El papa Lleó XIV se’n va anar de Catalunya ahir dijous. I no tothom ha viscut aquesta visita de la mateixa manera. Per a algunes víctimes d’abusos sexuals dins l’Església, la visita no ha estat fàcil i s’ha vist com una oportunitat perduda. És el cas de Manuel Barbero, l’home que va destapar abusos sexuals a l’escola religiosa dels Maristes de les Corts de Barcelona. El seu fill Toni va rebre abusos dels tretze anys als quinze del professor de gimnàstica de l’escola, Joaquín Benítez. Gràcies a les accions de Barbero, el van poder detenir i es va poder saber que havia abusat de nens durant anys. Barbero, fundador de l’Associació Mans Petites, atén VilaWeb per videoconferència i explica que creu que al papa li ha faltat humanitat, parlar amb el cor a les víctimes i interessar-s’hi.

—Com valoreu la visita del papa?
—Com a ciutadà de Barcelona, crec que la visita del papa és una cosa molt positiva per a tot Espanya, en general. Per als fidels i els no fidels, la relació estat espanyol-Vaticà és important. Ara, si ho haig de valorar com a activista, desgraciadament ha estat desafortunada. No ha parlat de pederàstia, no ha parlat d’abusos. Ha parlat de plaga, sí, que és molt bonic. Però com ho és parlar de les plagues de fam que hi ha a l’Àfrica. No n’ha parlat en detall ni en profunditat. No entenc l’actitud de la Conferència Episcopal, amb qui he col·laborat en auditories: crec que és la principal culpable i, en un grau més baix, sa santedat o els seus organitzadors, de no preocupar-se d’aquest tema i que no hagi estat més present en la visita.

—Què us hauria agradat que hagués dit o hagués fet el papa durant la visita?
—M’hi ha faltat més humanitat. Quan transmetia el missatge i comentava això de la plaga, havia d’haver mirat a càmera i dir: “Tu has sofert abusos i nosaltres t’hem fallat. Tenim un deute amb tu i amb totes les persones que han sofert.” I ho hauria d’haver dit així, com si ho digués a un nen. Llavors hi hauríem empatitzat i hauríem vist que veritablement el seu missatge no era polític, sinó que li sortia del cor. I és això que ha faltat. Si ho hagués dit així, tot hauria canviat.

—Perdoneu la pregunta: sou creient?
—Era creient. A mi m’han acabat decebent i molt. Ja no sóc capaç d’entrar en una església. He fet la comunió, m’he casat per l’església, els meus fills han fet la comunió, crèiem en Déu. Hi vull creure, però em deceben. Em deceben perquè les persones que promulguen la llei cristiana fallen a l’ésser humà. Els fallen cada dia amb mentides, amb ocultació. Les meves nebodes han batejat dos nens fa poc i m’hi han d’arrossegar. No vull ni anar-hi.

—Fa poc, el govern espanyol ha anunciat una nova comissió per a tractar els abusos dins l’Església amb la Conferència Episcopal, el Defensor del Poble espanyol, el ministeri i membres d’associacions de víctimes. L’antic model era l’Església jutjant la mateixa Església, amb l’última paraula. Com veieu el nou model?
—Aquest model no m’agrada del tot, però és el màxim a què avui podem arribar. És una comissió que valorarà casos. Un grup d’experts comandats pel Defensor del Poble anirà fent valoracions i tractarà sobre les indemnitzacions. No m’agrada del tot perquè no hem participat en la creació de la comissió ni en el fons. S’ho han muntat els del govern i els de la Conferència Episcopal. M’hauria agradat una comissió més tècnica. Només hi han participat l’estat espanyol i l’Església. I crec que és un error.

—Amb el tema de la reparació a les víctimes, sempre es parla de diners. Segons la vostra experiència, quins altres ajuts anirien bé? Que l’Església demani perdó, suport psicològic… Quin consell tècnic donaríeu?
—La nova comissió obre una mica més les opcions segons les necessitats de cada víctima. Però crec que s’hauria d’haver estat una mica més ambiciós. En el cas del meu fill, per exemple, el jutge va dir que li pertocaven 60.000 euros. Però fa deu anys que s’ha tancat en una habitació, no té la capacitat d’anar a treballar ni d’estudiar. S’haurien de veure les seves necessitats estudiantils o caldria que li trobessin un lloc de feina. Això sí que hauria estat ambiciós i lògic. Per què? Perquè si indemnitzen una persona amb 60.000 euros, però no refà la vida, és una barbaritat. Cal ser molt més ambiciosos. No sols l’Església o l’estat, sinó també la justícia. Judicialment és quan pots veure, per exemple, que han violat una nena durant dos anys i el jutge ha determinat que l’han d’indemnitzar amb 15.000 euros. Em poso les mans al cap. Has de ser demagog i tornar a dir: “És clar, perquè no era la filla del jutge.” S’ha de fer un pas més. I això només ho pot fer el govern legislant.

—Dieu que el vostre fill Toni fa deu anys que no surt de l’habitació?
—Són unes muntanyes russes. A vegades sí que fa coses, però unes altres es tanca. Una cosa tan senzilla com travessar la Gran Via per anar al centre Gran Via 2 a buscar un videojoc, l’ha de fer acompanyat de la meva dona. La tònica és aquesta. I té trenta-dos anys.

—He llegit aquest article on parlen del vostre fill Toni: arran de l’abús,  havia tingut addiccions a drogues dures. Les ha superades?
—Les addiccions les ha superades. Les ha superades perquè li han fet, com es diu, una operació. Li recomanaven que ho deixés i ja no s’hi ha enganxat més. Ara té problemes per a dormir, problemes de son. Un problema que també té ella [la mare].

—En el vostre cas, l’abusador, el senyor Benítez, va començar a abusar de nens als Maristes als anys vuitanta. El vostre cas és de l’any 2011 i el senyor Benítez va entrar a la presó el 2022. Són quaranta anys després d’haver començat tot. Quin consell donaríeu perquè no torni a passar una cosa així?
—A Benítez el van enxampar unes quantes vegades ja als anys vuitanta. I, com ell diu, li van donar xocolata, que és enviar-te a casa durant un mes sense feina ni sou. Veuen que ningú no denúncia res? Doncs el tornen a readmetre. Això és amagar el cas. Però també dónes un poder a aquesta persona, perquè ara sap una cosa que els pot perjudicar a ells. L’única cosa que fan és donar poder als mateixos agressors. Però el problema també el tenim a l’escola pública, on hi ha la llei del funcionariat que diu que fins que no hi hagi sentència ferma, a aquest senyor no el pots apartar. En vaig parlar amb en Bargalló. “Hi ha moltes vegades que investiguen i nosaltres, al departament d’Ensenyament, no sabem què fan els Mossos. I, quan ho volem saber, l’home ha continuat en contacte amb més menors”, em deien.

—He vist el documentari Shootball sobre el vostre cas. I s’hi veu que l’abusador, el senyor Benítez, havia estat també víctima d’abusos sexuals quan era nen.
—El documentari és fet amb el paral·lelisme entre jo i Benítez, que som dues persones molt semblants. Benítez té un bessó, jo sóc bessó amb el meu germà. Benítez són vuit germans, nosaltres som vuit també. L’un es dedica a fer el bé i l’altre es dedica a fer el mal. I sí, Benítez va rebre abusos a l’internat on era d’unes quantes persones. En part hi pots empatitzar, perquè va rebre abusos sexuals, però això no justifica el mal que ha fet durant tantíssim temps i amb tantíssimes víctimes. Fixa’t que en l’anuari del 2011 hi havia sis víctimes. Si feia quaranta anys que era al col·legi, en poden ser centenars. Quan hi va haver el judici pel cas del meu fill, hi havia vint-i-cinc denúncies, però els Mossos d’Esquadra van dir que, de denúncies, n’hi havia com a mínim deu més. Són trenta i escaig contra ell.

—Per acabar, us volia felicitar. S’han obert portes i finestres gràcies a vós. Chapeau!
—Sempre he seguit la meva convicció, sense perdre els nervis, intentant de no perdre el cap, perquè és fonamental per a transmetre un missatge que agafi a la societat: si no, no hi haurà canvis. I els canvis han de venir de la part de l’executiu i del legislatiu. Costa molt, però si perds el cap, perds la raó. I has d’intentar mossegar-te la llengua i dir les coses bé, transmetre bé, saber què dius.