Al sector cultural es fan concursos per a decidir càrrecs públics… Ens hem tornat ximples?

En el sector de la cultura corre la brama que el poder ens pren per tanoques, babaus, ingenus o, el pitjor de tot, gent simple i fàcil d’enganyar. Nosaltres vinga a demanar concursos públics per a proveir les places de direcció de tots els equipaments públics que calgui i, mentrestant, a la resta de sectors tot es decideix a dit: ensenyament, economia, sanitat, als sindicats del sistema, ja m’enteneu… I, és obvi, també els càrrecs del govern i dels governs de totes les institucions (diputacions, consells comarcals, ajuntaments) són decidits des del nepotisme o les conveniències dels partits de torn o de les influències dels funcionaris més arrelats. No sempre deu ser així, d’acord, que ningú s’enfadi. O sí, ves.

Però en el món de la cultura vinga a demanar concursos. No solament això: també es fan codis de bones pràctiques perquè aquests concursos tinguin la certesa de la independència, és a dir, que els polítics no practicaran l’intrusisme en les decisions que es prenguin en la resolució d’aquells concursos i en la seva posterior posada en pràctica. Quina broma! Quanta innocència! La policia de la cultura (la idea no és meva), és a dir, aquells que vetllen per aquesta aparentment sana voluntat que els alts càrrecs de la cultura siguin triats democràticament, xoca cada vegada més amb el control que s’exerceix des dels governs que convoquen els concursos o dels patronats que vigilen que tot surti com ells volen. Això sense recordar que, per convertir-se en policia de la cultura, i dictar normes de conducta, s’hauria de demostrar per part d’associacions de crítics, d’artistes, de museòlegs i de galeristes, entre més, que en el funcionament de les teves pròpies entitats no hi ha irregularitats, que tu no abuses del petit poder que tens. Com fa la policia mateixa, oi que m’explico?

El debat sembla que acabi sempre en un atzucac. Hi ha gent del sector, crec que es troba en posició minoritària, que sempre s’ha manifestat en contra dels concursos. Prefereixen la designació directa, un eufemisme per a no dir-ne a dit, cosa que obre les portes a la corruptela. Ho argumenten bé: que tots els concursos estan manegats abans que les seves bases es facin públiques, que la majoria ja sabem qui sortirà escollit sense necessitat d’esperar que el jurat es reuneixi… Però els seus arguments cauen en un forat negre quan saps que la majoria dels que defensen aquesta posició han acceptat nomenaments irregulars, que els han beneficiat a ells i només a ells. I, més encara, que han fet la gara-gara als successius poders, de tots els colors. No falla: quan sents algú criticar els concursos, ja pots sospitar que ha rebut algun encàrrec sota mà. Aquí també hi deu haver excepcions, és clar.

L’atzucac té moltes arestes. Un exemple. A Girona hi ha gent molt emprenyada perquè es va fer un concurs per a la gestió del Cinema Truffaut, que des de fa molts anys porta el Col·lectiu de Crítics, on tinc força amics i gent respectada. Si ho tinc ben entès, fa quatre anys ja es va fer un concurs, però només s’havia presentat el Col·lectiu de Crítics. Enguany, en canvi, hi havia dues opcions i ha guanyat una de caràcter economicista, per entendre’ns: les sales de cinema per a fer diners, tot i que sales d’aquestes, a la capital gironina, ja n’hi ha. Altes instàncies de l’Ajuntament de Girona m’han dit que el tema està obert i que estan mirant de solucionar-ho. Però no deu ser fàcil, administrativament parlant. En tot cas, és un exemple que això dels concursos funciona si no va en contra del sentit comú. Que les bases han d’estar molt ben redactades a partir d’un objectiu molt clar i consensuat entre els de baix i els de dalt, i viceversa. I també pot ser, que no s’emprenyin els amics que tinc allà, perquè és un supòsit que no he parlat amb ells, que no presentessin una bona candidatura al concurs. En tot cas, tant de bo que el Truffaut pugui continuar amb la seva excel·lent programació sense criteris exclusivament mercantils.

Una altra cosa. El 26 de març passat, els membres de l’Agrupación Señor Serrano van anunciar que havien guanyat el concurs per a la direcció del Teatre Nacional de Catalunya (TNC). Es tracta d’una companyia fundada l’any 2006 per Àlex Serrano: compte!, no us confongueu amb un futbolista i un “influenciador” (sic), entre més, que porten el mateix nom. Una companyia de trajectòria original que, en el seu compte d’Instagram enumeraven el decàleg de propostes del projecte que els havia portat a la direcció del TNC. En faig un resum a la meva manera per a qui no vagi a la publicació original:

L’Agrupación Señor Serrano, deien, farà del TNC un centre de recerca, on es creïn i produeixin peces singulars i on prevalgui el valor artístic; deixaran de programar obres de repertori que hagin envellit malament; pluralitat garantida: es renovaran els equips artístics convidats, fugint del nepotisme tan freqüent al país; es tindrà en compte l’opinió de tot el personal del teatre, així com la del públic; el centre tindrà les portes obertes les vint-i-quatre hores, amb servei de biblioteca, sales d’assaig, cantina per a la professió i servei de guarderia; no es llogarà l’espai a Amazon, Codorniu o Òmnium, ni a cap altra empresa; el TNC és un espai públic i, per tant, no es pot comprar; es crearà un comitè actiu i renovable que supervisi totes les activitats artístiques… A la fi del decàleg se’ns informava, per a qui no ho havia intuït, que no era veritat que haguessin guanyat el concurs per a dirigir el TNC i que, amb aquestes propostes, era evident que mai no podrien guanyar-lo.

El post parteix d’una idea que em sembla fascinant: posar en qüestió, no els concursos, sinó la domesticació on han acabat aquests concursos. Si et vols presentar per dirigir un museu o qualsevol altre equipament cultural, la primera cosa que has de fer és sotmetre’t a les disciplines dels funcionaris i, més encara, a la dels patrons dels museus, vinguin en representació de les institucions públiques o estiguin allà cooptats per la seva condició econòmica o per relacions d’amistat –és a dir, amb símptomes de corrompiment– amb uns altres patrons. Tu no et pots presentar a un concurs d’aquests amb idees rupturistes: que no deixareu que a les inauguracions vinguin els polítics (això a la Gran Bretanya és així) ni que escriguin textos introductoris als catàlegs de les exposicions ni reservar-los cadires a les inauguracions ni que opinin sobre la programació que tu has preparat… Res d’això és possible: quan et presentes a un concurs en l’àmbit de la cultura, has de ser un ésser submís i gens contestatari. Decididament, som una mica ximples.