Eulàlia Gómez Escoda: “Les noves parcel·les a Barcelona es tendeixen a fer iguals, i és un problema”

El comerç té un paper decisiu en l’aparença de les ciutats: per la diversitat, per la vitalitat, pel tipus d’activitat. Les grans metròpolis es promocionen amb la imatge de la seva silueta urbana, plena d’edificis històrics o gratacels, però allò que en defineix el caràcter, en realitat, són les plantes baixes. L’arquitecta Eulàlia Gómez Escoda, que s’ha dedicat a fer-ne recerca i té una tesi sobre el tema, explica que de vegades no en tenim prou cura. “Quan dissenyem aquests edificis, normalment pensem molt en què passarà a dalt i, en canvi, a baix pensem que ja vindrà algú que ho omplirà d’activitat”, diu, i és un error, perquè els establiments a peu de carrer són com la carn per a un esquelet. “L’any 1961, la urbanista Jane Jacobs ja explicava que les portes són com ulls al carrer, i que com més portes hi hagi en un tros de carrer, més segur i actiu serà. Més possibilitats hi ha que en algun moment hi hagi algú entrant i sortint”, explica. El petit comerç, per exemple, hi té un paper important, perquè articula una xarxa humana de contactes que, a banda de vitalitat, aporta confort i seguretat en la vida al barri.

Quant al comerç i aquestes activitats que hi ha a les plantes baixes, Gómez recomana diversitat d’horaris i de funcions, perquè “una farmàcia no té els mateixos horaris que una fleca, o que unes oficines” i “la barreja entre els uns i els altres enriqueix”. La ciutat ha de dormir, també, diu, però per a la vida urbana és bo “que hi pugui haver decalatges d’intensitat i de menes d’usuaris que fan servir les diferents activitats; d’edats, de gènere… Fins i tot hi ha determinats comerços que tendeixen a cridar més l’atenció individualment i d’altres que es fan servir més en grup”. A parer seu, aquesta idea encaixa amb allò que fa brillar les ciutats: el conflicte, entès positivament. “És molt més interessant una ciutat gran i barrejada que no pas un lloc on no hi ha conflicte, ni perill, ni baralles. Com més gent hi ha i més diferents som les unes de les altres, més fàcil és també trobar algú amb qui connectar, o amb qui treballar”, diu. I “aquesta idea de barreja té a veure amb l’obertura que el comerç tradicionalment ha donat a les ciutats”.

En aquest sentit, l’arquitecta alerta de la importància de l’estructura parcel·lària de la ciutat, “que ho condiciona gairebé tot”. La gràcia de barris com l’Eixample, per exemple, és que no estan dividits en parcel·les totes idèntiques, sinó que són molt fragmentades, irregulars, perquè provenen de com estava repartit el sòl agrícola abans que s’hi edifiqués. “Com més barrejades les mides de les parcel·les, més barrejades les coses que hi poden passar”, diu. I Gómez considera que, en els trossos nous de Barcelona que es van edificant, es comet l’error de fer parcel·les iguals, cosa que no afavoreix aquesta diversitat. I això no porta bons auguris per al petit comerç, que “podrà sobreviure si al costat té grans peces que absorbeixin els usos que el petit comerç no pot assumir”. Podeu escoltar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Les voreres per als badocs i per als consumistes

La fixació divulgativa de Gómez per les plantes baixes també li ve perquè considera que no solem observar-les prou, no ens adonem de la mena de rajoles que trepitgem cada dia, ni recordem el color del rètol que té el comerç que hi ha just davant del nostre lloc de feina, o si té persiana. A ella mateixa li passa, reconeix, però mira d’evitar-ho perquè troba que aquests detalls són la imatge més inclusiva de la ciutat, allò que en veu tothom, qualsevol persona que camina. Per això fou decisiva la implementació generalitzada de les voreres, un dels grans invents que al segle XIX van transformar les ciutats, perquè “garanteixen que hi hagi una separació entre un trànsit que va a una velocitat i un altre ritme més caminable”. Això normalitza, dins les ciutats, l’acció de passejar tot badant. “Surto de casa a passejar i no necessito anar a la muntanya, a la natura, per tenir una experiència sublim d’una bellesa que m’emocioni, sinó que caminar per la ciutat i veure aquests escenaris també pot ser emocionant”, reflexiona. L’acte de badar, reivindica, té un sentit emancipador, i va molt relacionat al moment en què les dones van poder començar a caminar soles, sense la companyia d’un home.

Les voreres també nodreixen la ciutat dels aparadors i, per tant, del consumisme. “Això de caminar arran de terra, o el naixement de les voreres, no es pot deslligar del capitalisme, i de l’aparició de productes que ja no serveixen només per a satisfer les necessitats bàsiques sinó que generen un desig associat”, explica Gómez. Així i tot, demana matisos, i defensa que la teoria sobre els avantatges de tenir una teranyina de comerços prop de casa és igualment vàlida: no es tracta de tenir grans marques o franquícies a dos minuts a peu, sinó que a una distància caminable tinguis els productes i elements que et garanteixin la subsistència: estris per a cuinar a casa, aliments frescs, roba, etc. –a banda, és clar, d’altres necessitats, com una escola per a dur-hi la canalla o un centre de salut. Distingint-lo del comerç que mira d’originar una necessitat que no teníem abans, el petit comerç pot donar un cert confort comunitari. És un element molt important per als immigrants, per exemple: “Reconèixer en determinades plantes baixes símbols que et recorden el teu país d’origen o productes de la teva infantesa també serveixen per a arrelar-te amb la ciutat on t’has hagut de desplaçar”, diu.

Entre totes les menes de comerç, Gómez diu que té debilitat pels mercats. “Els mercats ofereixen una cosa essencial i el cas de Barcelona és paradigmàtic, perquè des del segle XIX la ciutat ha assumit la responsabilitat de poder oferir comerç fresc als ciutadans”, diu. Els mecanismes han evolucionat força d’ençà que els productors agrícoles paraven taules als mercats, però troba “bastant bonic de pensar que la ciutat ofereix una infrastructura pública, que és aquest paraigua, la gran coberta, i que, a dins, s’hi posen venedors privats o negociants que venien el menjar”. Malgrat això, a Barcelona hi ha exemples de mercats lliurats al turisme, com el de la Boqueria, i mercats en què la reforma s’ha de compensar amb la instal·lació d’un gran supermercat a sota, com en el cas del de Sant Antoni. Gómez no és pas pessimista en aquest punt i considera que totes dues coses són compatibles i que ha estat pitjor en unes altres grans ciutats, on s’han enderrocat. A Barcelona, si més no, s’han mantingut i amb una distribució prou bona per a tots els barris.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
• Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
• Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”
• Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”
• Isabelle Anguelovski: “La gentrificació verda fa moure els veïns de classe obrera a barris més grisos”
• Josep Lluís Martín Berbois: “A Barcelona encara hi ha errors de Porcioles que perduren en el temps”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”