Oriol Marquet: “El gran problema de mobilitat a Barcelona és la integració metropolitana”

Una conversa amb el doctor en geografia i investigador al grup d’estudis de mobilitat, transport i territori de la UAB

21.05.2024 19:40

|

Actualització: 22.05.2024 09:21

Com canvia el nostre comportament segons l’espai públic? En aquest episodi en parlem amb Oriol Marquet, doctor en geografia i ara investigador al Grup d’Estudis de Mobilitat, Transport i Territori de la Universitat Autònoma de Barcelona. Marquet considera que “quan fem polítiques que volen canviar el transport, ens orientem massa a conscienciar la gent” sobre com moure’s de manera més sostenible, però no entenem que el disseny del carrer determina molt quines decisions prenem per desplaçar-nos. No és igual viure a Vallvidrera o a la Zona Universitària, per exemple, que en un carrer de vianants del centre on, a deu minuts a peu, hi ha a l’abast dels veïns moltes destinacions. Com que Barcelona és molt densa i té una “mixticitat” d’usos molt bona, en comparació amb altres ciutats europees, té unes condicions òptimes per al transport actiu, a peu o en bicicleta.

Podeu escoltar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Una ciutat de cinc minuts

Marquet explica que Barcelona és una de les urbs on més funciona el concepte de “ciutat dels quinze minuts”, que descriu la tesi que, en aquesta estona, les grans ciutats han de tenir la majoria d’activitats i necessitats cobertes a una distància assolible de manera sostenible. “Quan aquesta ciutat no existeix, i si no tinc a quinze minuts a peu ni un forn, ni un cinema, ni cap dels meus amics, com puc demanar a la gent que faci un transport sostenible? Tenir la ciutat dels quinze minuts és el pas zero per a construir hàbits de transport més sostenibles”, diu. Barcelona ja fa molts anys que planifica l’urbanisme en aquest sentit, explica. La distància entre els mercats municipals de barri, per exemple, s’ha configurat seguint aquesta filosofia. De fet, explica Marquet: “Si mirem només el municipi de Barcelona, la ciutat dels quinze minuts ens queda petita; som la ciutat dels deu minuts i en alguns barris, dels cinc.”

El problema és que sovint fem trampa perquè la radiografia l’hauríem de fer a l’àrea metropolitana, que, de fet, ja funciona com una ciutat encara més gran. I, a escala metropolitana, hi ha diferències: hi ha ciutats molt ben equipades en la mateixa línia, com Sabadell, Terrassa o Mataró, però “entremig hi ha tot un interstici de municipis de baixa densitat on aquesta ciutat de quinze minuts no és que no hi sigui, sinó que és llunyíssim”. Aquesta és la perspectiva que cal agafar: “No hem de mirar què es pot fer a l’Eixample, on ja no cal invertir en aquest tema. S’ha de jugar a diversos nivells.” A parer de Marquet, no és realista considerar que certes ciutats de trenta-cinc minuts han de passar a ser de quinze –tal vegada ni tan sols és convenient–, però transformar-les en ciutats de vint-i-cinc minuts ja ens farà avançar en termes ambientals. No cal canviar tota la morfologia metropolitana, però barri a barri es poden anar fent passos per a millorar la proximitat.

El desafiament de la integració metropolitana

Però aquest model també sol rebre la crítica que, si tots els barris tenen de tot, la gent que hi viu es reclourà dins els límits de cada petit nucli i correm el risc que s’aigualeixi la gràcia d’una gran ciutat: la interacció entre la diversitat. Marquet creu que això no passarà perquè als humans no ens agrada la monotonia, sinó provar coses noves. De fet, diu, els veïns de Gràcia, de Ciutat Vella o de Sants no han format guetos, i es continuen movent d’una banda a una altra. Barcelona, diu, és la prova que aquesta amenaça no es compleix, perquè és una ciutat molt interconnectada. La crítica que sí que admet, en canvi, és que la distribució dels llocs de feina és el punt dèbil de la ciutat dels quinze minuts –perquè les feines més interessants han de ser un punt exclusives i no hi pot haver un hospital de primer nivell a cada barri. A ell, en tot cas, li sembla bé un sistema en què, de tots aquests desplaçaments diaris, el de la feina sigui una excepció una mica més llarga. La cosa important és concentrar la resta.

El gran desafiament dels anys vinents en termes de mobilitat, segons Marquet, és la integració metropolitana. “És el gran problema que té Barcelona, en el fons”, en aquest àmbit. Hi ha massa entrebancs competencials i de diners; com ara, que, quant als trens de Rodalia, l’ajuntament no hi té ni vot ni gaire veu. Les polítiques de mobilitat, diu, com la retirada del vehicle privat –que ha de continuar endavant– serien més fàcils de gestionar si es progressés també més enllà del municipi de la capital. “Les millores incrementals no han de ser al centre de Barcelona i prou. Els altres municipis també n’han d’anar fent perquè la mena de desplaçaments que ara com ara només es poden sostenir venint a Barcelona es puguin cobrir dins de cada municipi o de cada comarca”, diu.

La distribució dels equipaments

Quant a la distribució de les activitats, una estratègia que l’ajuntament ha emprat sovint a Barcelona ha estat plantar grans equipaments culturals en barris de renda baixa o d’alta complexitat demogràfica, com si això hagués de facilitar l’accés als veïns que hi viuen. A Marquet li sembla una recepta de mirada curta, i que la majoria de vegades que s’ha dut a la pràctica ha fallat. “Poses la Filmoteca al Raval, esperes que això tingui un efecte i que t’estalviï altres polítiques contra la segregació”, diu. El principal problema que hi veu és que “hi ha molta diferència entre els habitants habituals del barri i els qui vénen aquí puntualment a visitar aquests equipaments”. La resposta és complexa, perquè sembla positiu que aquesta mena d’activitats siguin en llocs cèntrics i accessibles. La solució implica uns altres canals, com ara, unes polítiques d’habitatge i d’integració més socials.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Segona temporada

Primera temporada

Recomanem

Santa Eulàlia

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho