Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”

El futur de Barcelona és en joc. Ara mateix. Avui. Segons l’arquitecte Vicente Guallart, la ciutat és en un moment de transformació profunda que tan sols passa cada cinquanta anys. “És un moment de canvi històric que es produeix molt poques vegades.” Per què? En què consisteix, aquesta transformació? Com canviaran, les ciutats? I sobretot: com de preparada està Barcelona per afrontar aquest moment? Guallart explica a Santa Eulàlia que no tenim els debats de fons que hauríem de tenir. Va obrir el seu despatx a la ciutat ara fa trenta anys i en va ser arquitecte en cap entre el 2011 i el 2015, durant el govern de Xavier Trias. Coneix bé Barcelona. L’ha pensada i l’ha provada de dibuixar. La conversa amb ell és àgil perquè és enèrgic, ràpid, contundent, i combina d’una manera molt natural els conceptes i la seva concreció pràctica. Avui us en presentem la primera part, que podeu escoltar a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

“Barcelona sense Catalunya no existiria”

Per entendre els canvis que albira la ciutat, cal demanar-nos primer què és Barcelona. Hem de trencar els esquemes antics. Guallart ho descriu ben clarament. “Allò que a Nova York en diuen Nova York, o allò que a Madrid en diuen Madrid, a Barcelona en diem àrea metropolitana. El pla de Barcelona és més una referència geogràfica que no pas una realitat funcional.” I la unitat encara va més enllà, perquè l’àrea metropolitana també és un concepte una mica artificial, a ulls de l’arquitecte. “Barcelona sense Catalunya no existiria i Catalunya sense Barcelona tampoc no existiria. Barcelona és Catalunya”, dibuixa. El model mediterrani és urbà i en xarxa i això ens aporta beneficis especials: “Avui dia, amb l’arribada del món digital, després de la pandèmia, hem descobert que podem tenir gairebé una vida urbana sense viure a les ciutats, perquè podem estar connectats.”

Això situa un dels desafiaments més grossos que posen traves a la prosperitat de la ciutat: la connectivitat entre Barcelona i la resta del país. Avui és difícil de sostenir: “Fa quinze anys, amb l’Euromed, anaves més de pressa a València que no pas avui”, recorda. Sense un transport públic fort, és molt complicat de recollir els beneficis d’aquest model mediterrani de les ciutats en xarxa: “Hem de tenir una xarxa de mobilitat com la de Suïssa. Calen alcaldes que entenguin que Igualada hauria de ser Sant Andreu més quaranta-cinc minuts. Catalunya té més la dimensió de les bioregions, en què la relació entre els nuclis construïts i els territoris rurals és simbiòtica: els uns es necessiten als altres.” Segons Guallart, aquest és un dels problemes estructurals tant de Barcelona com de Catalunya, perquè hom ha de poder ser ciutadà de Barcelona i viure a Vic.

“Hi ha projectes urbans al Llevant que semblen una sèrie de terror”

Barcelona no encara tota sola aquesta transformació. Tot Europa bull i encomana l’ebullició la resta del món: “El bressol de la urbanitat moderna és aquí, a Europa. Les transformacions que passen a les ciutats europees després influeixen a la resta del món. Nova York mira les ciutats europees i comença a convertir Broadway en una zona de vianants. Les ciutats llatinoamericanes miren Barcelona i Europa.” La decadència que tanta propaganda rep, Guallart no la detecta. Ni en el cas particular de Barcelona, ni en la força de les ciutats. Arreu creixen i es dinamitzen. “L’Àfrica és a punt de començar a urbanitzar-se. Hi haurà més de mil milions de persones que aniran a viure a ciutats en els trenta anys vinents. Aquí hi ha molts puristes que diuen: ‘No, mai més no hem de fer ciutats, hem de rehabilitar!’ És una visió molt europeo-centrista. Al món no passa això”, explica.

Les ciutats continuaran respirant, continuaran bategant i escrivint el futur, i allò que han de fer les ciutats europees, també Barcelona, és pensar-se bé a si mateixes. “És important entendre si els reptes que tenim davant són estratègics o tàctics. Si són projectes que duraran molt de temps i requereixen uns principis forts i una voluntat transformadora, o bé si allò que fem és una decoració, arreglar aïlladament alguns elements”, diu Guallart. I a l’estructura hi ha d’haver els valors, la urbanitat que tant ha enfortit Europa: “Si veiem alguns dels projectes que es fan al Llevant, a l’Aràbia Saudita, semblen una sèrie de Netflix, semblen una sèrie de terror. La ciutat és un lloc que, ben utilitzat, ajuda a construir cohesió i urbanitat. Últimament, veiem ciutats que representen visions boges, molt centralistes, pròpies de les dictadures, que ens allunyen del món real, on tothom treballa junt, on tothom pot inventar, pot col·laborar, pot educar-se.”

Què poden aportar encara avui ciutats com Barcelona al món que vindrà, com més va més complicat? Aquesta visió sobre què vol dir ser una ciutat i quina mena de ciutat és Barcelona la tractem en la primera part de l’entrevista al senyor Guallart. La setmana vinent us n’oferirem la segona, en què parlarem amb més concreció dels desafiaments urbanístics de Barcelona, la vigència del pla Cerdà, les obres del govern d’Ada Colau, els autobusos, la fusta, la indústria i la sostenibilitat a la ciutat.

Per què Santa Eulàlia?

Les eleccions municipals del maig vinent són a la cantonada, però aquests darrers quatre anys el debat institucional s’ha allunyat de la mirada llarga i ambiciosa sobre la prosperitat de Barcelona. El càlcul i la picabaralla electoral, centrada gairebé exclusivament en la batllessa, Ada Colau, encaixonen la ciutat en debats que l’empetiteixen. Hi ha qui parla de Barcelona com si fos una ciutat-estat, d’esquena al Principat i a la resta del país; hi ha qui en parla com si fos una ciutat de províncies. Com si no fos una capital. La ciutat, obstinada, no es doblega.

A Santa Eulàlia mirarem de fer-nos les preguntes que al ple municipal no hi són, o hi són desdibuixades. Pot combatre la força absorbent del sistema radial, Barcelona, sense la independència? Té sentit el debat sobre els cotxes, sense parlar del transport públic infrafinançat? És vigent el pla Cerdà? Quin paper tindrà la ciutat en la reconstrucció del mapa energètic europeu? Com s’han d’acostar València i Barcelona? Com han de canviar les relacions amb l’àrea metropolitana i amb les ciutats mitjanes? Com s’ha d’abocar Barcelona a la Mediterrània, i amb quines aliances? Per què ha perdut pistonada en el mapa cultural internacional i com el pot recuperar? Per què gairebé no hi ha novel·les realistes actuals sobre la ciutat, que n’expliquin els anys recents?

Combinarem la mirada llarga, sobre el model de ciutat, amb la mirada curta, sobre el seu dia a dia, també relegat sota la catifa de la brega institucional. Quines drogues es prenen avui a Barcelona i per què? Quina dimensió real tenen els conflictes de seguretat al carrer? Són plenes, les cocteleries? Els cementiris estan bé allà on són? Per què costa tant de trobar bicicletes elèctriques disponibles? Quina mena d’oci juvenil conrea l’ajuntament? Vénen menys joves de la resta del país a viure a Barcelona? Fins a quins extrems ha quedat arraconada, la cuina tradicional?