Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”

L’escriptora i periodista Llucia Ramis diu que l’única manera d’estimar Barcelona és odiant-la. No és cap boutade, ve d’una reflexió antiga, de fa pel cap baix quinze anys, quan ella i més autors van publicar el llibre Odio Barcelona (Editorial Melusina). “Després de la campanya del Posa’t guapa, començava la de La botiga més gran del món. Així és que l’evolució era clara: si s’havia maquillat amb la intenció de vendre’s, llavors significava que Barcelona era una Gran Madame que ens prostituïa a tots”, hi escrivia. Aleshores els van dir de tot, recorda Ramis, i fins i tot els van qüestionar la condició de barcelonins. Ara, diu, gairebé cap dels autors ja no viu a la ciutat. Ella sí, ella fa vint-i-sis anys que hi viu, i s’hi queda com si no se’n pogués anar, tot i que diu que sempre té ganes d’anar-se’n. L’any 2017 escrivia que encara odiava la ciutat. I ara?

Podeu escoltar aquest episodi de Santa Eulàlia a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara. 

La ciutat fa curt per a la cultura

La fotografia de Ramis és especialment precisa en l’àmbit cultural, que és el que l’ocupa. A parer seu, la ciutat fa curt per als qui es dediquen al món de la cultura. Una de les arrels del problema està en el desordre: “Falta molta interacció entre àmbits culturals, a Barcelona. Hi ha molts creadors, molta força inicial, però després hi ha poc acompanyament. Com és que el món del teatre i el del cinema van per àmbits diferents, i el món de la música va a la seva?”, es demana. Segons que diu, no hi ha prou connexió, ni “gaire vies per a dedicar-se a la cultura a Barcelona, ni per a fer-ho d’una manera tranquil·la”. “Es premien els nous talents, en un moment determinat, però després no hi ha un circuit per a mantenir-los a la ciutat. I això fa que la gent se’n vagi a triomfar a fora.”

Ramis creu que Barcelona, com a capital cultural, no passa un bon moment. “Fora de Barcelona es fan coses culturalment molt potents, i fa la sensació que a Barcelona tampoc no ho saben”: la manca de connexió dins de la ciutat també hi és de cara enfora. I sobretot és un problema de comunicació. “Barcelona és una ciutat una mica avorrida, i no crec que tingui a veure amb la meva edat. No és una ciutat especialment interessant”, diu. “Hi ha coses a fer, però moltes vegades te les has de buscar tu. Hi ha molts llocs interessants que són buits. Falta comunicació, interès. No sé si falla la idea de cultura pròpia o què falla exactament, però Barcelona podria haver estat molt gran i, de moment, és una ciutat petita.”

La crisi d’habitatge que infantilitza la ciutat

“L’habitatge és un dels grans problemes dels joves i no tan joves. Al final, això fa que la gent se n’hagi d’anar a buscar-se la vida a una altra banda”, diu. Tenir un pis o una casa que et garanteixin una vida estable torna a ser un problema de base a Barcelona. “Una ciutat on no es pot viure és una ciutat desagradable. És poc acollidora. És una ciutat que t’expulsa, que t’ho fa difícil.” Això ja passava l’any 2007 i el 2008, i després d’esclatar la bombolla immobiliària, però ara –diu– “ha passat igual, i aquesta dificultat amb l’habitatge es converteix en una dificultat per a incorporar-se a la vida adulta.” Parlant de la seva generació, recorda: “Ens pensàvem que repetiríem el patró dels nostres pares i que formaríem una família, amb una feina estable i un pis propi, on viure sense patir ni passar pena cada vegada que se’ns acabava el contracte.” Però no ha estat així.

I què fas, es demana, si no hi ha seguretat ni a casa ni a la feina? “Has de començar una altra vegada en un altre barri de la ciutat, o te n’has d’anar de la ciutat. La relació que tinguis amb la ciutat serà conflictiva.” Aquesta taca generacional s’encomana a la ciutat, perquè endarrereix els cicles vitals i la infantilitza. Els barcelonins, diu, “sempre estem en una sensació de provisionalitat, d’eterna provisionalitat, que fa que res no acabi de quallar.” El problema el defineix així: “No pots començar res seriós en cap moment. No tens mai estabilitat. Això s’havia d’haver resolt en aquell moment i ara encara estem pitjor, perquè a sobre ara hi ha fons voltors.” Ramis diu: “És una trampa mortal vendre la ciutat com un bon producte d’inversió si no és un bon producte per a qui hi viu.”

Escolteu ací la resta d’episodis:

• • Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
  • Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
  • Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
  • Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
  • Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
  • Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
  • Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
  • Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
  • Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
  • Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
  • Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
  • Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
  • Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
  • Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
  • Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
  • Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
  • Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
  • Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
  • Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
  • Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
  • “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
  • Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
  • “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
  • Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”

Per què Santa Eulàlia?

Les eleccions municipals del maig vinent són a la cantonada, però aquests darrers quatre anys el debat institucional s’ha allunyat de la mirada llarga i ambiciosa sobre la prosperitat de Barcelona. El càlcul i la picabaralla electoral, centrada gairebé exclusivament en la batllessa, Ada Colau, encaixonen la ciutat en debats que l’empetiteixen. Hi ha qui parla de Barcelona com si fos una ciutat-estat, d’esquena al Principat i a la resta del país; hi ha qui en parla com si fos una ciutat de províncies. Com si no fos una capital. La ciutat, obstinada, no es doblega.

A Santa Eulàlia mirarem de fer-nos les preguntes que al ple municipal no hi són, o hi són desdibuixades. Pot combatre la força absorbent del sistema radial, Barcelona, sense la independència? Té sentit el debat sobre els cotxes, sense parlar del transport públic infrafinançat? És vigent el pla Cerdà? Quin paper tindrà la ciutat en la reconstrucció del mapa energètic europeu? Com s’han d’acostar València i Barcelona? Com han de canviar les relacions amb l’àrea metropolitana i amb les ciutats mitjanes? Com s’ha d’abocar Barcelona a la Mediterrània, i amb quines aliances? Per què ha perdut pistonada en el mapa cultural internacional i com el pot recuperar? Per què gairebé no hi ha novel·les realistes actuals sobre la ciutat, que n’expliquin els anys recents?

Combinarem la mirada llarga, sobre el model de ciutat, amb la mirada curta, sobre el seu dia a dia, també relegat sota la catifa de la brega institucional. Quines drogues es prenen avui a Barcelona i per què? Quina dimensió real tenen els conflictes de seguretat al carrer? Són plenes, les cocteleries? Els cementiris estan bé allà on són? Per què costa tant de trobar bicicletes elèctriques disponibles? Quina mena d’oci juvenil conrea l’ajuntament? Vénen menys joves de la resta del país a viure a Barcelona? Fins a quins extrems ha quedat arraconada, la cuina tradicional?