies i ho he digerit, i ho puc explicar, però primer vaig quedar una mica atordida.

Era dijous. Els docents eren concentrats a la porta principal de les Corts. Eren molts i feien molt de soroll, com sempre. L’escena que vaig contemplar va passar a la part de darrere de les Corts, on hi ha l’arc de seguretat que passem els periodistes. El carrer de la Llibertat, es diu.

I allà, a les dotze del migdia, un funcionari de la casa és agredit per dos policies espanyols perquè li demanen on va, i ell diu que a les Corts a treballar, i continua caminant amb calma, amb les mans a les butxaques. I aquests dos posseïdors del monopoli de la violència que no tenen el cervell graduat per a aplicar-la amb mesura, s’hi abraonen, dos contra un, i l’immobilitzen contra una paret. Soroll de les botasses xocant contra les llambordes i la gorra d’un dels policies volant per l’aire. El treballador no oposa gens de resistència, però és allà, l’esquena a la paret i retingut a trenta metres del seu lloc de feina de funcionari perquè li han demanat on anava i ell ha continuat caminant com si res. Una passa, ha pogut fer, solament. Una passa i pam! Tota la força que el monopoli ha delegat a aquests dos policies malcarats, joves brivalls ciclats, li ha caigut damunt.

Du corbata i camisa de màniga curta, no du jaqueta. Potser ha sortit a fer un cafè. No du la documentació al damunt ni res que puga acreditar que treballa a la seu teòrica de la paraula que és el parlament d’un país. Els policies demanen reforços i insisteixen a demanar-li la documentació que saben que no du. “La documentació!”, criden contra l’indefens.

Ha begut oli.

Aquests dos agents de policia, que tenen el monopoli de la violència perquè han fet un curs i han superat unes proves físiques, i se suposa que psicotècniques, la violència no solament l’exerceixen amb les mans feixugues que agafen els braços del funcionari. També l’exerceixen verbalment. “On et creus que vas?”, “Qui et creus que ets?”, “Amb qui et creus que parles?”. I més. La cara a un centímetre, perquè entenga bé qui mana al carrer de la Llibertat, a trenta metres de les Corts Valencianes.

Tots aquests tòpics del manual per a intimidar a un indefens, acte de covardia màxima, per cert, són expressats en el context d’una concentració pacífica d’ensenyants just a l’altra banda de l’edifici de les Corts. I he de dir que sonaven tronats i extemporanis. I, per això mateix, més violents, encara. Al meu cervell masegat eren en blanc i negre, encara que sé que són ben presents perquè hi ha coses que no canvien pas per bé que passen per una dita transició modèlica [poseu-hi les cometes que vulgueu].

Vaig preguntar als policies per què feien allò a un home indefens. Innocent de mi, pensava que el fet de dur l’acreditació de premsa de les Corts em permetia d’adreçar-me als policies. Però a banda d’identificar-me, d’intentar d’obligar-me a parlar en castellà [i dir-me que és complicar-me la vida, que és més fàcil per a tots, que diga aquells nombres en castellà], i de quedar-se amb el meu nombre de telèfon, la resposta dels policies és que ells protegien les Corts, perquè si no feien allò, els manifestants assaltarien l’edifici.

Faria riure si no fos tan greu, això que diuen i això que fan.

Aquesta gent uniformada tindrà el monopoli de la violència i tot el que vulguen que els done la constitució, però no tenen res més. “Res més” engloba totes les carències que queden al descobert quan algú empra la violència.

Perquè quan això passava a les Corts Valencianes, feia nou dies que els docents estaven en vaga indefinida i que sortien diàriament al carrer a demostrar el seu enuig amb la Conselleria d’Educació. El dia anterior havien estat nou hores acampats a la seu de Campanar, i quan van marxar no hi havia ni un paper a terra. Les seues protestes, els ensenyants les fan cantant i xiulant, executant marxes mores, modificant lletres de cançons, i creant pancartes originals. La força l’exerceixen amb la raó i la paraula. Amb arguments i papers que posen damunt la taula de negociació. No els cal pas aquesta violència gratuïta que impedeix dues persones de besar-se quan arriben a l’aeroport de Bilbao, o un funcionari tornar al seu lloc de feina de les Corts després de sortir a fer un cafè.

No sé pas com va acabar la història del funcionari. Mentre m’identificaven, va arribar un company del retingut per a ajudar-lo. Algú els havia avisat de què passava. Però com que el funcionari no tenia la documentació, tampoc no va poder fer res per rescatar-lo de les urpes dels policies que havien embrutat un matí de dijous i de primavera valenciana.