Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”

​​Malgrat que, aquests darrers anys, la relació ha canviat molt, “per a l’imaginari barceloní, el Besòs continua essent un final”. Segons l’arquitecta Carme Ribas, que és gerent del Consorci del Besòs, la capital continua veient aquest riu com una frontera, tot i que més mental que no pas física, perquè és estret i, per tant, fàcil de travessar. Cada dia hi ha molt moviment. Aquesta visió del Besòs com un final ja venia del pla Cerdà, que s’acabava amb un parc fluvial al costat del riu i, per tant, ja el considerava un límit. Això, diu Ribas, ha de canviar: “Moltes vegades, quan es presenten plànols a Barcelona, s’acaben al Besòs. Sempre em pregunto per què. Per què no comencem a dibuixar plànols més extensos, o que posin el Besòs al centre?”, es demana. La cosa ha començat a canviar, però encara manquen inversions i, sovint, els resultats dels plans i les idees que s’expressen damunt el paper costen de palpar.

Podeu escoltar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Més redistribució a l’àrea metropolitana

Potser sembla un problema cartogràfic i prou, però va més enllà. “Les fronteres administratives són molt més importants que no ens pensem”, reflexiona Ribas. Una de les repercussions d’aquesta divisió mental és en la governació de tota l’àrea metropolitana i en la gestió dels recursos. Barcelona té una carta municipal que li dóna molta autonomia i capacitat d’actuació, i pot redistribuir cada any la seva riquesa entre els barris que tenen més renda i els que en tenen menys. Tot i l’encreuament d’activitats i la quantitat de veïns que viuen i es mouen a una banda i una altra del límit municipal, la redistribució no va més enllà: qualsevol ciutat de l’àrea metropolitana només pot redistribuir els seus recursos.

“La diferència d’inversió és brutal. Haver nascut a una banda del límit municipal o a una altra fa que tinguis la meitat d’inversió”, diu l’arquitecta. Per Ribas, “potser no aniria malament que votéssim un govern de l’Àrea Metropolitana” perquè aquest ens, que ja existeix i té unes quantes competències, tingués més poder d’actuació. Tot plegat podria servir per a compensar no tan sols la desigualtat econòmica, sinó un dèficit històric de zones metropolitanes, com el Besòs, que sovint han estat tractades com una deixalleria de la gran ciutat. “Hi ha tota una sèrie d’infrastructures que a la gent no li agrada tenir-les al costat de casa i que s’han anat empenyent cap a la zona del Besòs”, explica, com la depuradora o plantes de reciclatge.

Un exemple il·lustratiu d’això és el vessament de residus industrials, que ara es controla molt més que no pas abans, però continua deixant petja. Tal com relata Ribas, “en zones al voltant del Besòs, que va ser un entorn molt industrial, cada vegada que aixeques una pedra t’hi trobes residus, i tot això és molt costós”. “No pot ser que hi hagi àrees –com el Besòs– que han estat part substancial del creixement econòmic de la nostra ciutat i del nostre país, i que, en el moment de canvi de model econòmic, els ciutadans d’aquella zona siguin els qui hagin de suportar la part negativa dels assentaments industrials que hi havia allà”, critica. Per resoldre-ho, demana d’establir una certa solidaritat perquè els territoris “que no han tingut aquesta càrrega industrial també hi col·laborin”.

Una oportunitat per a transformar el Besòs

També hi ha raons per a mirar la zona amb optimisme, perquè “ha canviat radicalment”. “El riu Besòs era una claveguera a cel obert, un pati del darrere, un lloc d’abocaments. La poca gent que encara ho recorda diu que un dia l’aigua baixava groga i un altre vermella. Hi abocaven indústries químiques de la zona del Vallès. Era un riu que no era riu. El més pol·luït d’Europa, segur. Ara ha millorat molt”, descriu Ribas. Celebra que el projecte per a convertir el riu en un parc fluvial fos reeixit i innovador, perquè normalment aquesta mena de parcs es fan als marges, i en el cas del Besòs es va fer a la llera. “És molt enginyós. Va ser una gran idea, i ara té un ús bestial”, tot i que admet que ara caldria fer passos per anar més enllà, com ara crear aiguamolls.

El riu és una mena de columna vertebral, però l’oportunitat per a transformar la zona del Besòs no s’acaba aquí. Ribas demana un replantejament econòmic. Hi ha llocs, com el Poblenou, per exemple, que han perdut els seus polígons industrials, però això no ha passat, al Besòs, i es pot aprofitar: “Ara que parlem de la reindustrialització i la recuperació de la manufactura propera, el Besòs està molt ben situat, perquè té àrees d’activitat econòmica que poden ser clau a l’hora de repensar com tornar a fer productiva la ciutat.” Una de les opcions podria ser convertir el Besòs en una xarxa de centres d’innovació, i per arribar-hi proposa de treballar perquè aquests polígons tinguin un espai públic i una connectivitat de més qualitat.

Per això celebra que s’hagi trobat un ús per a la nau de turbines de les Tres Xemeneies, on és previst que la Generalitat hi faci un hub audiovisual. “Tota la transformació del front marítim, si no hi havia un nucli que li donés sentit i impuls, costava molt de creure-se-la. Qquan hi ha un ús, una activitat, les coses es comencen a posar al seu lloc. Això ha estat fonamental. Després veurem el temps que es triga, però l’aposta hi és”, defensa. Però si tota la zona al voltant de les Tres Xemeneies s’ha de revifar, “els llocs han de ser més atractius i amables, que de vegades no ho acaben de ser”, i això també vol dir fer tanta feina com es pugui per a recuperar i obtenir nou habitatge assequible.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”