L’accés a l’habitatge és una de les principals preocupacions socials actualment. En un context marcat per la gentrificació, l’especulació immobiliària i la precarització dels lloguers, com més va més persones viuen amb la sensació que la seva vida depèn d’un contracte temporal o d’una pujada de preu inesperada. A Un metre quadrat (Anagrama), Llucia Ramis (Palma, 1977) parteix de la seva experiència com a llogatera a Barcelona per explicar com aquesta precarietat afecta la vida quotidiana, les relacions i el sentiment de pertinença.

A mig camí entre les memòries, el reportatge i l’assaig periodístic, l’autora torna als pisos on ha viscut durant trenta anys a Barcelona mentre analitza les conseqüències socials i emocionals de la crisi de l’habitatge. El llibre –guanyador del quart premi de no-ficció Libros del Asteroide– reflexiona sobre què significa sentir-se a casa en unes ciutats com més va més pensades per al consum i el turisme que no pas per als qui hi viuen.

En aquesta entrevista, Ramis parla de la pèrdua del teixit veïnal, de la normalització de la precarietat i de la necessitat de recuperar el dret de construir una llar.

—Ens heu citat al vostre bar de confiança?
—Sí!

—Us ho pregunto perquè és un llibre en què, entre moltes altres coses, es reivindica la importància de tenir aquests espais.
—Són essencials, perquè són els que fan sentir-te a casa. Per exemple, l’any passat, quan hi va haver l’apagada, en aquest bar em van deixar pagar l’endemà, perquè aquell dia no duia efectiu. Són llocs amb què pots comptar si mai passa res, i que formen part del teixit social que, actualment, es va destruint. Ja no estem tan pendents dels residents com dels consumidors. És el que fa el turisme: ven les coses que no et pertanyen: el clima, el cel, el mar, la platja… I, al final, la sensació és que habitem una ciutat que està més pendent d’agradar als de fora que no als qui hi viuen. Per això sempre dic que Barcelona és la primera influencer.

—Per què decidiu d’escriure un llibre sobre la vostra experiència amb l’habitatge?
—Feia temps que volia escriure sobre els pisos que han estat casa meva, perquè m’han marcat molt. Em preguntava si nosaltres també formem part de la seva memòria. La meva vida hauria estat molt diferent si no hagués viscut en tants pisos i si no hagués estat llogatera. És un tema que sempre m’ha preocupat molt, per la sensació d’angoixa que genera el fet de no tenir una casa pròpia i haver de buscar-te la vida quan s’acaba el contracte. Vaig arribar a Barcelona fa trenta anys i he viscut en més de deu pisos. Em preguntava: com es crea el sentiment de pertinença amb aquells llocs que no et pertanyen? No només els pisos, sinó també les ciutats, els barris, l’entorn, el paisatge… A partir d’això, vaig voler tornar als pisos on vaig viure i veure qui hi viu ara, quina relació tenen amb el pis, què se n’ha fet, del pis –si encara és de lloguer, si l’ha comprat algú…

—Ho feu en un format híbrid, en què combineu l’assaig, les memòries personals, observacions socials…
—No sabia si fer ficció o no-ficció. He estat dos anys llegint com una boja tots els articles que han sortit sobre el tema i assajos molt potents que expliquen molt bé com hem arribat fins aquí. Quan ho llegia, m’adonava que estem molt desinformats sobre el tema de l’habitatge. I, si no t’afecta personalment, encara més.

—És un problema transversal. Afecta pràcticament tothom. Però és veritat que el focus es posa en unes altres coses: ocupacions, seguretat, sensellarisme…
—Ens interpel·la a tots i, així i tot, estem molt desinformats. Fent el llibre, em vaig adonar d’una cosa, que és que, dins la mateixa franja salarial, la vida de dues persones canvia molt si una té un pis en propietat i l’altra no. Viuen realitats completament diferents, perquè una haurà de destinar entre el 40% i el 80% dels seus ingressos només a l’habitatge –i cada vegada n’haurà de destinar més, perquè els preus pugen i els salaris no– i, en canvi, l’altra no. Però és que, a més, la manera com s’informen també és diferent. Tot plegat crea una diferència social brutal. Si, a més d’aquest desconeixement, hi afegim la por als ocupes, a la gent que viu al carrer i tota aquesta aporofòbia que s’escampa, fa que recelem de les persones que encara tenen menys que nosaltres.

—Això ho expliqueu molt bé quan parleu d’aquestes noves construccions que es construeixen cap endins, amb jardí i piscina comunitària, pistes de pàdel… Com si fossin bombolles desconnectades de la vida de la ciutat.
—Són edificis nous que desarticulen tot el que és la societat. Estem desarticulant la vida i el teixit social; la manera de comunicar-nos entre nosaltres; d’ajudar-nos; de tenir força col·lectiva. Paraules com inquiokupa, per exemple, fan que tinguis por de la persona que té poca solvència econòmica, i això fa que els propietaris que tinguin pisos de lloguer només vulguin llogar-los a persones que tenen una alta capacitat adquisitiva. Què passa? Que les persones que viuen de lloguer amb salaris d’aquí cada cop queden més apartades del mercat de l’habitatge. I, a sobre, la política no dóna resposta a la societat sinó a entitats amb molt de poder. Això genera una mena d’irrealitat i una manera de veure el món que no és. Ens hem deshumanitzat.

—Això i la vinculació entre ser propietari i posicions ideològiques més conservadores, per instint de protecció, té relació amb l’augment de l’extrema dreta?
—Hi ha investigacions que demostren que l’extrema dreta creix on no hi ha bars, perquè al bar és on coneixes gent que no és com tu, que té unes altres realitats. Hugo Subtil, investigador expert en política econòmica i professor a la Universitat de Zúric, per exemple, se centra en aquells bars on anaven els obrers després de treballar durant vuit hores a la fàbrica, i que parlaven amb qui tenien a les taules del costat. També Diane Bolet, investigadora en l’Institut Europeu del London School of Economics, correlaciona la pèrdua de pubs en determinades regions d’Anglaterra amb un augment del vot que portaria al Brexit. En són alguns exemples.

—Partiu de dos articles de la constitució espanyola: el de la propietat privada i el de l’habitatge digne. Per què?
—Perquè, sobretot d’ençà del franquisme, es parla molt més del dret de la propietat privada que no pas del dret d’un habitatge digne. És com si els llogaters no tinguéssim els mateixos drets que tenen els propietaris!

—I no tan sols això: també s’estén la idea que un pis de lloguer no serà mai casa teva si n’ets el llogater. Encara que faci molts anys que hi visquis, que tinguis contracte de llarga durada…
—Exacte! Què passa, que si és llogater no és casa seva? I tant, que ho és. El que passa és que ha arribat un punt en què el llogater mateix no s’ho creu, perquè quan passes a tenir contractes de tres anys o cinc no pots sentir que allò sigui casa teva, perquè des del primer dia comença un compte enrere que t’angoixa. Penses: on aniré? Amb qui compartiré pis? He de dir a la meva parella que vingui a viure amb mi? Això desgasta molt. Tota la vida l’he tinguda, aquesta preocupació, jo, perquè si no hi ha alternatives, perds el pis, el barri, el veïnat, la ciutat i tot allò amb què has establert un vincle. Tot passa a tenir una data de caducitat: la casa, el bar de sota casa, l’escola dels nins, les relacions, la feina… Al principi de viure aquí, pensava que seria jo qui triaria els pisos on voldria viure. A mesura que passaven els anys, em vaig adonar que no era jo qui triava, sinó que em deien on podia viure i on no. Al centre, per exemple, ja no hi puc viure, i em pregunto: qui hi pot viure? Què és centre i què no és centre? Perquè a la Sagrera, on vaig viure vuit anys, ara tampoc hi podria viure! Alguns es pensen que el problema de l’habitatge només afecta els joves i la gent amb rendes baixes, però és una realitat transversal. I els polítics no responen a aquesta realitat.

—És aquesta estabilitat necessària per a poder formar una llar. En aquest sentit, expliqueu que vau acabar hipotecant-vos, “en contra dels meus principis i la meva voluntat”, per poder tenir aquesta estabilitat.
—És que som molts els qui volem viure de lloguer i que no tenim cap necessitat de tenir un habitatge en propietat!

—Però sí que s’ha establert molt aquesta idea que vivint de lloguer “llances els diners” i que hem de tenir pisos en propietat per a deixar-los als nostres fills.
—Quan els meus avis belgues van vendre la casa de Can Garruví, a Mallorca, en el fons, jo pensava que l’heretaria qualsevol dia. Va ser ma mare qui em va dir: “És casa seva, són ells que trien.” Però és que realment tenim aquesta mentalitat! En uns altres llocs del món la gent viu de lloguer tota la vida i no passa res, però aquí es va fer la campanya de “España de propietarios, no de proletarios” i se’ns ha inoculat aquesta idea quasi epigenètica. I, és clar, els qui no hem volgut viure mai com a propietaris, ens hem vist obligats a fer-ho. Jo no m’havia de comprar un pis de quaranta-set metres quadrats a Barcelona! Si mai m’havia de comprar alguna cosa havia de ser una casa! No ho sé, m’imaginava una altra cosa… Però no he tingut cap més alternativa. I encara menys essent autònoma. Sempre s’ha incentivat la compra, mai el lloguer.

—Com us ha canviat la vida el fet de passar de ser llogatera a propietària?
—El que més he notat és que ara no penso tota l’estona a cercar pis. Ja no penso en què faré si em falla una feina, o què faré quan s’acabi el contracte. Tinc una pau mental que no m’esperava. Així i tot, no he perdut la por de quedar-me sense casa. Suposo que és una por que no perds mai. Al final del llibre parlo de com ens hem acostumat a la precarietat, com l’hem arribat a normalitzar. Això fa que la idea de tenir la vida resolta no arribi mai, perquè no hi ha mai estabilitat del tot. Encara penso que no sé què passarà, que no sé si podré pagar la hipoteca… La preocupació continua.

—No volíeu tornar a Mallorca. Per què?
—No… No sé fins a quin punt és perquè em fa mal. Sempre dic que és com una mare: la més guapa del món, te l’estimes amb bogeria i no hi ha ningú com ella i, alhora, veus tot el que li fan. Fa tant de mal, veure aquesta destrucció… M’agrada anar-hi de tant en tant, però viure-hi em posaria molt nerviosa.

—Sou optimista que pugui canviar, la situació? Tant a Mallorca com a la resta del país?
—Tant de bo… Aquests dies he estat a Màlaga i a València i, ostres, t’adones que hem convertit les ciutats en llocs de trànsit, de circulació de persones, de consumidors. En comptes de reivindicar els espais, els cedim. Ens creiem que no podem viure al centre i continuem amb la gentrificació en lloc de pensar que hem de recuperar el govern sobre la ciutat, sobre el nostre entorn. Però sóc optimista quan veig com els moviments socials sacsegen la societat, que fan que se’n parli i que comenci a ser un tema de debat. Suposo que aquesta és el primer pas per a aconseguir canvis. Aquesta és la part optimista.

—I la pessimista?
—Que amb això no n’hi ha prou, i que no veig una voluntat política real per a canviar-ho. Com pot ser que ningú es posi les piles amb aquest tema? Les administracions, que són les que haurien de resoldre-ho, no ho fan. És perquè no ho saben fer? Perquè no els interessa? Perquè no són conscients de l’abast del problema? Perquè realment no s’hi pot fer res? I encara hi ha una altra cosa: tothom intenta apoderar-se del relat, i se’ns fa creure que som més a prop de ser multimilionaris tot i que, en realitat, som més a prop de viure al carrer.

—Heu parlat dels moviments socials. Què creieu que han aportat, a part de sacsejar la societat, moviments com el del Sindicat de Llogateres o els sindicats d’habitatge?
—El que ha fet el Sindicat de Llogateres és que els llogaters no se sentin sols. Durant molt de temps, pensaves que només et passava a tu i que, com que vivim en una societat de propietaris, ningú t’entendria. Ells han posat en contacte totes les persones i els han dit: “Estem amb tu.”

—També apunteu que el percentatge de compra de cases que són de primera propietat són ínfimes. Que la majoria és de gent que ja en té més d’una.
—Com més propietats tens, més facilitat tens per a endeutar-te i, per tant, més pots comprar i explotar l’habitatge. Es produeix una concentració de la riquesa que acceptem i que ens duu a una desigualtat social brutal. Jaime Palomera diu: tothom té dret a un habitatge, per tant, proposa que, a partir del segon, comences a pagar imposts i, com més cases, més imposts.

—Una altra frase del llibre és: “Les coses canvien perquè deixem de considerar que allò que fa tothom està bé.” S’ha de començar a qüestionar el model immobiliari dominant?
—Quants artistes, músics, esportistes i influencers coneixem que es dediquen a la inversió immobiliària i no pensem que sigui res reprotxable? Potser hauríem de començar a fer veure a aquestes persones que això que fan fa molt de mal. Però, és clar, és que no està malvist, perquè la inversió immobiliària és un valor segur.

—És interessant, aquesta contradicció entre consciència política i supervivència: gent de classe treballadora que, per tenir un sobresou, compra pisos per llogar-los a preus desproporcionats a gent també de classe treballadora.
—Si les polítiques socials fossin eficàcies, no caldria tenir aquests sobresous, però si amb la teva pensió no en fas prou i si, a més, fallen les polítiques socials… Per exemple, conec molts autònoms que, per tenir uns ingressos regulars cada mes, lloguen habitacions. És pervers, perquè acabes trepitjant els qui són iguals que tu o que estan pitjor que tu. Això beneficia els més grans, que també s’aprofiten que persones que estan en una situació econòmica precària es barallin entre elles.

—Dediqueu el llibre “als qui no saben on viuran l’any que ve”. Quan vau adonar-vos que la precarietat residencial ja no era una excepció o una cosa temporal, sinó una experiència compartida per molts?
—Me n’adono per amigues meves, companys de feina, col·legues que no s’han casat… Recordo quan mirava Friends, quan era adolescent, i pensava que era increïble que gent tan gran compartís pis, però després vaig trobar-me que jo, amb trenta-set anys, també en compartia! O me n’anava a viure amb parelles que acabava de conèixer i que, evidentment, al cap de quatre mesos ja no ens aguantàvem… Perquè aquesta és l’altra: t’obliga a dur una vida tradicional i de família. Veia amigues meves que no eren d’aquí o que, simplement, els seus pares no tenien propietats, i que tenien els mateixos problemes que jo. A poc a poc vam començar a deixar-nos els pisos entre nosaltres si alguna anava una temporada fora; a passar-nos anuncis; a fer-nos favors; a avisar-nos quan quedava un pis buit… Això em va fer veure que no estava sola. I això que jo no he viscut el més cru, perquè vaig hipotecar-me abans dels quaranta! Perquè quan m’acostava als quaranta sí que tenia la por de no saber si em donarien una hipoteca o no.