Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”

La crisi d’habitatge és com una onada que, mentre arriba a la costa, es fa gran i més gran. Les institucions no la domen bé i els veïns en pateixen les conseqüències. El darrer trimestre de l’any passat, el preu del lloguer va batre rècords a Catalunya i es va situar en 805,69 euros, un 9,2% més que el 2021. A Barcelona, la mitjana va pujar fins als 1.066,68 euros, un 14,4% més. Sembla que no hi hagi aturador. Quina és l’arrel del problema? Què poden fer-hi l’ajuntament i la Generalitat i per què no se’n surten? I el govern espanyol? Al dissetè episodi de Santa Eulàlia, hi escoltem l’anàlisi de l’economista Carme Trilla, una de les principals expertes del país. Podeu escoltar-la a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara. 

Trilla va ser secretària d’Habitatge de la Generalitat entre el 2004 i el 2011. Avui presideix l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona i la Fundació Hàbitat3, que gestiona centenars d’habitatges socials. Segons ella, “tenim una demanda molt forta de lloguer, com no l’havíem tinguda mai a la història, i no tenim una capacitat de resposta a aquesta demanda amb prou quantitat d’habitatges de lloguer. Això posa els preus en tensió.” La tensió també té altres raons, però Trilla remarca que la més important de totes és aquest desajustament. “No teníem preparat el mercat del lloguer. No teníem un parc de lloguer potent a la ciutat”, afirma.

Amb la crisi del 2008, un canvi de paradigma

La ferida d’avui s’obre el 2011, després de l’esclat de la bombolla immobiliària. “En altres èpoques, quan després d’una crisi ressorgia la demanda d’habitatges, es dirigia cap a la compra. Aquesta ha estat la primera vegada d’ençà dels anys 50 del segle passat que, per incapacitat d’afrontar les hipoteques, la demanda s’ha canalitzat cap al lloguer.” El conflicte s’origina aquí perquè, “per raó d’ingressos i de condicions laborals, els joves que es volen emancipar difícilment es poden adreçar a la compra i s’adrecen als lloguers”, i la situació s’ha enquistat perquè la solució “no és improvisable, no es pot fer en un any o dos, és el fruit de la política d’un segle, el segle XX.”

Un altre dèficit greu: el lloguer de parc públic

“Per a mitigar la pressió dels preus, una part important d’aquest parc hauria de ser públic o social. Aquí també tenim un problema”, explica Trilla. Durant el segle passat, molts habitatges que es van considerar de lloguer públic o social no se’n van considerar per sempre, a diferència de moltes ciutats europees. “El parc de lloguer públic que tenim a Barcelona és de la vora de l’1,6%. Hi ha ciutats que arriben al 30%. Si les regles del mercat fossin més lleugeres i el nostre parc fos més ample, això segurament no ho notaríem tant. Però si el parc és petit, sí que es nota. Això fa que, davant d’aquestes fortes pujades de preus, les administracions no tinguin capacitat de resposta”, diu.

Trilla demana de no caure en els mateixos errors: “Els habitatges protegits que es facin aquest segle han de ser-ho per sempre. Després del segle XXI, probablement vindrà el XXII. En canvi, durant el segle XX sembla que no es pensaven que vindria el XXI.” A parer seu, les polítiques d’habitatge s’han de pensar a llarg termini perquè, si són volàtils, “els polítics han de començar de zero cada vegada, i això cada vegada és més difícil. Ara no tenim sòl i les condicions financeres són molt difícils. Fer polítiques d’habitatge el 2023 no és igual que fer-ne el 1923.”

El lloguer turístic que “desvitalitza els barris”

Un altre dels nivells de la crisi d’habitatge és que, en un parc que ja és ben limitat, molts pisos es fan servir per al lloguer turístic. Això no tan sols té conseqüències socials perquè acaba expulsant veïns i substitueix la vida activa d’uns quants barris per la vida purament contemplativa. També té conseqüències econòmiques. Segons Trilla, a Barcelona i a totes les ciutats que tenen un fort atractiu turístic, el lloguer turístic “és una realitat amb què hem de conviure, però que ens fa mal”. “Ens fa mal perquè ens treu habitatges del parc de lloguer. I després, evidentment, permet uns preus i un rendiment que el lloguer normal no dóna, i això contamina el debat sobre els preus i ho contamina tot.”

Amb tot, Trilla veu difícil donar-hi altres respostes que les que ha mirat de donar l’Ajuntament de Barcelona: “Limitar per zones el nombre de llicències, controlar les llicències i acotar el nombre de pisos que es poden tenir sota el paraigua del lloguer turístic. I, per descomptat, vigilar què es fa de manera il·legal.”

Els diners absents al pressupost espanyol

“Tothom està d’acord que calen diners per a l’ensenyament i la sanitat, però en habitatge no hi ha manera que això quedi clar”, diu Trilla. La seva tesi és que el govern de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona s’han esforçat molt per posar fil a l’agulla, però que “qui falla més és el govern de l’estat”. Les competències d’habitatge són gairebé totes de les comunitats autònomes, però “els grans recursos pressupostaris són al pressupost de l’estat”, i això “del 2010 al 2020, s’ha retallat enormement”. “Això ens ha fet patir moltíssim a tots. La política d’habitatge, més enllà de tots els instruments que s’han escrit i de les legislacions, necessita recursos públics. Per subvencionar els promotors perquè facin habitatges de lloguer, per ajudar les famílies a pagar el lloguer, per rehabilitar els habitatges. Tot això són diners”, explica.

Escolteu ací la resta d’episodis:

• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”

Per què Santa Eulàlia?

Les eleccions municipals del maig vinent són a la cantonada, però aquests darrers quatre anys el debat institucional s’ha allunyat de la mirada llarga i ambiciosa sobre la prosperitat de Barcelona. El càlcul i la picabaralla electoral, centrada gairebé exclusivament en la batllessa, Ada Colau, encaixonen la ciutat en debats que l’empetiteixen. Hi ha qui parla de Barcelona com si fos una ciutat-estat, d’esquena al Principat i a la resta del país; hi ha qui en parla com si fos una ciutat de províncies. Com si no fos una capital. La ciutat, obstinada, no es doblega.

A Santa Eulàlia mirarem de fer-nos les preguntes que al ple municipal no hi són, o hi són desdibuixades. Pot combatre la força absorbent del sistema radial, Barcelona, sense la independència? Té sentit el debat sobre els cotxes, sense parlar del transport públic infrafinançat? És vigent el pla Cerdà? Quin paper tindrà la ciutat en la reconstrucció del mapa energètic europeu? Com s’han d’acostar València i Barcelona? Com han de canviar les relacions amb l’àrea metropolitana i amb les ciutats mitjanes? Com s’ha d’abocar Barcelona a la Mediterrània, i amb quines aliances? Per què ha perdut pistonada en el mapa cultural internacional i com el pot recuperar? Per què gairebé no hi ha novel·les realistes actuals sobre la ciutat, que n’expliquin els anys recents?

Combinarem la mirada llarga, sobre el model de ciutat, amb la mirada curta, sobre el seu dia a dia, també relegat sota la catifa de la brega institucional. Quines drogues es prenen avui a Barcelona i per què? Quina dimensió real tenen els conflictes de seguretat al carrer? Són plenes, les cocteleries? Els cementiris estan bé allà on són? Per què costa tant de trobar bicicletes elèctriques disponibles? Quina mena d’oci juvenil conrea l’ajuntament? Vénen menys joves de la resta del país a viure a Barcelona? Fins a quins extrems ha quedat arraconada, la cuina tradicional?