La història d’una vaca, l’amor a la maduresa i una amistat intergeneracional són el fil argumental de Cowgirl, el film que Cristina Fernández Pintado i Miguel Llorens han estrenat aquesta setmana. La cinta fuig dels tòpics per parlar del món rural aquí i ara, amb una mirada íntima i delicada sobre els vincles, el pas del temps i les segones oportunitats. En aquesta entrevista, l’actriu Isabel Rocatti, protagonista del film, repassa l’experiència de rodar amb la Canelita –la vaca coprotagonista–, reivindica la necessitat de donar espai a les dones madures a la pantalla i celebra la diversitat lingüística i d’accents, després d’anys en què, assegura, “o feies aquella fonètica o no treballaves”.

—Com ha estat això de coprotagonitzar un film amb una vaca?
—Tona! En realitat es diu Canelita. Treballar amb un animal –en aquest cas, una vaca de sis-cents quilos– ho relacione sempre amb fer jazz. M’explique… tens una estructura del tema, que és l’escena, però tens una escolta i una obertura a improvisar perquè tens una part de l’equip que va lliure.

—És clar, a ella no li pots dir “ara necessitem això…” ni “ara farem no sé què…”.
—S’ha de dir que Canelita és una vaca molt amorosa i tranquil·la. La ramaderia de la zona és expansiva i, per tant, són criades en pastures, són animals salvatges, no es deixen tocar. Precisament per això, va haver-hi un càsting extensiu per a trobar Canelita, perquè necessitàvem una vaca durant tot un mes de rodatge, i que poguérem gravar-hi bé. Els ramaders ens van explicar que era la vaca més amorosa i tranquil·la que tenien, perquè va ser criada amb biberó. Li va faltar la mare, i llavors li van haver de donar biberó. A més, és una vaca que té les banyes cap avall, cosa que fa més fàcil acostar-s’hi… Jo no havia tocat una vaca en tota la meua vida, ha estat una experiència molt bonica. Els animals són intel·ligents. Vam treballar amb ella abans del rodatge per veure com ens enteníem, entendre com ens hi havíem de comportar. Però des del primer moment es va generar un vincle. Ens vam mirar i vaig veure que era intel·ligent. A partir d’aquell moment va ser una meravella. Tot l’equip vam quedar enamorats de la Tona.

—Cowgirl és un film que parla de temes que normalment no tenen cabuda en el cinema. Parla del món rural i d’una història protagonitzada per una dona de més de seixanta anys.
—Tens raó que no es parla d’aquestes històries de la manera que ho fa aquesta pel·lícula. Sí que hi ha experiències relacionades amb el món rural, però no amb la mirada d’aquesta pel·lícula. Potser de vegades es romantitza la idea del món rural. O se’n parla des d’un punt de vista històric. En canvi, a Cowgirl parlem de l’aquí i l’ara. Parlem del món rural actual. A més, ho fem tractant una zona concreta, on vam rodar, que també té unes especificitats. Hi havia la voluntat de narrar una comunitat concreta. I, com deies tu, un gran canvi és que la història s’explica de la mà d’una dona grangera, madura, de més de seixanta anys. Això és revolucionari en aquest moment. S’obri molt el camp perquè la dona i l’home també es narren des de la maduresa. Jo sempre dic que mentre tenim vida, continuem respirant, som éssers que volem estimar, ser estimats, necessitem cuidar i que ens cuiden. Volem ser feliços. Passa que cada època té la seua manera de relacionar-se amb l’altre, amb la vida, amb tot. Però continuem tenint desig i projectes. A més, un personatge madur aporta una experiència i unes maletes amb moltes històries. Això permet moltes reflexions. A més, t’obri la porta al perdó dels altres, fins i tot cap a un mateix. Això és vida. És el que ens falta potser en les relacions de joves. No es porta aquesta motxilla i llavors són històries de primers amors. En canvi, si l’amor t’enxampa de gran ja tens una història passada…

—Parlem de segones o terceres oportunitats. D’alguna manera veniu a dir que sempre es pot tornar a començar.
—Totalment, però en aquest sentit: mentre hi ha vida, hi ha l’opció de canvi, de créixer, de transformar-te, de començar i de crear nous vincles. I també trobe que és fonamental aquest punt que t’explicava abans, i que el dona l’edat, que és mirar al passat i reflexionar i dir: “Què tinc aparcat? Què és el que vaig repetint sempre i no acaba bé?” Aquest treball personal és el que et fa créixer i et permet obrir-te a noves oportunitats. Si no fas aquest pas, i en la pel·lícula això ix d’una manera molt subtil, crec que és de les relacions més boniques que es mostren… És una pel·lícula de relacions entre persones. I una és la trobada entre dos éssers madurs amb un passat en comú i amb temps d’haver reflexionat sobre allò que van viure. I a partir d’ací proven si tenen una nova oportunitat, que tampoc no saps…

—Parlem d’una possible relació d’amor entre persones més grans de seixanta anys. I veient-la em recordava de l’obra Una festa a Roma que també vau protagonitzar i parlava també d’això. I pensava: canvien les coses, es comença a parlar d’aquestes històries d’amor que durant anys han estat amagades?
—Sí, actualment sorgeix gent en la dramatúrgia, tant dones com homes, que donen visibilitat a dones, sobretot que sempre hem estat una miqueta més apartades en aquest sentit, o hem estat en funció d’un home. I és cert que això va canviant. Mentre respirem, hi ha vida, tenim desitjos, tenim necessitats, volem estimar, volem ser… I el que dóna l’edat, per l’amor de Déu, l’experiència és meravellosa. Hi ha un nivell de tendresa guanyada amb l’edat i amb la reflexió i creixement personal que no es té quan tens vint anys. És així. Senzillament per experiència, per coses viscudes. A més, cal pensar en les dones que mantenen la cultura en aquest país. Perquè qui ompli les sales de cinema i teatre? Són dones madures. Per tant, cal que escriguem per a aquestes dones, perquè elles s’hi puguen veure reflectides.

—En el film també parleu d’històries d’amistats de generacions diferents.
—És una altra de les relacions més boniques que hi ha a la pel·lícula, la intergeneracional. De colp, hi ha una escolta d’ambdós, hi ha un respecte, un no jutjar, una trobada entre dues generacions que dius, ostres… Es troben, s’hi complementen d’alguna manera, és molt bonica la història. Hi ha escenes molt boniques.

—Una altra cosa que destacaria del film és que se senten dialectes diferents amb tota normalitat, sense que això l’afecti en cap moment…
—Això és preciós, perquè tenim una llengua amb una diversitat meravellosa, molt lligada a la identitat del lloc on vius. I hem volgut respectar la parla de la zona, de l’Alt Maestrat, de Morella, dels Ports, que és prou especial. Hi ha una musicalitat i una manera de parlar, i l’hem volguda respectar. Hem tingut lingüistes que ens han guiat. Ha estat un plaer poder-ho fer. A més, per a mi, un descobriment. Jo no coneixia la zona i em va fascinar. Perquè, és clar, és que a més hi ha una manera d’expressar-se que és molt geogràfica. És valencià, però toca a Catalunya, i això també té un efecte en la parla. Ho hem fet amb molt d’amor i molt de respecte.

—Ara pensava que sempre heu jugat molt amb els accents. Ara em ve el cap un dels personatges més estimats, la Marcela de Ventdelplà, on parlàveu en català, però amb un accent d’una persona que ve d’Andalusia… Us agrada jugar amb els accents?
—M’hi he anat trobant. En realitat, no és natural en mi. Jo no sé si per a alguna persona és natural canviar de fonètica, perquè la llengua i quan parles, quan interpretes, va molt lligat a l’instint. Hi ha un moment que hi treballes, t’ho prepares, però quan et poses davant de l’altre hi ha una escolta i amb la teua llengua et surt més orgànic. Sóc una persona amb curiositats i, paral·lelament al meu ofici d’actriu, vaig estudiant més coses. I he fet teràpia Gestalt i el meu terapeuta va haver-hi un moment que només em permetia fer la teràpia en castellà, perquè és la meua llengua materna original. És la que connecta amb allò més íntim meu. Però quan jo començava a fer teatre, feia teatre independent a València, l’any 78, i vaig començar amb el valencià. A casa meua es parlava castellà, ma mare és de Castelló, de la zona castellanoparlant. Després vaig venir a estudiar a Barcelona, i també vaig treballar la fonètica. Després de treballar molts anys, crec que sóc orgànica i creïble. Però no és fàcil, no puc soltar-me totalment, saps? Quan un parla la seua pròpia llengua sí que hi ha un punt de trencar màscares i connectar. I és un treball que com a actriu he fet, per tal de ser autèntica.

—Quan vau arribar de València a Barcelona, us van demanar un canvi de fonètica?
—Sí! En aquell moment era més dur. O feies aquella fonètica o no treballaves.

—I això va canviant?
—Sí, de fa un temps hi ha hagut un canvi. És molt d’agrair. Es va obrint la mirada a la diversitat. És meravellós anar un lloc i descobrir la seua parla, no sé per què ens ho havíem de perdre. És una riquesa molt bonica, i cal reconèixer-la. És curiós perquè la parla va molt lligada a la teua quotidianitat. I, és clar, jo ara parle valencià, però tinc una musicalitat que ja no és d’allà exactament, i tampoc és d’ací… Però al final, m’he relaxat i realment quan em pose davant la pantalla tinc clar quina fonètica se’m demana, però el meu dia a dia parle d’una forma més relaxada, com em surt. Al final el que és important és comunicar-se.

—Preparant l’entrevista pensava que tinc la vostra imatge sempre de gran… Potser és perquè quan éreu jove ja us va tocar fer de senyora gran, amb la Victòria de Temps de silenci?
—Sí, totalment. Supose que al final m’ha acabat marcant. Alguna vegada jo mateixa ho he pensat: no faré mai de jove?! Sí que n’he fet, però el que dius és cert. Però també supose que és una casualitat, quan em van oferir fer Temps de silenci, tampoc era conscient d’aquesta progressió d’edat. En aquell moment jo tenia quaranta anys, no era una criatura, però, és clar, em van fer de seguida molt gran. Observe que hi ha actrius que van mantenint una imatge de forma i cabells, i van envellint dins aquella imatge, que la relaciones directament amb elles. En canvi, jo canvie molt d’imatge. Reconec que ja no l’exterior dels cabells, sinó que és una qüestió de capacitats, cada persona és com és. I una de les meues qualitats, i abans no n’era conscient, és aquesta versatilitat. M’ha passat fins i tot mirant fotografies meues. Puc mirar fotografies fetes el mateix dia i en una sembla que tinga vint anys, i a l’altra sembla que en tinga seixanta. Hi ha alguna cosa que tinc, i no sé què és, que em permet transformar-me.

—Per una altra banda, aquest film és enregistrat al País Valencià. Tinc la sensació que aquests últims anys comencen a fer-se més films en català al País Valencià. Ho compartiu?
—Sí, hi ha alguna cosa, i té a veure amb l’obertura del govern espanyol pel que fa a la diversitat de llengües de l’estat espanyol. S’ha reconegut la varietat. I ara hi ha l’obligació per llei que hi haja cinematografia en valencià. Per això, de colp ha sortit cinematografia meravellosa al País Basc, Galícia o el País Valencià. Hi ha hagut un canvi en els últims dos o tres anys. Parlem de films senzills perquè som en un país en què la indústria és el que és. Però, pel que podíem esperar, ara podem fer coses. Coses dignes i meravelloses.