Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”

La transformació del districte de Ciutat Vella representa molt bé la transformació de Barcelona durant aquestes darreres dècades. Per bé i per mal. Segons l’arquitecte Martí Abella, “Barcelona ha estat i continua essent un model de ciutat per la seva evolució social, econòmica i urbanística”, i al centre d’aquest model hi ha hagut Ciutat Vella. “Ciutat Vella va ser l’argument pel qual un alcalde de Barcelona va parlar davant l’Assemblea General de l’ONU. No ho havia fet mai cap alcalde”, recorda. “La resta de grans ciutats s’han fixat en què passava a Ciutat Vella. Hem tingut intercanvis amb París, amb Berlín, amb Mèxic, l’Argentina, Lima, Malàisia. Ha vingut gent de tot arreu.” Abella va ser director de promoció i comunicació de foment de Ciutat Vella durant gairebé vint anys, entre el 1988 i el 2007. 

Segons Abella, el procés de transformació de Ciutat Vella “va començar somiant molt poc i va arribar a gairebé tot el que podia aspirar”. Ara, en canvi, veu que l’impuls renovador que va començar després de la dictadura, a partir del Pla General Metropolità del 1976, s’ha estancat i afeblit. A parer seu, sobretot a partir del 2010, els governs municipals no es plantegen que s’ha de preveure la torna de l’èxit i de l’atractiu de la ciutat i evitar la despersonalització que hi detecta avui. Això, en el moment decisiu, quan la marca Barcelona és en la màxima ebullició, “l’Ajuntament no és capaç de veure-ho o de prendre les mesures necessàries”. Podeu escoltar la conversa a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina de VilaWeb.

Cerdà i les velles ferides

La importància de l’exemple de Ciutat Vella ve del fet que “durant gairebé dos mil anys, no hi ha més Barcelona que Ciutat Vella”. Això canvia amb el Pla Cerdà, a partir de mitjan segle XIX. “El nom que defineix molt clarament la situació: hi ha una ciutat nova que és moderna, que és fàcil de circular-hi i d’accedir-hi, ventilada, que té totes les condicions higièniques, i una altra ciutat, la vella, que no té facilitat ni d’accés ni per a moure-t’hi per dins, on les cases són molt antigues”. Amb l’enderrocament total de les muralles, comença un procés de degradació encara més gran de la Ciutat Vella. “D’entrada, perquè les famílies benestants se’n van a l’Eixample, i deixen de fer el manteniment dels seus palauets o cases singulars i deixen d’invertir en el manteniment de l’espai públic”. Per això les cicatrius urbanístiques de la ciutat es veuen ben bé al seu centre històric.

“Cerdà i la seva visió de la ciutat són un inconvenient per a Ciutat Vella, perquè ell posa com a prioritat la nova ciutat. La nova ciutat, per exemple, hauria d’accedir al port, i no hi ha més manera de fer-ho que per Ciutat Vella, que ho tapa tot”, explica Abella. Per casar els dos mons, Cerdà planifica tres obertures de grans vies que “seran una espasa de Dàmocles damunt d’uns eixos molt grans i molt llargs”. D’aquestes tres vies, actualment, només n’hi ha una, que és la Via Laietana: “l’operació per a construir-la va ser salvatge”, explica Abella, i “hi ha una part de la ciutat que desapareix pràcticament manu militari. La gent ha de marxar de casa, així, sense més ni més, i els propietaris tenen una compensació mínima que, més que una expropiació, és un robatori”. “La Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran que fa que, després, quan es plantegen més obertures, això provoqui una reacció”, i les altres dues no s’acaben fent.

Els anys de la transformació

Durant la dictadura, Ciutat Vella continua essent un centre comercial de primer ordre, segons Abella, però es consolida aquesta descompensació respecte de l’Eixample. La zona “va aguantar del punt de vista comercial, però a escala residencial es va omplir de pensions de mala mort. L’efecte del port fa que la part baixa del Raval i la part baixa del Gòtic pateixin molt”. La conseqüència és que s’hi va filtrant una mala vida que afecta la ciutat. “Als anys vuitanta, per a la majoria de ciutadans de Barcelona no tenia cap sentit anar a Ciutat Vella. Com a molt, a la Rambla i res més. Sortir de la Rambla era entrar en un territori desconegut, perillós, negre”, afirma. Els principals envits que s’hi troben els ajuntaments democràtics són una àrea residencial envellida, amb un 2% d’edificis en declaració de ruïna, cases pendents de rehabilitar i una mancança important d’espai públic i d’equipaments. 

Amb els plans especials de reforma interior del Raval, de la Barceloneta i de la zona oriental, al Mercat del Born “s’acaba la idea de les grans obertures”, explica Abella, i “es guanya espai públic reconvertint els llocs que havien estat eixos de degradació”. “És veritat que el Pla General Metropolità és tardofranquista, però no ho és en els seus plantejaments”, diu Abella, perquè aleshores la perspectiva del nou urbanisme ja havia penetrat a l’ajuntament. “Ja hi havia la visió que la política urbanística s’havia de fer per a la gent que vivia a la ciutat”. Abella diu que a partir d’aleshores, sobretot durant els governs de Maragall, es va mirar d’igualar la Ciutat Vella amb la resta de la ciutat, tant pel que fa als equipaments com a l’espai públic, i defensa que aquella feina es va fer bé. “Ara ens quedem una mica amb la idea que l’any 86 comença la venda de la ciutat. L’any 86 comencen molts problemes però també moltíssimes solucions per a la ciutat”, rebla. 

La mort d’èxit de Ciutat Vella i Barcelona

A partir de l’any 2002, “quan Barcelona és a la cresta de l’onada, es planteja un canvi de paradigma en què l’administració pública ja no ha de ser la punta de llança de la transformació, sinó que el propi valor immobiliari, econòmic de la ciutat et pot finançar les grans transformacions”. És el poder de l’èxit estètic de la ciutat, “de sumar Mediterrani, bon temps, patrimoni, cultura i gent agradable”. Llavors, l’Ajuntament de Joan Clos decideix de fer un salt qualitatiu i opta per fer grans operacions en tota la ciutat. “Diuen: ‘Ho farem a càrrec del valor immobiliari, que els propietaris participin en el projecte, i l’Ajuntament controlarà el procés’. Això és molt bona idea sobre el paper”, diu Abella, “però té un problema”: la crisi immobiliària fa caure el valor sobre el qual tot es fonamentava.

Així, la transformació comença a fallar “quan ens morim d’èxit”. “Ara estem tips d’hotels, de cases de turisme, d’Airbnb i per l’estil. No ens falta ni un restaurant. Botigues de productes innocus i sense personalitat en tenim per tot arreu, però no hi trobem botigues de proximitat. Això és el que comença a fracassar. Quan treballàvem, nosaltres havíem de conèixer tots els veïns i saber els seus problemes i les seves necessitats. I podíem resoldre’ls o no, i ser molt bons o ser molt males persones, no puc reivindicar que tot s’ha fet bé, però treballàvem amb les persones. Ara les persones que viuen al Raval, el 40% o el 50% són immigrants que no s’han integrat”, explica Abella. Segons ell, “Ciutat Vella ha millorat moltíssim, però la gent per qui treballàvem ja no sabem on són”. 

Escolteu ací la resta d’episodis:

• • • Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
    • Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
    • Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
    • Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
    • Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
    • Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
    • Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
    • Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
    • Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
    • Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
    • Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
    • Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
    • Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
    • Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
    • Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
    • Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
    • Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
    • Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
    • Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
    • Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
    • Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
    • Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
    • Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
    • “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
    • Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
    • “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
    • Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”

Per què Santa Eulàlia?

Les eleccions municipals del maig vinent són a la cantonada, però aquests darrers quatre anys el debat institucional s’ha allunyat de la mirada llarga i ambiciosa sobre la prosperitat de Barcelona. El càlcul i la picabaralla electoral, centrada gairebé exclusivament en la batllessa, Ada Colau, encaixonen la ciutat en debats que l’empetiteixen. Hi ha qui parla de Barcelona com si fos una ciutat-estat, d’esquena al Principat i a la resta del país; hi ha qui en parla com si fos una ciutat de províncies. Com si no fos una capital. La ciutat, obstinada, no es doblega.

A Santa Eulàlia mirarem de fer-nos les preguntes que al ple municipal no hi són, o hi són desdibuixades. Pot combatre la força absorbent del sistema radial, Barcelona, sense la independència? Té sentit el debat sobre els cotxes, sense parlar del transport públic infrafinançat? És vigent el pla Cerdà? Quin paper tindrà la ciutat en la reconstrucció del mapa energètic europeu? Com s’han d’acostar València i Barcelona? Com han de canviar les relacions amb l’àrea metropolitana i amb les ciutats mitjanes? Com s’ha d’abocar Barcelona a la Mediterrània, i amb quines aliances? Per què ha perdut pistonada en el mapa cultural internacional i com el pot recuperar? Per què gairebé no hi ha novel·les realistes actuals sobre la ciutat, que n’expliquin els anys recents?

Combinarem la mirada llarga, sobre el model de ciutat, amb la mirada curta, sobre el seu dia a dia, també relegat sota la catifa de la brega institucional. Quines drogues es prenen avui a Barcelona i per què? Quina dimensió real tenen els conflictes de seguretat al carrer? Són plenes, les cocteleries? Els cementiris estan bé allà on són? Per què costa tant de trobar bicicletes elèctriques disponibles? Quina mena d’oci juvenil conrea l’ajuntament? Vénen menys joves de la resta del país a viure a Barcelona? Fins a quins extrems ha quedat arraconada, la cuina tradicional?