Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”

L’accés a l’habitatge és una de les preocupacions principals dels barcelonins. I no solament l’accés a l’habitatge: també mantenir-lo. Arreu del país, els desnonaments són una xacra. L’any passat n’hi va haver 3.344 al País Valencià, 3.136 a Catalunya i 1.209 a les Illes Balears. A banda, els barcelonins dediquen prop de la meitat del sou a pagar el lloguer, i això escanya la qualitat de vida, però la política institucional naufraga. La regulació no arriba. El Tribunal Constitucional espanyol va tombar la llei catalana que regulava el preu del lloguer, i ara partits i entitats en negocien una d’espanyola que costa molt que arribi a bon port. La crisi és estructural. Però l’última dècada també han canviat coses de fons. Els llogaters s’han començat a organitzar políticament, per exemple amb entitats com el Sindicat de Llogateres.

Segons l’economista Carme Arcarazo, portaveu del sindicat, l’origen de bona part dels mals és l’any 2013, any en què comença a créixer la concentració del mercat del lloguer. “Fins al 2013 no hi havia fons d’inversió. Hi ha una concentració de la propietat en molt poc temps. No és casualitat: el 2013 s’aproven dues lleis fonamentals per a entendre el que ha passat en aquest país.” En la primera, es donen beneficis socials a les SOCIMI, la figura fiscal que fan servir els fons d’inversió, i “es redueixen els drets dels llogaters: els contractes passen a ser de cinc anys a ser de tres”. “Això, ja es va fer amb aquell objectiu, va posar una catifa vermella als fons d’inversió. Els van dir: ‘Això és el vostre paradís’”, critica. Podeu escoltar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina de VilaWeb.

La confusió amb les zones “tensades”

Arcarazo explica que fa uns mesos que es va aconseguir que el PSOE acceptés finalment que s’havien de regular els lloguers. “Feia anys que pressionàvem i havíem hagut de sentir ministres com José Luis Ábalos dient que l’habitatge era un dret però també era un dret de mercat”, recorda. “El problema és que la regulació que es planteja és insuficient. No funcionaria. D’aquí a sis mesos, si s’aprovés la llei tal com és escrita ara mateix, el preu dels lloguers continuaria pujant”, afirma Arcarazo. La negociació encara és encallada en qüestions fonamentals, com ara aclarir què són les zones “tensades”, les despeses de les immobiliàries o l’adaptació dels preus a la inflació.

Les zones tensades són les àrees on s’ha de permetre la regulació, però els criteris per a definir-les “són tan estranys avui dia que Barcelona no hi entraria, però Aiguafreda sí”. La llei proposa dos criteris per a decidir què és una zona tensada: “Primer, que els lloguers hi hagin augmentat un percentatge determinat els últims anys. El PSOE plantejava que haguessin crescut cinc punts per sobre de la inflació els darrers tres anys. És clar: quan ho plantejaven, la inflació era al 10,2%. Hi ha molt pocs llocs en què puguis acreditar que els últims tres anys el preu del lloguer hi hagi pujat un 15%. És una brutalitat”, explica Arcarazo.

El segon criteri que se sospesava era que el lloguer representés més d’un 30% dels ingressos dels llogaters. Aquest, diu l’economista, “té tot el sentit”. El problema que hi troben és que el PSOE reclama que calguin tots dos requisits per a declarar tensada una zona. “Així, pràcticament cap capital de província en tot l’estat espanyol no podia regular els lloguers”. A més a més, el Sindicat de Llogateres reclama que els lloguers puguin encarir-se tan sols dos punts per sobre de la inflació, i amb aquesta inflació limitada en un 2%, “perquè entenem que som en un període excepcional”.

Els grans tenidors, la concentració de la propietat i el paper de les immobiliàries

Una altra de les grans qüestions que hi ha en disputa és si la regulació ha d’afectar tots els arrendadors o només els grans tenidors, tot i que hi ha discrepàncies sobre què és un gran tenidor. Empreses amb més de deu pisos? Particulars amb més de 200? “El PSOE vol crear una distinció entre grans i petits”, explica Arcarazo. “En què es tradueix, això? Que el 70% dels llogaters de Barcelona no es veurien beneficiats per la regulació de preus si només és d’aplicació als grans tenidors. Això és un problema, perquè no tan sols especulen els grans tenidors. Les immobiliàries tenen un paper fonamental en l’articulació del mercat del lloguer i són un dels principals promotors de les pujades que hem vist aquests darrers anys.”

Per a Arcarazo, la solució consisteix simplement a evitar distincions entre grans i petits. “Hi ha una obsessió amb el suposat petit propietari que l’hauríem de mirar una mica amb lupa. Si ens fixem en les dades de l’Agència Tributària, per exemple, veiem que els arrendadors són el 4% més ric de la població i que ho continuarien essent sense els ingressos que reben del lloguer”, explica. “Conceptualment, no té gaire sentit generar aquestes diferències entre grans i petits pel que fa a la regulació, perquè serà molt difícil d’acabar aplicant la norma. Per als ajuntaments serà complicadíssim començar a revisar qui és gran i qui és partit. Els grans tenen bufets d’advocats molt bons i equips tècnics que els permeten de fraccionar carteres i crear empreses que tinguin cinc pisos cadascuna. És un mercat que tendeix a les trampes. Quan fas una llei, ha de ser tan clara com sigui possible.”

Quant a les immobiliàries, el Sindicat de Llogateres reivindica –i mira d’incloure en la llei– que siguin els propietaris els qui paguin les despeses de les immobiliàries. “Avui, quan una persona entra de lloguer en un pis, ha de pagar a la immobiliària un 10% d’una anualitat. Això acaben essent 1.000 o 2.000 euros que se’n van a pagar uns serveis que realment es fan al propietari –explica Arcarazo–. No passa en cap país veí que el cost de comercialitzar un immoble no el pagui qui el comercialitza sinó qui el fa servir”. “Ens arriben molts casos de propietaris que ens diuen: ‘Jo havia posat un pis per 700 euros a Idealista i m’han començat a trucar immobiliàries dient-me que l’apugés a 1.000 i que les despeses de lloguer ja les cobrarien al llogater.’ Les immobiliàries són, en gran part, responsables de la pujada de preus dels últims anys”, rebla.

Escolteu ací la resta d’episodis:

• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”

Per què Santa Eulàlia?

Les eleccions municipals del maig vinent són a la cantonada, però aquests darrers quatre anys el debat institucional s’ha allunyat de la mirada llarga i ambiciosa sobre la prosperitat de Barcelona. El càlcul i la picabaralla electoral, centrada gairebé exclusivament en la batllessa, Ada Colau, encaixonen la ciutat en debats que l’empetiteixen. Hi ha qui parla de Barcelona com si fos una ciutat-estat, d’esquena al Principat i a la resta del país; hi ha qui en parla com si fos una ciutat de províncies. Com si no fos una capital. La ciutat, obstinada, no es doblega.

A Santa Eulàlia mirarem de fer-nos les preguntes que al ple municipal no hi són, o hi són desdibuixades. Pot combatre la força absorbent del sistema radial, Barcelona, sense la independència? Té sentit el debat sobre els cotxes, sense parlar del transport públic infrafinançat? És vigent el pla Cerdà? Quin paper tindrà la ciutat en la reconstrucció del mapa energètic europeu? Com s’han d’acostar València i Barcelona? Com han de canviar les relacions amb l’àrea metropolitana i amb les ciutats mitjanes? Com s’ha d’abocar Barcelona a la Mediterrània, i amb quines aliances? Per què ha perdut pistonada en el mapa cultural internacional i com el pot recuperar? Per què gairebé no hi ha novel·les realistes actuals sobre la ciutat, que n’expliquin els anys recents?

Combinarem la mirada llarga, sobre el model de ciutat, amb la mirada curta, sobre el seu dia a dia, també relegat sota la catifa de la brega institucional. Quines drogues es prenen avui a Barcelona i per què? Quina dimensió real tenen els conflictes de seguretat al carrer? Són plenes, les cocteleries? Els cementiris estan bé allà on són? Per què costa tant de trobar bicicletes elèctriques disponibles? Quina mena d’oci juvenil conrea l’ajuntament? Vénen menys joves de la resta del país a viure a Barcelona? Fins a quins extrems ha quedat arraconada, la cuina tradicional?