Francesc Muñoz: “Hem fet una urbanització salvatge”

Una conversa amb el geògraf que dirigeix l’Observatori de la Urbanització de la Universitat Autònoma de Barcelona

26.11.2024 19:40

|

Actualització: 27.11.2024 11:36

El geògraf Francesc Muñoz, director de l’Observatori de la Urbanització de la Universitat Autònoma de Barcelona, avisa que hem construït les ciutats sense encaixar-les correctament al motlle de la terra. El paisatge se n’ha ressentit i, amb el canvi climàtic, ens en comencem a ressentir nosaltres. L’origen del problema és que l’articulació de les àrees metropolitanes, tot seguint el model capitalista, ha desordenat el territori en funció de les necessitats de la distribució de la producció i dels productes. Això causa creixements que contravenen la natura i mimetitza les grans urbs occidentals. És un fenomen que Muñoz mateix va batejar com a “urbanalització” en un assaig del 2008, Urbanalització. Paisatges comuns, llocs globals. “Tots els processos urbans, siguin de transformació o de nova construcció, es reproduïen dins i fora de la ciutat d’una manera similar, com si hi hagués una mena de receptes ja assumides que vas trobant en llocs diferents”, diu.

Això ha passat de manera sistemàtica. Per exemple, els barris antics de les ciutats han convertit els seus carrers més atractius en aparadors de les mateixes botigues i franquícies arreu del continent. Al bell mig de moltes autopistes i carreteres han florit grans centres comercials –n’hi ha setanta a la demarcació de Barcelona. En punts dispersos del territori, hi ha urbanitzacions de cases unifamiliars estructurades de manera semblant. La clonació s’ha anat repetint a diferents escales: als barris industrials de primera generació, com el Poblenou, als fronts marítims i fluvials. “Tots aquests espais han estat un laboratori d’urbanalització. És una cosa molt pobra: jo voldria ciutats amb caràcter i no trobar-me el mateix una vegada i una altra. Això les fa absolutament predictibles”, explica. Aquest fenomen de rèplica va fer dispersar, a poc a poc, residències, infrastructures, llocs de feina, zones de lleure.

Podeu escoltar la conversa sencera a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

Una urbanització ineficaç i que segrega

El creixement de l’àrea metropolitana de Barcelona té coses en comú amb la metropolització de València, que va esclafar el vell sistema d’horta. El trencaclosques es va fer de manera irracional i ara costa molt d’organitzar bé. “Entre el 1985 i el 2005, a la província de Barcelona, el ritme de construcció va ser d’una casa familiar cada hora. En realitat, una mica més, 1,19: una casa unifamiliar i el jardí o la piscina de la següent. Aquesta dispersió de la urbanització ha dispersat, primer, la residència, després, la població i, després, tot allò que la població necessita: treballar, anar de compres, etc. És molt difícil planificar un territori si tens una voràgine constructora i uns processos d’expansió sobre el territori com aquests, fets de manera discontínua. Hi ha municipis que han generat un tipus d’urbanisme molt difícil de gestionar”, explica Muñoz. A parer seu, aquesta mena de processos d’urbanització són també molt ineficients, perquè causen regularment embussos de trànsit, dependència de l’automòbil i concentració de les emissions, i ha contribuït a consolidar la segregació urbana, perquè facilita la separació dels veïns segons la renda.

Les conseqüències d’haver trinxat la natura

Fins ara –malgrat els avisos dels experts solitaris o les entitats ecologistes que tot sovint posaven el crit al cel–, hem viscut fent veure que no passava res. L’exemple de les inundacions al sud de València ja no és pas un avís, sinó un problema que s’ha desclòs davant mateix dels nostres ulls. “El canvi climàtic –i la seva evolució recent, molt més agressiva–, ens posa davant del mirall d’una urbanització salvatge que no ha sabut respectar, llegir ni adequar-se als ritmes i a l’estat de coses de la natura”, diu Muñoz. “El problema és, en majúscules, tan clar com que hem urbanitzat territoris que no s’havien d’urbanitzar. No és assumible tenir un 15% de les àrees urbanitzades en zones inundables, com sembla que fa dues setmanes que hem descobert a Catalunya. No és assumible que tinguem 700.000 persones vivint en territoris inundables”, lamenta.

La virulència del canvi climàtic ha deixat obsolets els càlculs que preveien la probabilitat d’una catàstrofe natural, perquè ara es produeixen de manera molt més inesperada, amb una intensitat molt més difícil de preveure, a batzegades. El cas de les comarques del centre del País Valencià demostra que no hem d’estar preocupats pel futur, sinó pel present. “Això ja ho anem veient una mica, si pensem, per exemple, en el Glòria, o en les destruccions dels passeigs marítims del Maresme. I el mateix problema que tenim amb les inundacions el tenim amb el risc d’incendi. Tot el creixement d’urbanitzacions disperses, en molts casos, s’ha fet en zones molt properes al bosc, o literalment dins el bosc. Quan fèiem el balanç, quan pensàvem que urbanització és igual a progrés, no ens preocupàvem de posar en la fórmula del càlcul tots els impactes ambientals que generaven. I ara els assumim tots de cop”, sentencia.

La solució no serà pas “universalista”, diu, sinó que hi ha un bon feix de solucions específiques. “Si el territori urbanitzat és d’altíssima complexitat, no podem proposar solucions simplistes i unívoques. Poden servir en moments puntuals o en contexts concrets, però necessitem una caixa d’eines”, diu. Traslladar la població és un desafiament de gran envergadura i, de moment, poc probable, tot i que segur que s’haurà de fer en els casos més extrems. En uns altres països, les institucions opten per solucions a la inversa: si no es pot canviar la urbanització, es pot intentar que el riu es comporti d’una altra manera, per exemple.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Tercera temporada

Segona temporada

Primera temporada

Recomanem

Santa Eulàlia

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho